"Corredors ferroviaris: governar és prioritzar", lavanguardia

- "Priorizar el eje mediterráneo", Carlos Losada

Partit Popular i PSOE, que tants motius tenen de pacte per fer front a la crisi, s'han posat per una vegada d'acord. No per buscar solucions conjuntes al greu moment econòmic, sinó per tornar al somni de la banya de l'abundància. A la despesa il·limitada en infraestructures (un dels factors que més han contribuït a convertir el deute en gegantesca). En efecte, la ministra Ana Pastor, Luis de Grans (PP) i Inés Ayala (PSOE) han pactat la reintroducció del corredor central i del túnel dels Pirineus a la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transport, que, a l'octubre del 2011, va consensuar la Comissió Europea després d'un llarg període de deliberacions, estudis i discussions.

Aquest projecte de xarxa bàsica i el reglament que estableix el seu finançament seran ratificats en la comissió de Transports del Parlament Europeu el 27 de novembre i en el plenari de gener. La xarxa està composta per deu corredors. Dos d'ells afecten a la península Ibèrica: els corredors mediterrani i atlàntic. Llargament sol·licitat pel empresariado andalús, murcià, valencià i català, i defensat per Ferrmed, lúcid i actiu lobby europeu, la proposta del corredor mediterrani va aconseguir imposar-se a Europa a l'eix central que el Govern d'Aznar va prioritzar en els inicis del projecte transeuropeu. El corredor mediterrani recull el major tràfic econòmic d'Espanya, ofereix una sortida natural a les regions més exportadores i promet sinergies intercontinentals amb els seus ports: frontera francesa, Barcelona, Tarragona, València, Alacant, Murcia, Almeria i Antequera, on es bifurca cap a Algesires i Sevilla.

En les negociacions d'octubre del 2011, el Govern espanyol, liderat llavors pel ministre Blanco, va aconseguir que el corredor mediterrani fos compatible amb una part significativa de l'anomenat corredor central. Un corredor ambicionat no només per les regions centrals, sinó també per Portugal. Aquest branc connectarà el país lusitano amb França passant per Extremadura, Madrid i Zaragoza. L'acord d'octubre del 2011 va descartar, en canvi, per "no realista" el túnel dels Pirineus de 40 quilòmetres: l'anomenada travessia central dels Pirineus. Important és subratllar que la no realització d'aquest túnel no talla les ales de Saragossa en la seva ambició de convertir-se en el gran centre logístic espanyol, doncs les seves connexions amb el Mediterrani, el Cantàbric i l'Atlàntic la situen en una posició privilegiada. Brussel·les va descartar el túnel per l'extrema complexitat del projecte i pels "problemes de seguretat i mediambientals" derivats de la seva construcció. Altres dos corredors, cantàbric-mediterrani i atlàntic-mediterrani, van ser recollits en el mapa bàsic, encara que en l'apartat anomenat "altres seccions".

Precís és recordar que aquests corredors, dissenyats per al període 2014-2020, només seran finançats parcialment per Europa, sent l'Estat el que haurà de fer el major esforç inversor en plena crisi econòmica. No és de rebut en aquest moment tornar a la viciada fórmula del cafè per a tots, especialment quan el cafè de les infraestructures (vegeu el fiasco econòmic de l'AVE) surt tan car a l'erari i té tan escassa influència en el desenvolupament econòmic. Governar exigeix prioritzar. Especialment en temps de crisi. Europa ja no és un rei mag. No gastar en va i prioritzar l'economia productiva és una exigència dels temps.

4-X-12, lavanguardia