"Una llei electoral malalta", Manuel Jiménez de Parga

Una ley electoral enferma, de Manuel Jiménez de Parga en El Mundo

TRIBUNA: DEFICIENCIAS DE UN RÉGIMEN POLÍTICO (II)

En el meu anterior comentari d'aquesta sèrie vaig apuntar que, al meu judici, el pseudopresidencialisme i d'altres deformacions del nostre sistema jurídic-polític es deuen a la mala llei electoral que ens regeix. Avui m'ocupo d'aquest assumpte.

El sistema electoral establert pel Reial decret-llei de 18 de març de 1977 no satisfeia plenament les aspiracions democràtiques. La fórmula de llistes tancades i bloquejades genera una representació política despersonalitzada: els ciutadans no es pronuncien a favor d'éssers humans, amb virtuts i defectes, als que coneixen i en els quals confien, sinó que la relació de noms -molts distants i desconeguts- va embolicada en les sigles d'un partit; l'elecció és, en essència, un acte de suport a la corresponent formació política. El pes específic dels candidats influeix poc en la decisió.

A LaVanguardia vaig exposar les meves reserves, en aquells dies llunyans de març de 1977, al sistema del Decret-llei. El Govern de llavors va al·legar que era una solució provisional, ideada per canalitzar els grans corrents d'opinió i deixar fora del repartiment dels escons parlamentaris els nombrosos grupuscles que amenaçaven amb fer ingovernable la futura democràcia. No obstant això, el provisional s'ha convertit en permanent, gràcies a les successives decisions polítiques. La Llei Orgànica del Règim Electoral General, de 19 de juny de 1985, va consagrar les malèfiques llistes tancades i bloquejades. Posteriors normes no van modificar la fórmula. El que es va presentar com un patiment, inevitable, limitat en el temps, és ara una malaltia crònica que afecta a la salut de la democràcia espanyola.

Al llarg d'aquests anys s'han diagnosticat amb insistència les causes de la greu dolència. Han estat veus que clamen en el desert, doncs els que dominen els diferents partits estan encantats amb la tasca de confeccionar les llistes.

Les llistes tancades i bloquejades, a més de despersonalitzar la representació, afavoreixen el descens del nivell dels triats. Els partits no han de comptar amb candidats de prestigi i arrelament en els districtes, doncs amb mediocres s'obtenen els mateixos vots que si els aspirants són notables. Els partits polítics es converteixen en partits d'empleats. Les llistes obertes, amb les diferents receptes del vot preferencial, milloren alguna cosa la qualitat dels triats, encara que l'experiència estrangera ensenya que són molt pocs els ciutadans que alteren l'oferta dels partits. Jo considero preferible, dins dels sistemes proporcionals (exigència de la Constitució), el vigent a Alemanya. Allí, la meitat del Bundestag compleix els requisits mínims de coneixement per part dels electors; s'aconsegueix una representació personalitzada, mentre que l'altra meitat dels diputats entra gràcies a la benedicció de l'aparell partidista.

Insisteixo en el que s'ha dit: els triats a Espanya són uns empleats dels partits. S'ha defensat, amb encert, que seria convenient demostrar uns certs coneixements abans de dedicar-se a la política activa. Ara s'efectua el reclutament entre els qui militen en un partit, sense tenir en compte la formació intel·lectual dels aspirants. Resulta lamentable el panorama que ofereixen les institucions representatives. Sol dir-se que la política és un art, però les idees dels afeccionats, sense la convenient preparació, generen amb freqüència danys irreparables. La política és un ofici, donant-se el contrasentit que per exercir les professions importants hagin de superar-se els exercicis d'una oposició, o d'unes proves semblants, mentre que el càrrec polític s'exerceix sense la prèvia acreditació dels coneixements mínims. Caldria reflexionar sobre aquesta anomalia.

I tampoc és admissible, democràticament parlant, la despesa excessiva de les campanyes electorals. S'ha copiat el pitjor aspecte de les nord-americanes, on els enfrontaments entre candidats es produeixen en un ambient comercial, ja que la propaganda predomina per onsevulla. Naturalment això elimina, des del primer moment, als qui manquen de suports milionaris. I els qui paguen passen després factura als triats, obrint portes a la corrupció.

L'espectacle resulta lamentable. A més del que s'ha dit, la llei alemanya té interès perquè facilita la realització de l'exigència d'una representació política personalitzada sense que els partits deixin de ser els agents destacats. Al ciutadà se li concedeixen dos vots: amb un es pronuncia entre les llistes presentades pels partits en circumscripcions relativament extenses, en el nostre cas les províncies; amb el segon vot es tria a un dels candidats de districte, o sigui en espais territorials menors dins de la província, que continuaria sent la circumscripció electoral (art. 68.2 CE). La proporcionalitat es garanteix en el repartiment global de les restes. La meitat de l'assemblea es forma amb diputats de districte, que van obtenir l'escó per la conjunció venturosa de la seva presència personal i un vehicle partidista poderós, i l'altra meitat la integren els diputats de tota la circumscripció, promoguts per la força del partit que els va posar en les seves llistes.

La meva predilecció pel règim electoral alemany es deu, finalment, a l'exactitud gairebé matemàtica que s'aconsegueix entre el percentatge de vots i el percentatge d'escons parlamentaris. No es produeixen les desfiguraciones de la voluntat popular que patim a Espanya. Els dirigents dels grans partits es troben aquí condicionats perquè els falten uns vots per fer això (que és important) o oposar-se a allò un altre (que també és important). El panorama polític resulta desolador. Unes minories, amb representació només en determinades zones d'Espanya, imposen les seves decisions, sigui al Govern, sigui a l'oposició. És molt fàcil denunciar la inoperància d'un determinat personatge de l'escena pública. Tampoc cal fer un gran esforç per censurar la manca de mesures per afrontar i resoldre la crisi econòmica o financera. Menys usual, en canvi, és descobrir el rerefons polític que hi ha més enllà de la situació. I sense aconseguir una millora de l'articulació del règim, la convivència es converteix en democràticament insatisfactòria.

Els espanyols no confien massa en els seus diputats i senadors. Recents sondejos d'opinió ho posen de manifest. Es calcula que un 85% de ciutadans es troba desil·lusionats amb el sistema parlamentari descrit en la Constitució. És indiscutible que en els últims 30 anys s'han produït canvis radicals en la manera de comunicar-nos. Aquesta revolució en la manera de poder saber a l'instant el que succeeix en qualsevol lloc, proper o llunyà, obliga a reflexionar sobre les regles d'elecció dels nostres polítics. Ja no són adequades les normes dels segles XIX i XX. El futur de la representació política ha de tornar-se a escriure.

Hauríem d'estar satisfets amb un règim que és formalment democràtic. Ens va costar molt sortir de la dictadura i el 1978 varem aconseguir engegar un règim de llibertats públiques i participació ciutadana. No obstant això, totes les il·lusions d'aquells dies fundacionals no s'han realitzat. Es percep en l'ambient un descoratjament generalitzat. Predomina la tristesa. I com escrivia un clàssic francès «no hi ha pitjor enemic que la tristesa, malenconia tenaç que envaeix l'ànima com una boira que oculta la llum del dia». La nostra llum constituent es troba tapada per la tristesa. Es percep una vida política en el regne de les ombres: desocupació aclaparadora, corrupció, antiespanyolisme, escàndols a les altures, discrepàncies radicals. Sobre aquestes últimes, els observadors més optimistes recorden un advertiment de Sèneca, el famós pensador romà nascut a Còrdova. Va deixar escrit Lucio Anneo Sèneca: «Tota l'harmonia total d'aquest món està formada de discordançes». Ocorre, no obstant això, que ara hem de conviure en una situació radicalment diferent de la qual contemplava el savi cordovès

Manuel Jiménez de Parga és catedràtic de Dret Constitucional i ex president del Tribunal Constitucional.

reggio's, 6-XI-12