"Crisi en tres temps", Pilar Rahola
El primer, en passat. Per què, en només sis mesos, hem transitat dels 200 punts menys de prima de risc que tenia, per exemple, Itàlia, a estar molt per sobre, i disparar-se el risc global? El cert és que cada dia es justifica menys la situació en funció de l'herència rebuda, perquè si aquesta era pesada, l'Executiu de Rajoy no ha deixat d'empitjorar-la. Tardances, titubejos, declaracions irresponsables en premsa estrangera, manca de reflexos, imatge desconcertant davant la doble tribuna, la pròpia i l'exterior, i al final un Govern que ha semblat tan diletant com improvisat. I per això les dràstiques mesures finalment preses no semblen el fruit d'un programa propi, sinó la imposició dels guardians del greal europeu, que han arribat per quedar-se. Ningú no pot saber si amb menys improvisació i més capacitat, haurien arribat igualment, però Itàlia demostra que les coses es podien fer molt abans i molt millor.
El segon, en present. El present té la duresa de la doble mà, en funció de qui té les cartes. D'una banda, s'esprem fins a l'ofec les classes mitjanes i els autònoms, es desprotegeix encara més els més vulnerables -des d'aturats fins a discapacitats- i es castiga l'economia productiva, sia comerç, turisme, pimes i consum en general. De l'augment de l'IVA al de l'IRPF passant pel copagament, les matrícules, l'atur, etcètera, tot va dirigit a clavar a la jugular de les classes baixes i mitjanes el voraç ullal de l'Estat. De l'altra banda, es decreten indefensables amnisties fiscals per a blanquejadors i la resta, se salva el naufragi de les Bankias del PP i no es toca l'estatus de les grans rendes. I pel camí, es mantenen infraestructures multimilionàries que són deficitàries des del minut menys u, i no s'assumeix la gran reforma de l'Administració. És a dir, l'ofec per als de sempre.
I tercer, en futur. Algú em pot dir una sola mesura per a la reactivació de l'economia plantejada per Rajoy? Perquè l'únic que veiem arreu són mesures per frenar-la encara més, sense cap clau roent al qual poder-nos agafar. Al final tot plegat sembla el que sembla ser: una capitulació en tota regla, presa a deshora i contra els sectors més vulnerables. No hi ha projecte, no hi ha estratègia, només hi ha el descarnat moviment d'un autòmat.
13-VII-12, Pilar Rahola, lavanguardia
