la corrupció de la Partitocràcia és sistèmica (ens calen whistleblowers)
En una punta del mapa, a Galícia, la justícia obre un sumari per presumpta corrupció contra un dirigent polític, l’expresident de la Diputació d’Ourense José Luis Baltar, del PP. Se l’acusa de la col·locació a dit en l’administració d’un centenar de familiars de militants del seu partit, en un episodi que, si es confirma, seria de pur caciquisme vuitcentista.
El cas de Baltar és el més semblant a l’episodi que s’explica de Natalio Rivas, diputat granadí de finals del segle XIX, que després de ser reelegit per al càrrec va rebre un telegrama d’un alcalde del seu districte amb un significatiu missatge: “Don Natalio, col·loqui’ns a tots”. Es desconeix si el senyor Natalio va aconseguir col·locar els seus paisans i, sobretot, si van ser tants paisans com els que suposadament ha col·locat el senyor Baltar.
A l’altra cantonada del mapa, a Catalunya, arriba a la seva fi un altre sumari de presumpta corrupció, el cas Pallerols, en el qual es jutja la desviació de diners públics de manera fraudulenta a butxaques privades i d’un partit, UDC.
Són dos episodis més de corrupció en la gestió dels diners públics, de pràctiques irregulars comeses per responsables de tots els colors polítics. En definitiva, com més gran sigui el poder que tinguin unes sigles, més possibilitats hi ha que apareguin a les seves files els que són incapaços de resistir-se a la temptació d’aprofitar aquest poder en benefici propi.
Davant aquests comportaments, la defensa més eficaç de la societat és l’existència de controls externs: la presència de ciutadans que estiguin disposats a denunciar les irregularitats que coneguin, l’actuació de mitjans de comunicació que deixin constància pública d’aquesta mena d’episodis i, sobretot, l’actuació judicial per establir responsabilitats penals.
Tanmateix, quan la maquinària judicial triga setze anys a tramitar una investigació, com ha passat amb el cas Pallerols, no només no està sent diligent, sinó que transmet un missatge poc edificant cap a la societat. La dilació indeguda en els procediments penals acaba jugant a favor dels acusats.
El millor mecanisme de control de la corrupció hauria de ser la pròpia societat mitjançant actituds de rebuig clar, un rebuig que s’hauria d’expressar tant en l’àmbit del retret moral com a l’hora de votar. Tanmateix, això no passa. No es castiga a les urnes als qui es veuen implicats en episodis de corrupció i per això els partits no es mostren diligents a l’hora de castigar internament aquests polítics. Saben que no pagaran un preu si els mantenen. Si són dels nostres, es mira cap a una altra banda o es considera un pecat venial.
La raó última que es prodigui la corrupció és que no hi ha en la societat un comportament conseqüent que reflecteixi el rebuig clar d’aquestes actuacions il·lícites.
9-I-13, F. Domínguez, lavanguardia