Nagorno Karabakh, una ferida oberta des de fa 20 anys
Protegit per la foscor i el silenci de la nit, un soldat malcarat i molt fort s’arrossegava per un dels dormitoris de l’OTAN a Hongria. Portava a la mà una destral, i al cap, una macabra missió. Quan va arribar al costat de la llitera triada, va començar. Va descarregar la seva mà assassina i va matar el que fins feia un segon havia estat el seu company. Gairebé li va arrencar el cap.
Això va passar el 2004. Ramil Safàrov, un tinent de l’exèrcit de l’Azerbaidjan, es trobava a Budapest assistint a uns cursos d’anglès patrocinats per l’OTAN. La seva víctima, el tinent Gurguen Margarian, era un militar d’Armènia amb qui havia tingut una discussió sobre Nagorno-Karabakh, el conflicte inconclús que des de fa vint anys enfronta aquestes dues exrepúbliques soviètiques del Caucas Sud.
Després d’una llarga campanya diplomàtica, el Govern de l’Azerbaidjan va aconseguir que Hongria extradís Safàrov, condemnat per tota la vida per la seva vil acció. Però quan el 31 d’agost l’exmilitar va arribar a l’aeroport de Bakú, a la vora del mar Caspi, va esclatar una escandalosa sorpresa. D’assassí convicte, Ramil Safàrov, que avui té 35 anys, es va convertir en un heroi. El president del país, Ilham Alíev, li va concedir el perdó i el va ascendir a comandant.
A més, Safàrov rebrà íntegres els sous dels últims vuit anys. I l’Estat li regalarà un apartament. Durant aquesta setmana la jugada d’Alíev ha rebut crítiques de tots els racons del món, sobretot d’Armènia i de la seva aliada Rússia. Però als carrers de Bakú va esclatar l’orgull patriòtic i el perdó, que amenaça l’estabilitat de la regió, presentat com una victòria sobre l’enemic.
Quan la Unió Soviètica ja s’esllanguia, el 1988 la població de Nagorno-Karabakh, majoritàriament armènia (80%), va demanar la separació de la República Socialista de l’Azerbaidjan. Tres anys després, el 1991, es va celebrar un referèndum que va guanyar per amplíssima majoria l’opció independentista (99,89%). Aquest pas va ser l’inici d’una sagnant guerra que fins a l’alto el foc del 1994 va segar més de 35.000 vides i va fer que 650.000 persones fossin desplaçades pels combats, segons dades de l’Acnur.
El cas Safàrov ha encès aquesta setmana els temors que la guerra torni a esclatar al Caucas. I dóna arguments als qui pensen que fa anys que el procés de pau està mort. Els esporàdics però continus atacs fronterers entre soldats armenis i azerbaidjanesos no dissipen la preocupació. I tampoc la reobertura aquest estiu de l’aeroport de Stepanakert, la capital karabakhiana, que ha enfadat Bakú.
“No s’ha de subestimar els armenis. No volem una guerra, però si hem de fer-ho, lluitarem i guanyarem”, ha advertit el president d’Armènia, Serj Sargsian.
La UE ha mostrat “profunda preocupació” per l’estabilitat regional. Els Estats Units, que tenen a l’Azerbaidjan un soci a la zona, han criticat suaument el perdó a Safàrov. I Hongria, avergonyida pel que ha succeït, ha explicat que va rebre garanties escrites del govern àzeri que l’assassí convicte passaria almenys 25 anys a la presó. Armènia ha trencat relacions amb Hongria.
Alguns analistes interpreten el perdó de Ramil Safàrov com una maniobra política d’Alíev davant les eleccions presidencials del proper any. En tot cas, una utilització política d’un assassinat, ja que matar a traïció, de nit mentre dormia, encara que sigui el teu pitjor enemic, d’heroic no en té res.
9-IX-12, G. Aragonés, lavanguardia
La preocupació internacional pel cas Safàrov se centra en el conflicte congelat de Nagorno-Karabakh. Però s’estén més enllà, ja que el Caucas Sud queda molt a prop d’altres zones actualment en conflicte.
El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, va advertir de la possibilitat que s’entorpeixi el procés de pau que dirigeix el Grup de Minsk, format el 1992 a l’entorn de l’OSCE pels Estats Units, Rússia i França. Però els èxits en aquest sentit són molt pocs. “Als 90 i ara mateix, els passos que es fan són molt lents”, va dir una vegada a aquest corresponsal el president del Parlament de Nagorno-Karabakh, Ashot Ghoulian, decebut pels resultats. Des del 1997 Nagorno-Karabakh no ha tingut contactes amb Bakú, va assegurar. El 2008 el president rus de llavors, Dmitri Medvédev, va reunir a Moscou el president armeni, Serj Sargsian, i el president azerbaidjanès, Ilham Alíev. Va ser un pas endavant, però la trobada de l’any passat va acabar en fracàs, ja que els dos mandataris no es van posar d’acord en uns principis bàsics.
Per l’analista Lilit Gevorgian, de l’IHS Global Insight, el que ha passat aquesta setmana tanca la porta a la possibilitat que l’Azerbaidjan normalitzi les relacions amb Armènia. “Una altra guerra és l’últim que la UE, els EUA i Rússia necessiten, ara, amb unes relacions amb l’Iran tan complicades”, va dir l’agència Bloomberg.
Però Nagorno-Karabakh reflecteix els interessos de les grans potències en una regió més àmplia. Els últims anys l’Azerbaidjan s’ha convertit en un proveïdor del petroli i el gas del Caspi per a Occident. Companyies petrolieres dels EUA i del Regne Unit, com Exxon Mobile i BP, hi han invertit uns 35.000 milions de dòlars. L’OTAN, a més, fa servir els aeroports azerbaidjanesos per proveir l’Afganistan.
Les bones relacions de l’Azerbaidjan amb els EUA i Israel fan que l’Iran s’inclini cap al costat armeni. Però el principal valedor d’Armènia és Rússia, que té cura de la seva defensa aèria i li subministra armes. Rússia té una base militar en territori armeni a prop de la frontera amb Turquia, país membre de l’OTAN.
9-IX-12, G. Aragonés, lavanguardia