interminable saqueig financier: qui es quedarà el patrimoni de les caixes?

Els ciutadans espanyols carreguen ja sobre les seves esquenes un pesat farcell econòmic a compte de la crisi bancària. L'anterior govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar ajudes a la banca de més de 87.000 milions d'euros en el 2010 (1.846 euros per habitant). L'any anterior van ser 57.000 milions. Xifres quantiosíssimes que poden acabar retornant-se, o no. De fet, algunes ja s'han convertit en monstruosostrencaments, que han deixat així incomplida, de moment, la promesa dels successius governs que la salvació de la banca no costaria res a l'erari. Ara, en el millor dels casos, es tracta de veure com es recupera el perdut.

El ministre Cristóbal Montoro ha reconegut que les arques públiques han hagut d'assumir pèrdues de 16.700 milions durant els exercicis 2011 i 2012 com a conseqüència de la pràctica fallida d'algunes de les entitats que van rebre les ajudes de l'Estat en forma de crèdits. És a dir, l'Estat ha hagut de reconèixer que es tracta de diners irrecuperables i, per tant, ho ha tractat com una despesa no recuperable, per això ha augmentat el dèficit. Per als ciutadans implica una volta de rosca més en la llarga llista de sacrificis que està imposant aquesta crisi. Els possibles trencaments no es queden aquí. De fet, Espanya ha sol·licitat al fons europeu de rescat 60.000 milions, que de moment computen com a deute públic de l'Estat, i la bona fi del qual està encara per veure. És a dir, poden acabar convertint-se en pèrdues, en tot o en part, com el van ser les anteriors.

No és res nou, però mai està de més recordar-ho, doncs els beneficiats per aquestes situacions tendeixen a callar quan reben els diners i es produeixen les pèrdues, i aixequen molt la veu a la qual veuen l'oportunitat d'exigir la retirada de l'Estat per tornar a recollir els beneficis. És això de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis al fet que, amb afany, s'apliquen sempre molts amics del poder.

Per això cal estar atents a l'assumpte. Per exemple, el grup parlamentari del PP ha presentat al Congrés dels Diputats una esmena als pressupostos generals de l'Estat per forçar a les caixes d'estalvis que s'hagin quedat sense negoci bancari -és a dir, que hagin necessitat de la injecció pública que abans s'esmentava per evitar la fallida de les entitats financeres que controlaven- a convertir-se en fundacions en un termini màxim de sis mesos.

Es tracta de les que han quedat sota control del FROB, el fons públic que pilota i finança la cada vegada més costosa reconversió del sistema financer espanyol. Fonamentalment, les que van fabricar Bankia (controlada pel Banc Financer i d'Estalvi -BFA-, creat després de la fusió de Caja Madrid i Bancaixa com a entitats capdavanteres, més Caixa de Canàries, Caixa Laietana, Caixa Rioja, Caixa Àvila i Caixa Segòvia); Catalunya Bank (nascuda de Catalunya Caixa, creada al seu torn per la fusió de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa), i NovaGaliciaBanco (construït per Nova Caixa Galícia, resultat de la fusió de Caixa Galícia i Caixanova). Totes aquestes entitats, més unes altres ja subhastades o adquirides i els corresponents esquemes de protecció contra pèrdues per als compradors, han implicat injeccions públiques, ja efectuades o anunciades, d'uns 70.000 milions d'euros. De vertigen.

Del que ha transcendit de la citada esmena dels populars, es dedueix que el patrimoni d'aquestes caixes quedarà acollit sota el control dels patrons de les seves fundacions, una vegada que es reconverteixin. És raonable que tal cosa succeeixi? Ha de quedar aquest actiu, en alguns casos gens menyspreable, en mans d'aquestes entitats malgrat que el seu control de les entitats financeres ha costat a l'Estat milers de milions? Hauria de respondre també aquest patrimoni d'aquests trencaments per al contribuent?

Tornarem a veure capelles de polítics locals o de popes de la societat civil ocupant posicions rellevants a compte dels rendiments d'aquests patrimonis rellevants de les futures fundacions en les quals s'acabaran convertint aquestes antigues caixes d'estalvis?

En molts casos, en tractar-se de caixes de fundació pública, aquests actius quedaran parcialment en mans d'administracions locals o autonòmiques, però en uns altres seguiran en mans de patrons privats. Aquesta desamortització del patrimoni de les caixes d'estalvis, la segona, s'acaba de produir sigilosament amb la seva completa privatització i abandó del sector financer, i hauria de gaudir d'una major fiscalització pública. I, si escau, s'hauria d'assegurar que el patrimoni viu serveix per reduir el risc dels ciutadans i contribuents. No vagi a ser que els espanyols hagin de seguir pagant durant anys els deutes que les entitats enfonsades no van poder retornar, mentre alguns dels responsables patrimonials del desgavell segueixen actuant com si res hagués passat. Una altra vegada la mateixa història no, sisplau.

28-X-12, Manel Pérez, lavanguardia