retallar el que no s’hauria de retallar: pitjor el remei que l’enfermetat
posats a reduir la despesa pública, s’haurien de demanar almenys dos criteris: el primer seria una priorització i el segon, i bàsic, que les mesures que es prenguin efectivament suposin una reducció de la despesa. En la priorització potser no tots ens posaríem d’acord. En termes de millorar la competitivitat de l’economia, gran part de la ciutadania pensa que la investigació i el desenvolupament són fonamentals. I amb tota seguretat estarem d’acord que la formació del capital humà, l’educació preescolar i la primària són les bases de la igualtat d’oportunitats.
Aquests són dos exemples de partides que s’haurien de protegir contra les retallades i prioritzar. Però el Ministeri d’Hisenda continua amb les orelleres posades retallant a granel. Tant li fa si són ovelles xurres o merines: l’únic important és que es redueixi la despesa. Acceptem que no tots tenim els mateixos criteris de priorització i que el Govern, malgrat que no ho sembli, tingués també el seu. Si fos així, seria un criteri realment estrany, però atorguem-li el benefici del dubte. El problema és que Hisenda ni tan sols no compleix el criteri més bàsic i en el qual tots estaríem d’acord si l’objectiu és equilibrar els comptes públics: que efectivament la retallada produeixi una reducció de la despesa pública i ajudi a eixugar el dèficit públic. Per exemple, la reducció de sou a granel que s’ha fet a les universitats és un disbarat.
L’eliminació de la paga extra dels funcionaris redueix la despesa pública. Però la reducció del salari del personal investigador contractat a les universitats amb fons de la UE, dels Estats Units o de qualsevol altre país no redueix gens la despesa pública espanyola. L’únic efecte que té, a més de retallar la renda d’uns investigadors contractats que tenen un sou molt modest, és crear un excedent en el projecte d’investigació que s’haurà de retornar a la UE o a l’organisme finançador dels Estats Units.
Per tant, cap benefici per a les arques públiques espanyoles i un enorme perjudici per al futur de la investigació a Espanya. Els investigadors afectats comproven l’enorme inestabilitat del finançament de l’R+D a Espanya i veuen amb sorpresa que no hi ha criteris raonables de contenció de la despesa ja que es mermen partides que no tenen cap impacte sobre l’objectiu final. Tots ells són candidats a anar-se’n d’Espanya a investigar en algun país seriós. En fi, un disbarat que posa en dubte que efectivament existeixi un mínim pla de reducció de la despesa més enllà de la retallada sense ordre ni concert.
31-XII-12, José García Montalvo, catedràtic d'Economia UPF, lavanguardia
