"La marxa enrere", Germà Bel

Molta reflexió han suscitat ja les mesures adoptades pel Govern popular la setmana passada i no queda gaire per dir. Ja saben: augment de l’IVA –ineludible, de fet molt tardà–, retallada de percepcions per atur, retallada de paga extra i condicions laborals en la funció pública... encara que es segueix sense racionalitzar l’estructura de l’Administració general de l’Estat, inadaptada a l’Estat autonòmic.

De fet, la reducció de despesa aprovada per programes del mateix Govern central ha estat irrisòria. Esclar que el que hi ha en marxa és la readaptació de l’Estat autonòmic a l’estructura subsistent de l’Administració general. Al pas que anem, segur que hauran d’augmentar les plantilles de la funció pública a la ciutat capital quan la crisi pressupostària afluixi.

Amb tot, les mesures del Govern espanyol posen poca atenció a la productivitat de l’economia i l’eficiència del sector públic, amb alguna excepció lloable com l’augment de llibertat en el sector comercial.

Que la promoció de la productivitat i l’eficiència no ocupen un lloc central ho mostra un aspecte de la reforma que no ha estat analitzat fins ara amb prou profunditat, a parer meu: la transferència de funcions dels municipis a les diputacions provincials. Aquesta mesura transgredeix greument diversos principis del bon govern. En faig una llista, necessàriament breu per motius
d’espai:

1) Un dels problemes de la descentralització a Espanya ha estat l’existència d’una àmplia (fins ara) autonomia en la despesa sense la correlativa autonomia en l’ingrés. Aquesta mesura aprofundeix en el problema, en transferir funcions de despesa a les diputacions, que tenen el grau més ínfim d’autonomia en l’ingrés.

2) Com més responsables són els governs davant els ciutadans, més bons són els incentius a la bona gestió. Però els governs de les diputacions no els trien els votants, sinó que resulten de regles d’elecció indirecta i en segon grau. La composició està determinada pels aparells dels partits polítics.

3) Precisament per això, les diputacions són les institucions més intervingudes pels partits polítics, cosa que repercuteix fatalment en la seva eficiència global. Només cal recordar el llistat de caixes d’estalvis més greument danyades per la crisi, gairebé totes (gairebé) dependents de diputacions o d’autonomies uniprovincials. Les diputacions es van instaurar el 1836 (tres anys després de les províncies) com a instruments de provisió logística –poder vicari i recursos materials– dels delegats provincials del poder central.

El procés autonòmic les havia fet supèrflues, però la marxa enrere empresa té una de les seves fites en l’enfortiment de les diputacions. Atesos els seus greus problemes de governança, aquesta mesura comportarà més despeses i menys eficiència. El temps ho dirà.

Esclar que pot ser que això no preocupi gaire el Govern espanyol, que no sap gaire bé quan ni com sortirem de la crisi, però sí que té molt clar com estarem quan en sortim: recentralitzats.

17-VII-12, Germà Bel, lavanguardia