Espanya cañí i (no hi ha qui ho canviï?)... eterna
Finalment, per una vegada a la vida, el Constitucional ens ha donat la raó i ha rebutjat el recurs contra la devolució dels papers de Salamanca. Aquesta notícia em remou el record de les meves repetides visites a l’Arxiu de la Guerra Civil. La primera vegada que vaig demanar permís per treballar-hi, quan encara depenia del Servicio Histórico Militar de Madrid, me’l van denegar, perquè el tema que investigava, l’Església i la guerra civil, em van dir que era tot ell matèria reservada: la cruzada seguia essent tabú. Passat algun temps, vaig demanar de nou el permís i aleshores me’l van donar. El director de l’Arxiu de Salamanca era el general cap del Servicio Histórico Militar, a Madrid, però a Salamanca hi havia un secretari, Pedro Ruiz Ulibarri, que actuava com a director. Era un requetè, mutilat de guerra. L’havien operat del cap, greument ferit per una granada, i deia: “Perdí masa encefàlica, pero no se me nota”. En lloc d’ajudar-me, no parava de tirar puntades contra Montserrat, i repetia que Fraga era “la mente más lúcida que tiene España”. A les seves ordres hi havia una colla de guàrdies civils retirats, al front dels quals n’hi havia un, el més veterà, que hi treballava des de la creació de l’Arxiu.
Ni el mutilat de guerra ni aquest guàrdia em van orientar gens, i la recerca resultava molt difícil, perquè els documents estaven molt desordenats. Josep Cruanyes, a Els papers de Salamanca, ha explicat molt bé com la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos havia fet arreplegar indiscriminadament en saques, a cada localitat ocupada, tot el paperam que trobaven en els edificis oficials, o en els domicilis de persones políticament sospitoses. Tot ho apilotaven i ho enviaven a Salamanca. Treballaves a l’atzar. En qualsevol capsa podies trobar-hi tota mena de documents. Vaig demanar uns lligalls del fons “Barcelona” i em van sortir papers procedents de la casa d’en Cambó de la Via Laietana: els anarquistes havien requisat els papers d’en Cambó, i els franquistes els de la CNT. Així és com vaig veure curiosos papers personals de Cambó: passaports antics de quan s’estenien en un plec de paper de barba, amb els visats dels seus viatges, fotos de família i també fotos d’una anada a Terra Santa. Hi havia una foto al dors de la qual Cambó mateix havia anotat en llapis: “Amb el P. Bonaventura Ubach, en un bosc de cedres del Líban”. És el monjo de Montserrat al qual Martí Gironell ha dedicat la seva novel·la històrica L’arqueòleg.
El 1977 els Servicios Documentales van ser transferits al Ministeri de Cultura, i el 1979 aquest Ministeri va convertir l’Arxiu de Salamanca en una secció de l’Archivo Histórico Nacional. Hi va ser destinada com a directora María Teresa Díez de los Ríos, del cos d’arxivers, molt competent i servicial, que va iniciar la classificació i catalogació seriosa d’aquell maremàgnum. Però aquells guàrdies civils trobaven humiliant haver de treballar a les ordres d’una dona, i a més jove. També la, diguem-ne, bona societat salmantina, que considerava l’arxiu com una glòria bèl·lica local, no tolerava que hagués passat a mans civils, i femenines. Van fer el buit a la directora, fins que aquesta, fastiguejada, va demanar el trasllat a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid. El general Ramón Salas Larrazábal, historiador militar molt franquista però honrat, assidu visitant de l’Arxiu, fermament catòlic (vivia a la Plaza del Concilio de Trento), va organitzar amb la seva esposa, una Lamamié de Clairac, una festa de comiat i desgreuge en honor de la directora cessant.
La Sra. Díez de los Ríos s’havia submergit en l’arxiu i quan li vaig dir el tema en el qual treballava, va cridar el cap dels guàrdies civils i li manava que em portés tal o tal lligall. Aquell guàrdia civil obeïa de mala gana, fins que un dia em va prendre a part i em va dir que ell em podia ajudar millor que ningú, perquè portava tants anys allà i ho coneixia a fons. En la meva primera visita m’havia tractat molt desconsideradament, però aleshores em va dir que li demanés què cercava, i m’ho proporcionaria. Assenyalant per damunt del muscle, darrere seu, el despatx de la directora, em va dir: “¡Esta, qué va a saber! ¿Sabe qué es esta? ¡Es archivera!”. Què pot saber una arxivera, en comparació amb un guàrdia civil? Em va dir, com un gran favor, que em deixaria veure la cosa més important d’aquella casa, i em va baixar al soterrani, on hi havia instal·lada una lògia maçònica requisada en algun pis de Madrid i disposada allí, amb uns maniquins, com si fos una sessió autèntica, una tenida. Aquell home que em mostrava impàvid documents que regalimaven sang, a la sala de la lògia parlava en veu baixa com si hi hagués el santíssim sagrament. El dia que me n’anava, quan me’n vaig acomiadar, em va demanar si podia recomanar a la Generalitat una filla seva, mestra, que desitjava traslladar-se a Barcelona.
25-II-13, Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, lavanguardia