Espanya esà "intervinguda" des de fa més de 2 anys

En un lloc de Castella del nom del qual no haig d'acordar-me em van explicar fa unes setmanes com es va gestar, aviat farà un any, la reforma exprés de la Constitució. En la limiti entre Castella i el vell regne de León es conserven petits cellers familiars excavades en una terra durant segles dedicada a la vinya i al cereal. Com a tantes coses d'antany, van ser a punt de desaparèixer, fins que les noves generacions van descobrir el plaure de menjar sota terra i convidar als amics a degustar el misteri d'uns cons subterranis en els quals encara es conserven premses de biga de fusta.

A l'interior d'un d'aquests cons, a deu graus de temperatura i sota la tènue llum d'una bombeta, un comensal perfectament informat dels secrets del zapaterismo, va lliscar la confidència: "La reforma de la Constitució no va obeir a un requeriment formal d'Europa. Puc dir-vos que en La Carta no figurava aquesta exigència. La Carta ens urgia, bàsicament, a tancar l'exercici del 2011 amb un dèficit del 6%, a la retallada de salaris en el sector públic, i a la modificació urgent de la legislació laboral. En una última demostració d'astúcia, José Luis va trobar una drecera. Aquell estiu, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy estaven fent propaganda de la regla d'or -la inclusió de l'estabilitat pressupostària en les constitucions nacionals europees, seguint l'exemple d'Alemanya- i Zapatero els va prendre la paraula. Rajoy, per raons òbvies, no podia oposar-se. I va fallar el contacte amb Duran Lleida. Tot s'havia de fer molt de pressa. No se li va poder localitzar a temps i CiU l'hi va prendre com un afront. Segurament tot es podia haver fet millor, però aconseguim tres coses: liquiditat del Banc Central Europeu, evitar la intervenció formal de l'economia espanyola i estalviar-li al PSOE el mal glop d'unes noves retallades tres mesos abans de les eleccions generals del 20 de novembre".

Silenci sota terra. La revelació és interessant. La reforma de la Constitució va ser un placebo i una hàbil estratagema de Zapatero per comprar temps en un moment molt difícil per al país, per al Partit Socialista i per a ell mateix. Tot quadra. Un any després d'aquella iniciativa, molt pocs estats de la Unió Europea ha modificat la seva constitució per incloure la regla d'or tudesca. Sarkozy ho va intentar, però els socialistes de François Hollande li van dir que no. Portugal, modesta i intervinguda, no ha volgut trencar els seus fràgils consensos interns i ha deixat la Constitució tranquil·la. Només Silvio Berlusconi es va adherir a la iniciativa i aquest passat mes d'abril -amb Mario Monti al capdavant del Govern italià- el Senat de Roma va aprovar l'esmena constitucional. Tot quadra. Itàlia és l'altre país que l'agost passat rebé La Carta.

La Carta és la clau. El dia 5 d'agost, en plena tempesta financera, en Moncloa es va rebre una missiva signada mancomunadamente pel llavors president del BCE, Jean-Claude Trichet, i pel governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. El document comminava al Govern espanyol a engegar un programa de "acció urgent" per neutralitzar als operadors financers que estaven convertint agost en un infern. Va haver-hi justificant de recepció i al cap d'uns dies, el BCE rebia autorització -de Berlín- per comprar el castigat deute d'Espanya i Itàlia.

La Carta remesa al Palazzo Chigi de Roma fou divulgada al cap d'unes setmanes. Portava la signatura de Trichet i de Mario Draghi, llavors president del Banc d'Itàlia, i exigia un sever programa de reformes. El Corregués della Sera, el gran diari de Milà, la va publicar el 29 de setembre i segurament aquell va ser el primer pas per tirar a Berlusconi del poder, cosa que ocorreria quaranta dies després -el 14 de novembre-, després d'una magistral maniobra del president de la República, Giorgio Napolità. Les reformes i ajustos del Govern Monti -el tecnòcrata, primer repudiat i ara elogiat pel socialisme espanyol que enarbora la bandera de la "unitat nacional"- tenen com a guia La Carta.

A Espanya, La Carta es manté en secret, guardada amb pany i clau. Dos llibres de recent aparició (Els dies que vivim perillosament, de Mariano Guindal, i Indecents, crònica d'un atracament perfecte, d'Ernesto Ekaizer) desvetllen bona part del seu contingut. Guindal explica que Rajoy va tenir accés a ella gràcies als bons oficis d'Antonio Sainz de Vicuña, director general del servei jurídic del BCE. El PSOE la va mantenir en secret i el PP tampoc l'ha airejat. Per què? Per la mateixa raó que no coneixem, en tots els seus detalls, la deliberació en l'Ecofin del 9 de maig del 2010 a Brussel·les en el qual el Govern Zapatero va ser obligat a canviar el signe de la seva política econòmica. Una reunió en la qual la vicepresidenta Elena Salgado va abocar llàgrimes. Tots dos episodis demostren que Espanya es troba tutelada o intervinguda oficiosament des de fa més de dos anys.

La Carta també ofereix algunes claus de l'actual situació. Després de guanyar les eleccions generals amb una robusta majoria absoluta, Mariano Rajoy va creure que tenia marge i va centrar l'estratègia dels seus primers cent dies a aconseguir una ampliació de capital polític amb la conquesta d'Andalusia. Abans de fracassar en l'obstinació, va ser advertit des de Berlín. La Carta. Després d'una tormentosa deliberació en Moncloa es va optar per avançar la reforma laboral i retardar fins al 30 de març els pressupostos del 2012. Els sindicats van convocar vaga general i això va tenir el seu reflex en el vot andalús, malgrat la flojera del PSOE.

I després va venir Bankia (maig 2012), l'explosió nuclear en el centre del sistema Espanya, després de fracassar l'operació inicialment desitjada per Rajoy: l'absorció de Bankia per CaixaBank, sota l'aparença d'una fusió. Una operació avui condemnada a l'oblit. A Madrid hi ha qui lamenta no haver-la recolzat, i a Barcelona cremen ciris en acció de gràcies a la Verge de Montserrat. (Confessió d'un ministre de l'actual Govern: "Al cap d'uns mesos, el problema podia haver esclatat a Barcelona").

I després de l'enfonsament de Bankia, el rescat bancari, el préstec de 100.000 milions d'euros, amb les condicions incloses en el Memoràndum d'Enteniment divulgat aquesta setmana. Pèrdua parcial de sobirania. Transferència a la Comissió Europea i al BCE del control del sistema bancari, a l'espera de la futura Autoritat Bancària Europea. El drama de les eleccions gregues i el Consell Europeu del 28 i 29 de juny a Brussel·les en el qual Itàlia i Espanya van jugar fort i van evitar el pitjor. Amb un preu a pagar. El paquet Monti (15.000 milions d'ajust addiciona en dos anys) i el paquet Rajoy (56.440 milions en dos anys i mitjà). Una Españas que, ara sí, se sent intervinguda. Les ombrívoles paraules de Rajoy al Congreso: "Hem arribat a un punt en el que no podem triar". Tot va començar fa dos anys. Les llàgrimes de Salgado. La Carta. El Directori Europeu.

15-VII-12, E. Juliana, lavanguardia