"Madrid és una illa. L’Estat contra la ciutadania", Óscar Pazos
Óscar Pazos, autor de "Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania".
Tinc 45 anys. Vaig néixer i visc a Vigo. Casat, tinc una filla. Compagino l’activitat de geòleg amb la investigació històrica. Cal vigilar el poder. Com més participació ciutadana i com més diversa sigui, millor. Hi ha coses transcendents, però no tinc una idea de la divinitat.
Des de Vigo i a causa de la crisi que manté la seva empresa de geologia a mig gas, Pazos s’ha dedicat al seu hobby: la investigació històrica. I ha escrit un assaig, Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania (Libros del Lince), en el qual exposa amb xifres i dades com, gràcies al segrest dels òrgans de poder, s’ha creat a Madrid una trama d’institucions i interessos a través dels quals el complex político-econòmic espanyol governa el país en el seu propi benefici. “Madrid, que es va imposar com una solució totalitzadora i unitària per a tots els reptes i interrogants de la modernització, s’ha convertit en el gran problema polític dels espanyols, en el seu principal enemic”.
Som súbdits d’una capital egòlatra, i això té enormes costos polítics i econòmics per a tots els espanyols.
Un geòleg combatiu.
M’agrada la història. Si hi recorre veurà com Madrid ha anat segrestant i concentrat tots els òrgans de poder fins a crear una trama d’institucions i d’interessos político-econòmics a través de la qual governa el país en el seu propi profit.
L’Estat ha centralitzat la banca.
... I el sistema monetari, les grans constructores, les comunicacions, les facultats que són “fàbriques d’alts funcionaris”, de candidats als llocs més elevats de la judicatura. I controla la premsa, la investigació científica i fins i tot les arts i les lletres amb els seus òrgans gremials de poder, com les diverses reials acadèmies.
I les nostres autonomies?
Gairebé tots els organismes d’investigació són a Madrid, per exemple l’Institut Nacional d’Oceanografia, on tenen quinze oceanògrafs estudiant el bacallà; o el canal d’experiències hidrodinàmiques de l’armada, per provar vaixells a 500 quilòmetres de la costa.
És revelador, sí.
Hi ha centenars d’exemples. Durant el segle XIX la universitat es va construir com un projecte polític. Més de la meitat dels estudiants van optar per Dret, i això els va atorgar accés directe als òrgans de gestió político-administratius.
Tot quedava a casa.
A través d’universitats i organitzacions professionals i col·legials, es van institucionalitzar els sistemes de relacions entre l’Estat i els diferents poders corporatius.
Diu que a Madrid mor la política espanyola.
Sí, enterrada pel Tribunal Constitucional, el Parlament –que bloqueja qualsevol iniciativa legislativa popular– o qualsevol altra de les grans institucions estatals.
I també mor a Madrid l’economia?
A partir dels anys vint uns quants bancs centralitzats a Madrid van aconseguir que tota l’economia passés per ells. Així la nostra economia es torna deficitària en els intercanvis amb l’exterior i augmenta el deute net. La indústria financera de Madrid s’ha alimentat del deute de l’Estat perquè la banca estava al seu servei.
Tot va començar amb Felip II?
Sí, el rei absolut que es va tancar en el seu poder. I allà seguim: el poder a Espanya es reclou, no ret comptes ni dóna explicacions. I utilitza els recursos, com ho feia la cort, per al seu profit. I manipula tant com pot els mitjans a través de concessions.
La dictadura no va millorar les coses.
La depredació de la guerra es va mantenir en la postguerra. Va ser una nacionalització econòmica promoguda pels vencedors. El 1950 Madrid era l’única de les actuals comunitats autònomes que superava els nivells de preguerra en PIB i renda familiar.
La democràcia va portar les privatitzacions.
Van canviar els grups i les persones que dirigien les empreses per d’altres, però Madrid no va abandonar la política intervencionista i clientelar heretada i controlada a través de tots els organismes dependents (patronals, col·legis empresarials, associacions judicials, fundacions...); així exerceix la sobirania nacional a l’esquena dels espanyols i es reparteixen els beneficis.
On ens porta aquesta concentració de poder i fusions de grans empreses?
Dir que Madrid tendeix a convertir-se en un Mèxic DF amb la resta d’Espanya com a cinturó periurbà no és una exageració: el centralisme econòmic de Madrid ja és més gran que el de Londres o París pel que fa a la dependència de l’economia madrilenya respecte a la gran empresa paraestatal.
Hi ha molts expolítics a les grans empreses de Madrid.
És cert, després de retirar-se de la carrera político-funcionarial, passen a ocupar llocs clau a les grans empreses i als lobbies político-empresarials que van administrar o van contractar durant la seva etapa funcionarial.
Però les autonomies copien el model centralista.
Sí, aquest tema caldria replantejar-lo. Però hi ha detalls que tots coneixem com l’autovia del Cantàbric o del Mediterrani. La xarxa de comunicacions radial vertebra Espanya ignorant les necessitats econòmiques i la realitat del país.
… Aquest repartiment beneficia els que tenen el poder de decidir, els que es guarden els poders del deute, els diners. Ara Madrid es declara víctima, però és la que ha permès tots els excessos que s’estan destapant perquè ja no hi ha més diners per tapar-los.
Com s’hi pot posar fi?
Sense un traïdor dins del sistema és impossible. Diputats que trenquin la disciplina del partit i comencin a actuar com a portaveus de les iniciatives legislatives populars, gent que descobreixi el pastís. Però si es continua reconcentrant el poder anirem a pitjor.
Madrid, la ciutat més rica d’Espanya?
Sí, en PIB i en renda per càpita, perquè el seu negoci és el poder i qui hi està a prop en treu partit, és el benefici de la capital.
18-III-13, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia