estúpida (auto)destrucció barcelonina
Durant l’últim segle, Barcelona ha viscut amb el modernisme una intensa relació d’amor i odi. Va començar amb una forta passió que va fer d’aquesta manifestació cultural l’art nacional de Catalunya. Van venir després dècades de menyspreu institucional i ciutadà, fomentat en ocasions per grans pròcers de la cultura catalana, com s’explica a Modernisme, una història de destrucció, brillant reportatge emès fa uns dies per TV3. En aquest episodi, el mestre Lluís Permanyer recorda el saqueig a què van ser sotmeses autèntiques joies arquitectòniques i la demolició de finques de primeríssim nivell com les cases Trinxet, Sitjà, Llorach, Juncadella, el Palau Simón o el cafè Torino, esborrats del paisatge urbà i gairebé de la memòria de la ciutat per culpa del mesquí culte a la pela i la miserable insensibilitat de propietaris i autoritats polítiques.
Ja en democràcia, i en gran part gràcies a la fascinació que exerceix més enllà de les nostres fronteres, el modernisme barceloní es va revalorar fins a convertir-se en un dels atractius internacionals –i en conseqüència en una font d’ingressos– de la ciutat. No va ser fins ben entrats els vuitanta que la protecció real del patrimoni arquitectònic va garantir la preservació d’aquesta riquesa incalculable. Abans, la desconnexió entre els inventaris de béns i la legislació urbanística havia impedit que instruments com el Catàleg d’Edificis i Monuments d’Interès Artístic de Barcelona del 1962 –el primer que es va redactar a Espanya– tinguessin l’eficàcia desitjada. Afortunadament, la destrucció del patrimoni modernista és avui història... o això és el que crèiem. En la confluència d’Ausiàs Marc i Girona, la casa Burés certifica un cop més aquesta actitud humiliant que semblava superada. La finca, sotmesa des de fa més de vint anys a les lleis de l’especulació immobiliària, va ser adquirida per l’Ajuntament el 2007 per evitar que es convertís en un hotel. Les promeses de transformar-la en equipaments de barri o –quin cruel sarcasme– en la seu d’un centre d’interpretació del modernisme van caure en l’oblit. Dos anys després, el Consistori venia la casa a una Generalitat que, en aquell temps, lligava els gossos amb llonganisses i que semblava interessada a instal·lar-hi la seu d’un organisme oficial. Res de res. L’Administració, desesperada davant la falta de liquiditat, prova ara de desprendre’s de l’immoble venent-lo al millor postor. Però mentre espera que algun empresari hoteler tanqui el cercle –hi ha negoci a Barcelona al marge del turisme?– la casa Burés pateix el saqueig de nòmades, vàndals, caçadors de coure i altres espècies depredadores que, com denuncien els veïns, no deixaran intacte ni el pom d’una porta. Segons es va dir dimarts en el ple del districte de l’Eixample, la Generalitat hi ha incrementat la vigilància. Els veïns asseguren que la mesura arriba tard. Una altra història de destrucció.
8-XII-12, Ramon Suñé, lavanguardia