Espanya cañí i (no hi ha qui ho canviï?)... eterna

Finalment, per una vegada a la vida, el Constitucional ens ha donat la raó i ha rebutjat el recurs contra la devolució dels papers de Salamanca. Aquesta notícia em remou el record de les meves repetides visites a l’Arxiu de la Guerra Civil. La primera vegada que vaig demanar permís per treballar-hi, quan encara depenia del Servicio Histórico Militar de Madrid, me’l van denegar, perquè el tema que investigava, l’Església i la guerra civil, em van dir que era tot ell matèria reservada: la cruzada seguia essent tabú. Passat algun temps, vaig demanar de nou el permís i aleshores me’l van donar. El director de l’Arxiu de Salamanca era el general cap del Servicio Histórico Militar, a Madrid, però a Salamanca hi havia un secretari, Pedro Ruiz Ulibarri, que actuava com a director. Era un requetè, mutilat de guerra. L’havien operat del cap, greument ferit per una granada, i deia: “Perdí masa encefàlica, pero no se me nota”. En lloc d’ajudar-me, no parava de tirar puntades contra Montserrat, i repetia que Fraga era “la mente más lúcida que tiene España”. A les seves ordres hi havia una colla de guàrdies civils retirats, al front dels quals n’hi havia un, el més veterà, que hi treballava des de la creació de l’Arxiu.

Ni el mutilat de guerra ni aquest guàrdia em van orientar gens, i la recerca resultava molt difícil, perquè els documents estaven molt desordenats. Josep Cruanyes, a Els papers de Salamanca, ha explicat molt bé com la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos havia fet arreplegar indiscriminadament en saques, a cada localitat ocupada, tot el paperam que trobaven en els edificis oficials, o en els domicilis de persones políticament sospitoses. Tot ho apilotaven i ho enviaven a Salamanca. Treballaves a l’atzar. En qualsevol capsa podies trobar-hi tota mena de documents. Vaig demanar uns lligalls del fons “Barcelona” i em van sortir papers procedents de la casa d’en Cambó de la Via Laietana: els anarquistes havien requisat els papers d’en Cambó, i els franquistes els de la CNT. Així és com vaig veure curiosos papers personals de Cambó: passaports antics de quan s’estenien en un plec de paper de barba, amb els visats dels seus viatges, fotos de família i també fotos d’una anada a Terra Santa. Hi havia una foto al dors de la qual Cambó mateix havia anotat en llapis: “Amb el P. Bonaventura Ubach, en un bosc de cedres del Líban”. És el monjo de Montserrat al qual Martí Gironell ha dedicat la seva novel·la històrica L’arqueòleg.