el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, un (car) juguet en mans de la partitocràcia
El CAC no té periodistes, ni ningú que vingui de l’exercici professional de la comunicació. CiU i PP ja es van encarregar de fer fracassar la candidatura de Salvador Alsius, l’únic que venia del ram. En la seva plana web podem llegir que és “l’autoritat independent de regulació de la comunicació audiovisual a Catalunya”. Tot i això, zero comunicadors. Tots els membres vénen de la política, escollits pel Parlament: Carme Figueras, exdiputada al Parlament pel PSC i exconsellera de Benestar i Família; Elisenda Malaret, exdiputada al Congrés dels Diputats pel PSC; Josep Pont i Esteve Orriols, que tots dos han estat alcaldes i diputats per CiU; Roger Loppacher, que ha passat per diversos càrrecs a l’Administració en governs de Pujol; i Daniel Sirera, exdiputat al Parlament i expresident del PPC. Polítics de professió col·locats a la cadira gràcies al Parlament, garantint així per partida doble això d’“organisme independent”. Els buròcrates de sempre, que regulen sobre un sector que ni coneixen. Un centre geriàtric per a polítics retirats. Vaja, com el Senat. Si no és així, ja em diran què hi pinta una diplomada en ciències físiques, com ho és Carme Figueras, regulant la comunicació audiovisual. Grotesc. Però tothom ben calladet.
Una de les preguntes que cal fer-se és si cal mantenir aquest organisme de control dels mitjans audiovisuals d’àmbit català (públics i privats), amb una plantilla de 104 treballadors i uns costos al voltant dels 6,2 milions d’euros als pressupostos de la Generalitat per al 2012, a través de dues partides pressupostàries diferents. Tot això perquè “el CAC té com a principis d’actuació la defensa de la llibertat d’expressió i d’informació, del pluralisme, de la neutralitat i l’honestedat informatives, així com de la lliure concurrència al sector”. Tot copiant una mica l’estil (tot i que de manera molt barroera) de la Policia del Pensament de la novel·la 1984 de George Orwell.
Partint de la base que els mitjans de comunicació públics –eufemisme de governamentals– no tenen raó de ser en una societat realment lliure, per què el CAC ha de regular aspectes com el “pluralisme” o la “neutralitat” en mitjans de comunicació privats? Ens hem tornat bojos ara? Necessitem un organisme que realitzi informes –normalment inútils– sobre el que ja s’ha emès en televisió i ràdio? En tot cas, si necessitem una regulació dels continguts audiovisuals, que servidor no ho veu tan clar com el senyor Estat, no n’hi hauria prou amb la més que extensa legislació que tenim a casa nostra sobre llibertat d’expressió i d’informació i amb els tribunals? Totes aquestes preguntes seguiran sent ignorades, seguiran sense resposta de l’Administració, fins que la societat no sigui realment lliure. O fins que la deixin ser-ho, que és ben diferent. Mentrestant, els nostres polítics es dedicaran a cobrar uns quants sous més i a controlar una mica més el que consumim a través dels mitjans de comunicació. Sempre en detriment de la llibertat, per descomptat.
dilluns, 9 juliol 2012,