quan el Ministerio de Justicia muta la discrecionalitat en arbitrarietat, la democràcia deixa de ser-ho

Dies enrere comentàvem aquí l’indult a un conductor kamikaze que va causar la mort d’un altre automobilista, indult que li va ser concedit després de complir deu mesos dels tretze anys de presó a què va ser condemnat. L’assumpte va cridar l’atenció perquè el mateix Govern de l’Estat desaconsella l’indult per a aquests delictes, i per la connexió familiar de la defensa amb figures del Partit Popular. Però, més enllà d’aquest cas, sorprèn l’abundància d’indults que s’atorguen a Espanya: més de 15.000 en els últims 30 anys. Els governs d’Aznar van ser els que es van emportar la palma, amb una mitjana de més de 700 anuals. Els de Felipe González, Zapatero i Rajoy se situen entre 400 i 500 indults per any. Aquesta mesura de gràcia per a condemnats en ferm es regeix per una llei del 1870, que en un règim democràtic resulta anacrònica. El concedeix el Rei, a proposta del ministre de Justícia i amb el vistiplau decisiu del Consell de Ministres. L’aplicació de l’indult s’entén quan beneficia els autors ja rehabilitats de delictes menors i antics. Però, en canvi, els concedits a acusats de tortura, prevaricació, abús sexual, estafa, homicidi i altres delictes greus aixequen sospites de favoritisme en la societat, i revolten sobre manera la judicatura, que els considera un abús “èticament inassumible” i un atac a la divisió de poders. Convé doncs que l’Executiu sigui molt prudent, perquè una cosa és que faci servir la discrecionalitat, que la té, i una altra seria incórrer en arbitrarietats. 23-I-13, lavanguardia