"Corruptio optimi pessima", Fernando de Felipe
Imagino que sabreu disculpar-me si us parlo d’una cosa que vaig veure dimecres passat a TV3, però és que, després de gairebé una setmana, la cara d’esglai amb què em vaig quedar davant el televisor encara em dura. La culpa de tot això (i de la llatinada que encapçala aquestes línies) la va tenir l’antisistèmic Singulars que el meu estimat Jaume Barberà va dedicar al polèmic César Molinas, un atípic neoliberal amb pell d’agitprop (o viceversa) que va arribar al programa avalat pel seu títol de doctor en Economia, la seva llicenciatura en Matemàtiques, el seu màster en Econometria i Economia Matemàtica per la London School of Economics i fins i tot per la seva feina com a conseller d’una societat gestora de fons de capital de risc en biomedicina.
Ideològicament contradictori o senzillament acabat de caure del cavall, el cert és que aquest exdirectiu de la londinenca Merrill Lynch (a més d’antic empleat ministerial del Govern d’Espanya) va arremetre frontalment contra la casta política d’aquest país i part de l’estranger en qualificar-la en el seu conjunt, i a vista d’ocell de mal averany, d’“elit extractiva”. Els incendiaris arguments que Molinas va esgrimir sense presses, però sense pausa davant un cada vegada més de cara llarga Barberà, encara que imagino que rebatibles per defecte tots ells, no van deixar de repassar tots aquests llocs comuns als quals, per desgràcia, semblem estar acostumant-nos a marxes forçades: l’abús del totxo, les infraestructures per sobre de les nostres necessitats, la incompetència congènita dels nostres governants, la partitocràtica llei electoral, els suborns bancaris… Fins allà, res de nou a meitat del túnel.
El que sí que va resultar revelador va ser quan tan singular personatge va començar a argumentar més o menys el que segueix: “El problema del sistema polític espanyol no és la corrupció. Encara que en tenim, i molta, això, en diferents graus, és moneda corrent fins i tot als països més democràticament avançats. El que fa que el nostre sistema acabi resultant tan insòlit, és que no tenim cap mecanisme de reciclatge que reti compte de tots aquests residus tòxics que genera la corrupció”. Cosa que, explicada d’una manera força més pedestre, vol dir que, tenint com tenim les clavegueres del sistema embossades, el problema és que la merda, en lloc d’anar-se’n pel desguàs del vàter, al final acaba sortint-nos per la dutxa. Deu ser per això que “fer pudor” i “corrompre” són sinònims?
28-I-13, Fernando Felipe, lavanguardia