"Llei electoral", Xavier Bru de Sala

Finalment, i per enèssima vegada, els representants formals del poble català s'han posat les piles de la llei electoral. Ha ressorgit, sota la pressió de la ira popular que amenaça amb una major desafecció en el moment que més sintonia es necessita entre el Parlament i el carrer.

Què té a veure la llei electoral amb la corrupció? Doncs molt, i no de manera molt indirecta, com alguns podrien pensar. La llei electoral espanyola, que apliquem a Catalunya de forma «provisional» des de fa 30 anys, converteix als diputats en titelles dels qui elaboren les llistes. A la pràctica, els diputats són titelles de les cúpules dels seus partits, i només formalment figuren com a representants del poble. Què té a veure amb la corrupció? Doncs molt senzill: amb un sistema com el que podríem adoptar a Catalunya, inspirat en l'alemany, la meitat dels diputats representarien abans de res el seu districte; es deurien en primer lloc als ciutadans que els han votat i triat i només en segon lloc al partit que els ha recolzat.

Primer els ciutadans, segon el partit. Així, el criteri de fidelitat medieval, d'obediència cega al de dalt, que impera als parlaments del Regne d'Espanya, afectaria només a la meitat del Parlament. L'altra meitat estaria en mans dels ciutadans, que podrien premiar o castigar les iniciatives del diputat del seu districte. No t'has rebel·lat contra la corrupció? No t'has rebel·lat contra el finançament il·legal i el latrocini que ampara i propícia? Doncs el districte no et vota més. El districte vota a un altre representant que es comprometi a traslladar aquesta i altres iniciatives o exigències populars al Parlament.

Com tothom sabia des del dia que la van elaborar, la llei electoral espanyola és de molt baixa qualitat democràtica, per no dir ínfima. Els partits catalanistes, que componen més de les tres quartes parts del Parlament, van assegurar des de sempre que, fidels a la tradició de major exigència, a la voluntat de fer bé les coses i aconseguir un país millor, adoptarien un sistema propi. Han marejat a la ciutadania fins a l'infinit, però han passat 30 anys i segueix vigent la mala llei espanyola. És a dir, la conveniència particular ha passat sempre per davant de l'interès general.

Ens diem nació, i ho som, però no sempre actuem en conseqüència. Qui diu no sempre, diu molt poques vegades. Qui diu poques vegades, diu gairebé mai. Quants casos de corrupció han esclatat al País Basc? Quantes caixes han esclatat? Aquests fets diferencials no provenen del concert, sinó de l'ètica pública. I si a Catalunya no elevem l'exigència, si no ens podem creure que anem a acabar amb tot això, el procés sobiranista es desinflarà per desafecció.

9-II-13, Xavier Bru de Sala, elperiodico