plena actualitat de l’Espanya de la pel·lícula de Berlanga "Bienvenido Mr. Marshall"
De totes les persones que han estat protagonistes de l’actualitat en l’última setmana ens quedem amb una. Ni és l’opac Bárcenas, ni el duet Mato-Sepúlveda ni el Papa ara emèrit. Ni tampoc no és Ada Colau, encimbellada per tots com a referent social i moral en una societat enfonsada en la crisi. La nostra elecció recau en Sheldon Adelson. El vestit a mida que la Comunitat de Madrid li ha fet al rei dels casinos perquè triï Alcorcón és una de les maneres més innobles d’anunciar al món que Espanya és pobra i que no importa tant que siguem honrats.
A Adelson, la jugada li ha sortit a cor què vols. Tindrà l’illa legal i fiscal que volia. Gairebé gairebé un miniestat amb dret a decidir, encara que sense un incòmode referèndum pel mig. El magnat va demostrar que és sagaç quan va fer competir Barcelona i Madrid, i així va activar els ressorts més primaris de la competitivitat entre les dues urbs. Ja sabem què passa quan es barallen com gossos aquestes dues ciutats. Com que Barcelona havia perdut la batalla (en cap moment va tenir avantatge?), Madrid només havia de doblar l’aposta, encara que això suposi ofegar una trontollosa Ifema. No esperava cap altra cosa, l’amic americà. A les rebaixes d’impostos i altres privilegis fiscals, cal sumar-hi que l’Executiu madrileny es reserva la capacitat per indultar els casinos dels excessos; fins i tot s’ha parlat que es puguin perdonar els antecedents penals dels empleats. I comença la reconquesta del tabac, i això és més que una simple anècdota quan la llei antitabac comença a collir els seus fruits en el camp de la prevenció sanitària.
En aquestes condicions l’aterratge d’Adelson a Alcorcón ha estat suau, confortable. Un passeig militar. L’alcalde de la pel·lícula de Berlanga es va quedar amb un pam de nas, però no es pot dir que perdés la dignitat. El miracle del megacasino té l’ADN de Las Vegas però la senya d’identitat de la marca Espanya: un altre cop de totxo per superar una crisi provocada per la cultura del cop de totxo. Es pot confiar que la negociació que s’obre ara entre la companyia d’Adelson i els propietaris dels terrenys –hi ha promotors immobiliaris coneguts com Metrovacesa, Realia o Urtinsa a més de diversos terratinents locals– discorri segons els cànons de la transparència democràtica, aquest concepte tan noble però tan grapejat últimament. Però permeteu-nos que també això ho posem en dubte. Per si de cas algú es fa el ronso per vendre o no s’avé a la negociació, la Comunitat de Madrid ja ha dit que hi farà les expropiacions forçoses.
Cosmoruquisme. La paraula no és nostra: l’ha escrit a un altre diari un periodista com nosaltres, que de ben segur també és dels que pensen que el projecte d’aixecar un Eurovegas a Espanya va començar als diaris a les seccions de societat, que va anar avançant cap a les de política però que podria acabar a les pàgines de tribunals. Si ens equivoquem, prometem aplaudir Sheldon Adelson durant tres dies seguits i sense parar com a penitència per aquest article.
14-II-13, S. Quadrado, lavanguardia