"Ètica i poder", Pilar Rahola

Deia Francisco de Quevedo que la confiança és un precipici. I pel precipici va caure ell mateix quan va perdre la confiança del comte-duc d'Olivares. En els temps en què el poder era una joguina capriciosa en mans de la cort, aquest volàtil concepte era l'entrada al paradís o a l'infern. Alhora, els ciutadans no es plantejaven si confiaven en el rei, perquè només l'havien de témer. Des d'aleshores el poder ha canviat molt, i ara es reclamen líders fiables en els quals dipositar la tan preuada confiança. I són molts els que consideren que la pèrdua de confiança en els polítics és la causa del seu desprestigi.

Per aquests fangars han xipollejat catorze experts comandats per Fran- cesc Torralba, amb el sa objectiu d'analitzar quins valors ètics han de ser esculpits perquè els ciutadans recuperin la confiança en els seus líders. Les seves reflexions han quallat en un Codi ètic per a polítics que resumeix les bones pràctiques oblidades. Honestedat, capacitat de servei, since- ritat... i la resta de bondats previsibles adornen aquest manual de bones intencions.

Res a dir, perquè tot el que serveixi per recordar el bon sentit ha de ser benvingut. Tanmateix, i amb respecte, aquest tipus d'exercicis em semblen una mica ingenus. I no tant per recordar allò que és obvi, sinó perquè crec que s'equivoquen d'objectiu. En democràcia, la qüestió no és la confiança dipositada en els càrrecs públics, sinó la fortalesa del sistema que ha de controlar la feblesa humana. Personalment confio en alguns polítics, l'honestedat dels quals em sembla fora de dubte, però no vull basar el poder en la molta o poca confiança que cadascú em provoqui.

Com deia un senador americà, "els pares de la pàtria no van basar el sistema en la confiança. Per això van crear les comissions d'investigació". És a dir, més enllà de l'evidència que és exigible un bon codi de conducta en tots els camps professionals, però especialment en el de la representació pública, el que realment garanteix la salut d'una societat és la fortalesa dels seus sistemes de control. I és aquí on el nostre perd aigua per tots els forats. No es tracta, doncs, que compleixin els deu manaments (no mentiràs, no robaràs...), sinó que tinguin moltes dificultats per no complir-los.

Però en un país on el finançament dels partits és opac i són clubs tancats en els quals grimpa qui més piloteja el líder, on l'Executiu fica la poteta en tots els poders de l'Estat, on no hi ha respecte als parlaments, on se sacralitza els líders i on qui la fa no la paga, en un país així el problema no és que els polítics siguin bons nois, sinó que el sistema no controla els que són dolents.

Més que reinventar els conceptes bàsics que ja coneixien els antics grecs per a la res publica, cal reinventar el sistema. Perquè la confiança no és la base de la democràcia. La base de la democràcia és la fortalesa del sistema.

7-VII-12, Pilar Rahola, lavanguardia