consideracions sobre una Catalunya independent a la Unió Europea

> nou informe sobre la continuïtat a la Unió Europea d’una Catalunya independent <
> informe sobre la continuïtat a la Unió Europea d’una Catalunya independent <

Luxemburg, dues del migdia de dilluns. Els ministres d’Economia europeus arriben a la sala de reunions del Consell. En grupets, es parla del tema recurrent dels dilluns: el futbol i en concret del Barça-Madrid, però no del resultat, sinó dels crits d’independència sentits en el minut 17 i 14 segons, i de les grades del Camp Nou tenyides dels colors de la senyera. “Ho vau veure?, què era allò?”, es preguntaven els ministres, abans de l’arribada de Luis de Guindos. Polítics i funcionaris treballant a la UE ho constaten: la qüestió catalana és un tema de primera actualitat. “La gent et pregunta, vol saber què passa, què es busca, amb quins calendaris...”, assenyalen diverses fonts.

El mateix lema de la manifestació de l’Onze de Setembre apuntava a Europa: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La crida no va passar inadvertida a Brussel·les, un ens més habituat a tractar amb estats que a bregar amb aspiracions sobiranistes dels seus territoris i reticent a qualsevol fenomen que alteri l’statu quo.

Des d’aquell dia, a Brussel·les les reaccions s’han succeït però no sempre amb la claredat que el Govern espanyol desitjaria, i per això Madrid ha enviat una carta a l’Executiu comunitari demanant més coherència respecte a la posició oficial (la nova regió independent es convertiria en un país tercer respecte a la UE). La nova entitat, va advertir en plena Diada la Comissió Europea, hauria de ser reconeguda i sol·licitar l’ingrés a la UE si en vol formar part. Davant l’enrenou sorgit a Barcelona, des de la cúpula de la institució es va donar ordre de no especular amb la premsa. Va recular i va posar l’accent que és una “qüestió interna”, com dies després va fer, a Madrid, el vicepresident Olli Rehn, preguntat per la viabilitat de Catalunya com a Estat.

Qui no va defugir el tema va ser la vicepresidenta Viviane Reding quan el Diario de Sevilla li va preguntar què passaria quan Catalunya s’independitzés i abandonés la UE perquè “ho diu la Convenció de Viena: l’Estat resultant d’un Estat matriu abandonarà tots els organismes internacionals en els quals la matriu estigui representada”, va adduir erròniament el periodista (no regula la secessió sinó el repartiment dels mobles després d’un divorci entre estats). “La legislació internacional no diu res que s’assembli a això”, va replicar Reding. La frase es va interpretar com una picada d’ull a l’independentisme i la comissària, desbordada, ha demanat disculpes per les seves “desafortunades declaracions”, segons el Govern espanyol.

Què diuen els tractats europeus? La Unió Europea és una unió d’estats i no ha previst explícitament la secessió d’un territori ni cap drecera. Però “jurídicament és incontestable, ineluctable” que els tractats s’haurien de reformar per incloure el nou Estat, afirma Jean Claude Piris, excap del servei jurídic del Consell de la UE.

“Si mira els tractats actuals, veurà que hi ha llistes d’estats, llengües oficials, percentatges de vot per països... La paraula Catalunya no apareix enlloc. Perquè hi sigui caldrà modificar els tractats”. Com es fa? “Cal un tractat d’adhesió. S’ha d’adoptar per comú acord de tots els estats membres i ratificar” (per tots els socis, Espanya inclosa), afirma Piris, autor dels últims tractats, ara jubilat.

La pregunta, recorda, se li va plantejar fa anys en una visita de feina a Barcelona. “Ja hi havia gent que llavors es preguntava què passaria amb la UE en cas que es produís la independència. Vaig contestar de la mateixa forma. La persona en qüestió va quedar sorpresa per la meva resposta, i jo que se sorprengués!”.

L’únic cas en què una entitat ha eludit l’habitual procés d’adhesió es va donar amb la reunificació alemanya, quan el 1990 la RDA va absorbir la RFA i la va incorporar automàticament a la UE. Però en aquest cas es va tractar de la incorporació d’un territori, no d’una escissió. I cap país no va vetar l’operació, una cosa no garantida si Catalunya s’independitza sense el suport de Madrid.

El portaveu del Govern de la Generalitat, Francesc Homs, veu una “enorme contradicció” en la posició d’alguns membres del Govern espanyol en el sentit que el Regne d’Espanya “vetaria l’ingrés de la Catalunya independent a la UE. No es pot negar categòricament la possibilitat que passi un fet concret i anunciar a continuació com es reaccionarà quan succeeixi”.

Segons el parer d’Homs, això “porta implícit el reconeixement previ de la independència de Catalunya i, sens dubte, si Espanya reconeix la independència de Catalunya, la incorporació com a nou estat de la UE seria pràcticament automàtica”.

A ningú no se li escapa que, a més d’Espanya, hi ha quatre països de la UE que no han reconegut la independència de Kosovo (Eslovàquia, Grècia, Xipre i Romania) per temor que l’avala una ruptura no pactada estableixi un precedent que reobri conflictes als seus territoris. Com reaccionarien? “Per nosaltres el reconeixement per part de l’Estat matriu seria clau”, afirma un diplomàtic d’un d’aquests països.

A l’eurodiputat Ramon Tremosa (CiU) no el preocupen els vetos i creu que la legitimitat democràtica s’imposarà. La debilitat política i econòmica d’Espanya, argumenta, li impedirà arribar a l’extrem d’utilitzar el veto contra Catalunya. “Una Espanya trencada, rescatada, que deu un bilió d’euros en una moneda que no emet, no està en condicions de vetar res. La UE haurà de reconèixer Catalunya”, afirma Tremosa, que veu “simpaties creixents” entre els seus col·legues malgrat que el “primer reflex” és veure les reivindicacions catalanes com “un merder més” a la llista de problemes d’Europa.

“Un discurs integrador ens permetrà avançar més que un discurs anti-Espanya. Cal anar pels arguments democràtics més que pels nacionalistes”, apunta Raül Romeva, eurodiputat per ICV. “Perquè, si Europa ha de triar, es posarà del costat de Madrid, sí o sí. Defensaran els estats. París, Londres i Berlín es posaran del costat de Madrid. El que hem de fer a Catalunya és explicar que el nostre projecte no és anti-Espanya, que som europeistes i volem treballar amb Espanya, com amb altres països, per Europa. El matís és important per les capitals europees”, subratlla l’eurodiputat.

Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea, va dir aquesta setmana que Catalunya es quedaria fora de la UE si s’independitzés “almenys en una primera fase”. I en una segona? La pregunta va quedar en suspens (“Ah, no ho sé, espero que no s’arribi ni a la primera”, va replicar).

Per a Piris, l’exjurisconsult europeu, tot depèn de “com passi” la independència. Sense el vistiplau d’Espanya, no ho veu possible “jurídicament”. Però “si la hipòtesi és que Espanya l’acceptés, encara que fos de mala gana, en aquell moment se suposa que tothom s’esforçaria perquè Catalunya fos a la UE com més aviat millor”.

Probablement, afegeix, es tractaria d’evitar una aturada entre la proclamació d’un hipotètic Estat català i la pertinença a la UE, i es sincronitzarien al màxim possible els dos processos. Amb bona voluntat per les dues bandes, no és desassenyat pensar en acords transitoris perquè Catalunya no sortís de l’euro o Schengen mentre es ratifica el tractat.

Els nacionalistes escocesos no es resignen i busquen fórmules en el dret internacional que els permetin presentar Escòcia com a tan successora de l’actual Estat membre –el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord– com Anglaterra. Podria Catalunya explorar aquesta mateixa via? A Brussel·les no ho veuen possible ni probable, però avisen: qui signa els tractats per Londres és la reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i per Madrid, el rei d’Espanya, no el rei d’Espanya i Catalunya.


La independència d’Escòcia es considera a Brussel·les una possibilitat molt més real que la de Catalunya. Però si es consuma la primera, “podria desencadenar una estranya dinàmica” i fer possibles més canvis dins de les fronteres de la UE, considera Jan Techau, director del centre d’estudis Carnegie Europe. “Pensàvem que el procés de construcció de nacions a Europa havia acabat amb el final de la guerra freda. Que això és Europa i sempre seria així. Però no és el cas. El procés no ha acabat, el mapa no està fixat”, afirma.

“L’opció independentista catalana no és una perspectiva agradable. És una cosa que realment espanta la gent aquí. Però no s’ha d’ignorar”. Amb independència o sense, la gran qüestió que a parer seu la UE encara ha de resoldre és “com acomodar aquestes fortes identitats regionals que es veuen en llocs com el sud d’Alemanya, el nord d’Itàlia...”. Si la UE es reforça com a estructura supranacional i redueix el poder dels estats,“el contrapès natural seran les regions”, aventura Techau, que assenyala una altra clau: “Brussel·les no dirigeix el procés, és la gent la que decidirà si vol unitat o no. A escala de la UE i els estats s’haurà de donar una solució”.


La crisi, el temor d’un efecte en cadena i fins i tot la increïble por que esclati un conflicte armat. Motius d’allò més divers esgrimits a Brussel·les entre els qui desconfien de les aspiracions independentistes catalanes. D’altres, evoquen la democràcia i el respecte a la voluntat del poble com a raons per donar-los suport. Les demandes de més autonomia i millor tracte fiscal per part de Madrid tenen una àmplia simpatia entre la llarga llista de polítics, funcionaris i diplomàtics consultats. Aquesta afinitat sovint s’evapora quan s’evoca la independència, com s’aprecia al Parlament Europeu, la institució més política de la UE.

“Si hi hagués un procés de repressió incompatible amb Europa, tothom entendria que els catalans se separessin. Però no en el marc democràtic actual, en què Catalunya pot resoldre els seus problemes i expressar la seva identitat plenament”, opina l’eurodiputada portuguesa Ana Gomes, socialista, que tem que la independència de Catalunya provoqui “la implosió d’Espanya i de la UE”.

L’eurodiputat conservador Alain Lamassoure, procedent del País Basc francès, es pregunta “com convencerem els països del nord que facin esforços per Espanya, Grècia o França si els flamencs no volen pagar pels valons, el nord d’Itàlia pel sud...”. També al PP Europeu, l’alemany Elmar Brok (CDU) recorda que Espanya podria vetar l’adhesió de Catalunya encara que confia que “no s’arribi mai a aquesta situació”, ha dit a l’ACN, i recomana “negociar” amb Espanya. L’adhesió –destaca el francès Joseph Daul– “no és automàtica”. “La solució és en mans dels espanyols. Si després això té implicacions europees, es discutiran arribat el moment”, diu.

Més simpaties s’aprecien al grup liberal, al qual pertany Convergència. “Estic preocupat per com l’Administració espanyola llança amenaces contra els catalans”, apunta Graham Watson, escocès. “Si hi ha un problema, s’ha de resoldre democràticament, amb diàleg”. “És cert –afegeix– que segons els tractats europeus perquè qualsevol país s’adhereixi necessita l’acord de tots els que ja en són membres”. En el cas d’Escòcia, “estic segur que el Regne Unit no s’hi oposaria. I em sorprendria molt, com a altres europeus, que Madrid s’oposés a la sol·licitud d’ingrés de Catalunya”.

Entre els nacionalistes europeus, l’actitud és òbviament molt diferent. Per l’escocès Alyn Smith, “és ridícul suggerir que es frenarà l’ampliació interna de la Unió Europea mentre n’accepten l’externa”. Catalunya, diu la gal·lesa Jill Evans, “ja és a la UE. No puc veure com podria deixar fora de sobte la seva gent. (…) La UE hauria de preveure un procés per acomodar canvis als estats membres”.

Daniel Cohn-Bendit, líder de Verds, és poc amic dels nacionalismes però afirma que “si a Catalunya hi hagués una ratificació massiva a favor d’un Estat propi, la UE no tindria més remei que admetre-la. I punt. Però (…) el dia després de la independència, els catalans tindrien els mateixos problemes que el dia anterior”.

14-X-12, B. Navarro, lavanguardia