el Tribunal Constitucional i el CGPJ, juguets en mans de la partitocràcia
Una idea arrelada en els legisladors que van redactar la Constitució espanyola va ser que el Poder Judicial, heretat de la dictadura, estava lluny dels valors d'una societat democràtica. Per això, en dissenyar l'estructura institucional de l'Estat, els constituents van cuidar d'excloure del coneixement dels jutges totes les qüestions de constitucionalitat que poguessin suscitar-se, així com de garantir la independència del Poder Judicial respecte de l'Executiu. Per aconseguir el primer, es va instaurar el Tribunal Constitucional; i per fer efectiu el segon, es va establir l'autogovern dels jutges mitjançant la creació del Consell General de Poder Judicial.
Els tribunals constitucionals van sorgir a Europa, durant el segle XX, per fer possible l'anul·lació de les lleis i actes contraris a la Constitució per un òrgan diferent d'aquell que els va aprovar, i per controlar al Parlament perquè la seva legislació no conculqués les llibertats ni perjudiqués els drets de les minories. Per a això, la jurisdicció constitucional ha de situar-se fora dels poders Legislatiu, Executiu i Judicial. Però és aquí, precisament, on es detecta la fallada que pertorba el funcionament del Tribunal Constitucional espanyol: el sistema de nomenaments, controlat pels partits polítics a través dels seus grups parlamentaris, ha degenerat en una praxi viciada que permet parlar de magistrats conservadors i magistrats progressistes, segons la formació política de la qual hagi partit l'impuls del seu nomenament. L'escandalosa demora a cobrir algunes vacants és prova d'això.
Un problema semblant pateix el Consell General del Poder Judicial, òrgan d'autogovern dels jutges concebut per assegurar la seva independència, però que, en la pràctica, s'ha convertit en una institució que sembla, en la seva dinàmica diària, rèplica del joc de les majories parlamentàries, raó per la que aquella pretesa independència resulta tan invocada com il·lusòria. Així ho prova el succeït, durant aquesta darrera setmana, a propòsit de l'elecció del seu president. No han bastat dos dies de votacions, pròdigs en maniobres, per escollir entre uns candidats ben coneguts. Sembla com si no es tractés de triar al millor, sinó d'apostar pel nostre.
Ambdues situacions contribueixen a definir un marc de debilitat institucional que, unit a la profunditat de la crisi econòmica, col·loca a Espanya en una conjuntura difícil. El que exigeix de tots sentit institucional i àmplies mires.
14-VII-12, lavanguardia