"El Parlament mut", Pilar Rahola

Només la "ment política més aguda del Partit Demòcrata" podria assumir la delicada tasca d'un president nord-americà: quadrar les intencions d'ambdues cambres de representació. És així com Josh Lyman, l'ajudant del cap de personal a la famosa sèrie El ala oeste de la Casa Blanca, el personatge del qual està inspirat en el brillant col·laborador de Clinton i d'Obama Rahm Emanuel, es dedica a convèncer congressistes per aprovar les lleis del president. Una feina complexa per a una democràcia que basa la seva força en la independència de les cambres i la sobirania que cada diputat exerceix: no endebades, són ells i no el partit els que han de donar explicacions a la ciutadania. Per això és impensable que un president nord-americà sigui qui decideixi quan i qui compareix en un Parlament, o quina comissió d'investigació es crea.

Fins i tot el president mateix pot ser citat, encara que sigui l'home més fort del país. Pot prémer el botó nuclear, però no pot escapar-se d'una compareixença al Congrés. I és que, malgrat la malvolença dels sospitosos habituals respecte dels EUA, el cert és que és una de les democràcies més sòlides del planeta.

I, com diu la dita, les comparacions són odioses. Aquí no només els diputats no pinten res, perquè estan en partits petris que no permeten cap marge, sinó que tampoc no pinten res els parlaments si el govern de torn té la majoria del grup. El que està passant aquests dies és l'exemple més groller i indecent del que estic comentant. I això que el cel està caient sobre els nostres caps. Però ni així no es prenen seriosament les regles de joc d'una democràcia. Tres feridors exemples: primer tenim un escàndol bancari de l'alçada d'un campanar que ha posat en perill tot el sistema econòmic, i les nefastes decisions del qual pertoquen a gestors i a polítics. Però res de què Rato o Blesa o ambdós governadors de la migdiada, en la versió Banc d'Espanya, vagin al Congrés a explicar-se. Total, només ens han regalat milers de milions de forat negre, una desestabilització econòmica sagnant i un futur inestable. I aleshores arriba Dívar amb els seus viatges amb acompanyant, aquest que després desapareix de les fotos com un èmul del vell estalinisme, i encara més; que sí, que vindrà a alguna comissió, però sense data ni lloc, a veure si amb les calors de l'estiu es calma l'escàndol del president del Poder Judicial.

I per rematar el pastís, ens rescaten amb 100.000 milions d'euros -espero que la inquisició no em cremi per utilitzar la paraula prohibida-, la troica està a punt d'enviar als seus men in black, la prima de risc embogeix, les borses s'enfonsen, i el president se'n va de viatge, mentre asseguren que algun ministre, en alguna comissió, donarà alguna explicació. Però això que és, una monumental presa de pèl, una broma, una autarquia? Pot ser moltes coses, però sens dubte no és una democràcia.

14-VI-12, Pilar Rahola, lavanguardia