la, excepcional, bona política econòmica de Barcelona, un exemple
LA gestió econòmica de les finances municipals de la ciutat de Barcelona és un cas a estudiar per la seva excepcionalitat. En aquests temps de crisi, l’Ajuntament barceloní és l’administració pública que presenta els comptes públics més sanejats i equilibrats de tot l’Estat, amb un dèficit molt proper a zero aquest any.
La millor prova de la bona gestió financera de l’Ajuntament és que paga puntualment a trenta dies als seus proveïdors, disposa d’una elevada capacitat d’inversió, que en l’actual mandat municipal es xifra en 1.400 milions d’euros, i gaudeix d’una elevada confiança entre els mercats financers per col·locar el seu deute públic, ja que el seu nivell d’endeutament és molt baix, tot just 1.100 milions d’euros, una xifra pràcticament insignificant si es compara amb els voluminosos números vermells de l’Ajuntament de Madrid, que superen els 7.000 milions d’euros, o els de la Generalitat, que sumen més de 42.000 milions.
Quin és el secret de la gestió financera de l’Ajuntament de Barcelona? Ahir ho revelaven alguns exgestors municipals a La Vanguardia: el compliment, des de fa molts anys, d’una regla d’or bàsica que consisteix en liquidar anualment cada pressupost amb un estalvi del 15%, tant en temps de bonança com en els de crisi. Aquesta cultura del rigor econòmic es va imposar a partir dels Jocs Olímpics del 1992, quan el municipi barceloní es va veure obligat a recórrer als mercats financers internacionals i a complir estrictes normes de solvència.
El repte de Xavier Trias i del seu equip municipal és poder mantenir la bona administració financera en un entorn de creixent crisi econòmica. D’entrada, l’elevada solvència de la ciutat de Barcelona és ja una garantia per finançar-se a cost molt més baix que el de la resta d’administracions espanyoles. Però hi ha alguns riscos que seran difícils de defugir. El primer és que la duresa de la crisi pot disparar amb tota seguretat les despeses socials. I el segon és que les institucions de les quals depèn, com la Generalitat o l’Administració central, tendeixin a relaxar-se en el compliment dels pagaments a un municipi, com el de Barcelona, que gaudeix de tan bona salut econòmica i que té marge d’endeutament. En realitat, això ja ha començat a succeir, i no és just que el mal estat financer d’unes institucions penalitzi la bona gestió d’altres.
En aquest marc, els pressupostos municipals del 2013 posaran a prova la capacitat de Barcelona per mantenir el seu model de gestió financera, que tan bons resultats ha donat fins ara.
18-XI-12, lavanguardia
Artur Mas va heretar d’un govern d’esquerres un fiasco financer; Xavier Trias, una interessant excepció.
En efecte, la paraula clau pronunciada per Garcia Bragado –avui retirat de la política activa i en espera de desenredar la seva implicació en l’assumpte de l’hotel del Palau de la Música– és estalvi. Una regla d’or que gairebé sempre s’ha complert: cada pressupost de l’Ajuntament s’havia de liquidar amb un estalvi brut del 15% sí o sí. En temps d’estretor i en temps de bonança. Era la norma de la casa.
Aquest 15% és el resultat de la cultura de la caixa de resistència i de la modèstia municipal, no només econòmica, també organitzativa inserida en l’ADN de Barcelona des dels anys més durs dels governs democràtics –o fins i tot abans–, quan Narcís Serra, el primer alcalde electe de Barcelona després de la dictadura, havia de viatjar a Madrid a suplicar al govern d’Adolfo Suárez i de Felipe González els diners per pagar les nòmines dels treballadors a final de mes. Diuen que els bitllets van arribar alguna vegada en secret, en el pont aeri, junt amb l’alcalde, en una maleta. Un tràngol, humiliant per a qualsevol polític, pel qual mai no havia passat la Generalitat de Catalunya fins ara.
Els Jocs van canviar aquesta situació. Barcelona va ser la primera administració local espanyola que va utilitzar les fórmules del mercat alemany internacionalitzant l’estructura del deute amb operacions a llarg termini i es va beneficiar de preus de mercat més baixos i més flexibles.
Aquesta estratègia va imposar per si mateixa la cultura de la solvència, perquè, en aquell moment, cap banc europeu, americà o japonès amb els que es va negociar no hauria prestat un dòlar a la fins aleshores gairebé desconeguda ciutat del Mediterrani.
Cada any el mateix Ajuntament se sotmetia a una auditoria externa. I ho continua fent. Barcelona va aprendre a inspirar confiança i es va desconnectar dels bancs i les caixes locals i les seves estratègies familiars. La transcendència no només financera sinó també política d’aquesta decisió explica moltes coses. (Per als que en vulgueu saber més resulta recomanable llegir La gestió del deute públic, de Pilar Solans, que podreu localitzar a diverses biblioteques públiques de la ciutat).
Ara, vint anys després, el deute de l’Ajuntament ronda el 54,2% de la despesa corrent i promet tancar aquest any amb una relació encara més baixa, un 48,8%, i un dèficit zero.
El contrast amb la situació que viu el veí de davant de la plaça Sant Jaume, la Generalitat, el va posar en relleu el 25 d’octubre passat un grup de quatre periodistes (Philip Plickert, del Frankfurter Allgemeine Zeitung; Alex Spence, de The Times; Marcela Vélez-Plikert, d’El Mercurio, i Paul Wallace, redactor en cap de The Economist per a l’àrea europea) que, després de visitar la Generalitat i escoltar la lamentable història de les finances nacionals, van creuar la plaça, on van ser rebuts per l’equip econòmic de la ciutat. Jordi Joly, el gerent de l’àrea, relata amb un maliciós somriure l’estranyesa del grup de periodistes quan l’Ajuntament va exhibir les seves xifres econòmiques. “Where’s the deficit?” (on és el dèficit?), va preguntar un.
Joly, un gerent format a Harvard i a Esade i trasplantat per Trias des de l’Ajuntament de Sant Cugat (el municipi modèlic de CiU dirigit durant anys per Lluís Recoder) al de Barcelona, ha d’admetre que quan exhibeix la seva bona salut financera ho fa com a deutor d’alguns noms poc coneguts per a la majoria de la ciutadania. Sens dubte i en primer lloc, Pilar Solans, però també d’altres d’insignes de la gestió pública local com Josep Marull o Ramon Seró. Només aquest últim continua en actiu a la direcció general de l’Autoritat del Transport Metropolità. Marull va morir molt prematurament i Pilar Solans –que durant alguns anys va arribar a dirigir l’àrea de finançament local del Banc Mundial– es va retirar discretament, com havia treballat tota la vida, quan Joly i la seva cap, Sònia Recasens (UDC), van desembarcar amb bombo i plateret a l’àrea econòmica de l’Ajuntament amb el nou govern de Trias.
Estalvi, modèstia institucional, confiança internacional... Hi ha un quart ingredient a la poció màgica de la Barcelona solvent. Un ingredient essencial: l’urbanisme. El terme municipal de Barcelona va arribar als anys de l’últim boom immobiliari sense gairebé sòl nou, verge, on es pogués construir. La capital catalana s’ha dedicat al reciclatge durant els anys de l’exuberància: Poblenou, Besòs, la Sagrera… La ciutat es va requalificar a si mateixa potenciant el turisme i, amb un èxit menor, les noves indústries netes, generant nous ingressos. Però no va dilapidar el sòl. El formigó tenia uns límits físics. I també tenia límits polítics: “Podríem haver fet altres coses, com ens demanava el gremi de constructors”, recorda l’exalcalde, el socialista Jordi Hereu, pensant, potser, en Collserola. Però no es va fer.
És interessant comparar aquest model amb el de Madrid el 1997, quan es va imposar la doctrina del creixement al límit i la ciutat va posar al mercat, de cop, 117 milions de metres quadrats. L’escola neoliberal pretenia que, en liberalitzar el sòl, els preus de l’habitatge baixessin. Gran error. Els preus no van baixar però van dopar el sector públic. El formigó va donar molts rèdits als municipis quan tot anava bé, però ara ha deixat enormes forats negres en forma de despeses corrents que no hi ha manera de finançar i negocis urbanístics ruïnosos que ara passaran a formar part del banc dolent. Barcelona, l’excepció, no va patir aquesta sobredosi i ara tampoc no pateix la síndrome d’abstinència.
La qüestió ara és, i aquest és el gran debat polític de fons de Barcelona, en com l’Ajuntament ha d’aprofitar aquesta bona situació financera. Entre els actuals gestors sembla que impera la idea de la prudència. Trias vol arribar a les eleccions del 2015 en una situació financera igual o millor que la que es va trobar. Però aquesta estratègia política barra el pas a una altra que no hauria de ser desatesa: invertir ara, gastar fins on es pugui, és una manera de mantenir i potser reactivar l’economia local i, sobretot quan d’altres no poden, situar la ciutat en una posició competitiva de sortida de la crisi, si aquesta arriba alguna vegada. La nova generació de gestors municipals té nous problemes i nous dubtes. A veure com els resolen.
16-XI-12, J.V. Aroca, lavanguardia