"Ni fava", Imma Monsó

"S’ha de refundar el capitalisme”, van dir importants líders al començament de la crisi. Per a alguns, la frase resultava esperançadora. Per a d’altres, aterradora. Jo era incapaç de posicionar-me: quan la sentia, em venia al cap la paradoxa de Russell (si tenim en compte el conjunt de tots els conjunts que no es contenen a si mateixos, ¿hi estarà aquest conjunt inclòs? Si hi està inclòs, per definició no es contindrà a si mateix.... Però no pot no estar-hi inclòs, ja que es tracta dels conjunts que no es contenen a si mateixos, etcètera....). I és clar, em quedava perplexa i molt quieta, pensant si això de “refundar el capitalisme” seria bo, dolent, regular o senzillament impossible. ¿Per a què tornar a fundar una cosa que ha funcionat divinament, responent a la seva natura depredadora amb una perfecta eficàcia? O, vist des d’un altre punt de vista, ¿per a què tornar a fundar una cosa que ha funcionat tan malament? D’altra banda, ¿era possible ni tan sols intentar-ho, tenint en compte la correlació de forces que ens domina?

La frase va esdevenir gairebé una consigna entre els poderosos: no va ser cosa d’un líder il·luminat i tarambana, no: la va dir Barack Obama, la va dir Gordon Brown, la va dir fins i tot Nicolas Sarkozy!... Al 2008, els Vint-i-set van sortir d’una cimera a Brussel·les proclamant que havien arribat a un acord unànime per “promoure la refundació del sistema capitalista mundial”. Poc temps després, el sociòleg José Luis de Zárraga ja insinuava en un article que tots havien utilitzat el verb refundar en va. Deia que la correlació de forces que ens governa impedeix una empresa d’aquest calibre, i que al proclamar aquestes intencions, els líders no havien estat cínics, només que havien ignorat que qui mana en realitat són les multinacionals i els capitals financers vinculats a les grans fortunes...