"Lliçons de la guerra sino-índia", Brahma Chellaney
Aquest mes assenyala el 50è aniversari de l’atac militar de la Xina a l’Índia, l’únic conflicte armat que ha guanyat el règim comunista xinès. No obstant això, aquesta guerra no va aconseguir resoldre les diferències entre els dos països més populosos del planeta i la seva herència continua pesant en la relació bilateral. Encara que la seva influència econòmica concita una creixent atenció internacional, la seva rivalitat estratègica subjacent a propòsit de qüestions que inclouen des d’assumptes territorials i hídrics fins a la influència geopolítica en altres regions sol atreure una menor atenció.
La importància internacional de la relació entre la Xina i l’Índia queda reflectida en el fet que representen, entre tots dos, el 37% de la humanitat. Encara que tenen cultures notablement diferents i models de desenvolupament rivals, comparteixen una similitud històrica que contribueix a modelar la diplomàcia dels dos països: tots dos es van alliberar de les potències colonials a la mateixa època.
Arran de les seves respectives trajectòries històriques, les civilitzacions índia i xinesa es trobaven dividides pel gran altiplà tibetà, de manera que el seu grau d’interacció es reduïa a contactes esporàdics de tipus cultural i religiós, sense cap relació política. Fins a l’annexió xinesa del Tibet el 1950-1951 les unitats militars xineses Han no van aparèixer per primera vegada a la frontera índia de l’Himàlaia.
Una dècada després, la Xina va agafar per sorpresa el deficientment preparat exèrcit indi en llançar un atac des de diversos flancs el 20 d’octubre del 1962 a l’Himàlaia. El primer ministre Chu En Lai va declarar públicament que la guerra estava destinada a “ensenyar una lliçó a l’Índia”.
Agafar un enemic per sorpresa confereix un avantatge tàctic significatiu en la guerra, que en aquest cas va infligir un enorme cop psicològic i polític a l’Índia i va incrementar notablement els avenços militars inicials aconseguits per la Xina. La guerra llampec de la Xina va propiciar l’aparició d’una mentalitat derrotista a l’Índia, cosa que va obligar el seu exèrcit a retirar-se a posicions defensives. L’Índia, davant possibles conseqüències d’ordre desconegut, va arribar a témer l’ús del recurs a la seva força aèria, encara que les forces armades xineses mancaven de cobertura aèria eficaç de l’avenç de les seves forces.
Després de més d’un mes de combat, la Xina va declarar un cessament del foc unilateral des d’una posició de força i després d’haver-se apoderat de territori indi. Al mateix temps, els xinesos van anunciar que començarien a retirar les seves forces l’1 de desembre, desocupant les àrees capturades en els combats al sector oriental (on convergeixen les fronteres de l’Índia, Birmània, el Tibet i Bhutan), però retenint les àrees capturades al sector occidental (a l’Estat natiu de Jammu i Caixmir). Tals paràmetres de la retirada concordaven, de fet, amb els objectius de la Xina abans del conflicte armat.
Quan Mao Zedong va començar la seva invasió del Tibet, el món se sentia inquiet per la guerra de Corea, per la qual cosa va triar realment el moment perfecte per envair l’Índia, com recomanava en el seu temps l’antic estrateg Sun Tzu. L’atac va coincidir amb una important crisi internacional que va conduir els Estats Units i la Unió Soviètica a punt d’una guerra nuclear amb motiu del sigil·lós desplegament de míssils soviètics a Cuba. El cessament del foc unilateral de la Xina va coincidir amb el terme oficial del bloqueig naval dels Estats Units a Cuba, cosa que assenyalava el final de la crisi dels míssils.
El moment oportú triat sagaçment per Mao va assegurar un aïllament de l’Índia respecte de les fonts d’ajuda internacional. Durant la invasió, el focus de l’atenció internacional es va centrar en el possible enfrontament nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica, no en la sagnant guerra que es lliurava als estreps de l’Himàlaia. La derrota aclaparadora patida per l’Índia de manera humiliant va accelerar la mort del seu primer ministre, Jawaharlal Nehru, però també va posar en marxa la modernització militar i l’ascens polític del país.
Cinquanta anys després, les tensions entre l’Índia i la Xina augmenten de nou al mig d’una intensa rivalitat geopolítica. Tota la seva frontera, de 4.057 quilòmetres de longitud –una de les més llargues del món–, continua en disputa i sense cap línia de control clarament definida a l’Himàlaia.
La situació ha persistit malgrat les habituals converses sino-índies des del 1981. De fet, tals converses constitueixen el procés negociador més dilatat i estèril entre dos països durant la història moderna. En el curs d’una visita a Nova Delhi el 2010, el primer ministre xinès Wen Jiabao va declarar obertament que la solució de les disputes frontereres “requerirà un període de temps bastant dilatat”. En tal cas, quin avantatge obtenen la Xina o l’Índia si prossegueixen les negociacions?
Mentre s’enverinen les antigues ferides, noves qüestions han començat a enterbolir les relacions bilaterals. Per exemple, des del 2006 la Xina ha iniciat una nova disputa territorial reivindicant el sector oriental (l’Estat Arunachal Pradesh, de la mida d’Àustria), del qual es van retirar les seves forces el 1962, qualificant-lo com “el Tibet meridional”. També es reflecteix des d’aleshores un enduriment de l’actitud de la Xina cap a l’Índia en altres iniciatives, que inclouen els projectes estratègics xinesos i la presència militar del país en la porció del Caixmir sota domini pakistanès, una regió on convergeixen les fronteres en disputa de l’Índia, la Xina i el Pakistan.
Les autoritats de defensa índies han informat de noves incursions militars de tropes xineses en els últims anys. L’Índia, en resposta, ha reforçat els seus desplegaments militars al llarg de la frontera per impedir que la Xina arrabassi qualsevol porció de territori. Ha llançat, així mateix, un programa de xoc per millorar la seva capacitat logística mitjançant la construcció de noves carreteres, pistes d’aterratge i altres instal·lacions a l’Himàlaia.
La creixent rivalitat estratègica entre l’autocràcia més gran del món i la seva democràcia més gran s’ha aguditzat malgrat la seva relació comercial en ràpid auge. En l’última dècada, el comerç bilateral s’ha multiplicat més de vint vegades, fins a 73.900 milions de dòlars, de manera que és l’única àrea del món on han prosperat les relacions bilaterals.
Lluny d’ajudar a girar full sobre velles disputes, aquest comerç ha estat acompanyat d’una rivalitat geopolítica més gran i tensió militar sino-índia. El comerç bilateral en auge no és garantia de moderació entre països. Encara que la Xina es va proposar d’ensenyar a l’Índia “una lliçó”, la guerra del 1962 no va aconseguir assolir cap objectiu polític durador i no va fer més que enverinar les relacions bilaterals. Es pot aplicar la mateixa lliçó al context sino-vietnamita: el 1979, la Xina va reproduir exactament el patró del 1962 en llançar un atac llampec per sorpresa contra el Vietnam que Deng Xiaoping va reconèixer que estava concebut per “ensenyar una lliçó”. Després de 29 dies, la Xina va finalitzar la seva invasió declarant que el Vietnam havia rebut prou càstig. Però la lliçó que Deng sembla haver extret dels deficients resultats de l’Exèrcit Popular d’Alliberament contra el Vietnam és que la Xina, com l’Índia, necessita modernitzar totes les facetes de la seva societat.
10-XII-12, Brahma Chellaney, lavanguardia