la Transició egípcia, segrestada pels militars (i administrada pels islamismes)

Pese a todo este tiempo de pregonada transición política, nada ha cambiado en el país y se ha fortalecido el poder de las fuerzas armadas. No han sido nombrados nuevos ministros en los puestos clave, donde continúan miembros de la vieja guardia, el Ministerio del Interior continúa violando derechos humanos, y muy recientemente la policía y los servicios de seguridad han sido autorizados a detener sospechosos restableciéndose, de hecho, la abrogada ley de excepción que prohibía las manifestaciones públicas.

En medio de esta situación de incertidumbre y confusión, y pese a la conducta de la junta militar, la Administración Obama no ha tenido ningún escrúpulo en seguir suministrando su importante ayuda financiera a la institución militar iniciada después de la firma de los acuerdos de paz con Israel en 1979. Las buenas relaciones del Pentágono y las fuerzas armadas de Egipto se remontan al principio de la década de los cincuenta, cuando los oficiales libres –con los futuros presidentes Naguib, Naser y Sadat entre ellos–, que derrocaron en 1952 la monarquía, contaron con el beneplácito de la CIA. Según algunas versiones de aquel golpe de Estado, EE.UU. prefirió apoyar el pronunciamiento militar ante el peligro de un anunciado golpe de los Hermanos Musulmanes que debía efectuarse en los mismos días.

Algunos historiadores escribieron que Naser y sus compañeros de armas lo adelantaron, precisamente para evitar la toma del poder por los integristas. Naser siempre lo negó, y es muy popular decir que con el dinero de la CIA fue construida la Torre de El Cairo, a las orillas del Nilo.

Hoy, como ayer, Egipto es una sociedad militar.

21-VI-12, T. Alcoverro, lavanguardia

el Consell Suprem Militar –màxima autoritat provisional de l'Estat– va publicar un decret en què es feia càrrec del poder legislatiu, dissolt la vespra dels comicis pel Tribunal Constitucional, i establia que continuaria en l'adreça de la nació fins a final de mes, fins a la presa de possessió del nou president de la República. El decret es refereix també al fet que l'exèrcit controlarà el seu pressupost –un dels temes més controvertits d'aquesta maltrecha transició política– al marge del Parlament i podrà designar una nova comissió per redactar la Carta Magna, que decidirà sobre les facultats atribuïdes al president, al que volen despullar de competències decisives sobre la seva institució militar.

Des de la dissolució del Parlament se sabia que la Junta Militar –com l'he definit des del principi de la seva arribada al poder després de l'última decisió del rais Mubarak– assumiria la responsabilitat de l'Assemblea Nacional...

En aquests mesos baix a l'autoritat del Consell Suprem Militar del mariscal Tantaui, amb el qual Shafiq manté una estreta relació, els grups revolucionaris, desnortats, afeblits, han anat perdent energia sota la pressió de les forces armades, del Ministeri de l'Interior, de l'ambient dels negocis, de la fatiga del poble. Al principi en aquelles jornades revolucionàries de febrer del 2011, els cairotes confraternitzaren amb els soldats, apostats a la plaça Tahrir, i quan van aconseguir la caiguda de Mubarak només van quedar a la plaça un grapat de resistents. Amb l'alegria d'haver-se desembarassat del president els egipcis van donar la seva confiança a l'exèrcit creient que podrien desmantellar el règim.

Amb el que ocorria llavors al Caire era com si aquella Junta Militar només anés un instrument provisional per aconseguir un millor govern. L'entusiasme després de la caiguda de Mubarak no va obrir pas a una reflexió crítica sobre la perillosa situació de la república. Creien llavors que el Consell Suprem Militar compliria amb els seus compromisos.

L'any transcorregut ha estat una contínua frustració. Encara hi ha veus que parlen de les primaveres àrabs, de la necessitat de temps per aconseguir els seus objectius, de la nova història d'Orient Mitjà quan és la contrarrevolució, les forces més obscurantistes i retrògrades les que s'han imposat en aquests pobles. Tot és incert a Egipte i, si és triat per vegada primera un president civil, els generals no abandonaran fàcilment el poder. Són ells els que des de l'any 1952 governen Egipte, amb una confraria de vegades perseguida, encara que tolerada, que espera pacientment governar l'Estat a través de les urnes.

19-VI-12, T. Alcoverro, lavanguardia

Coincidint amb el tancament dels col·legis electorals, la Junta Militar va confirmar que assumirà el poder legislatiu i que farà ús d’aquest poder. Gairebé per sorpresa i amb nocturnitat, va publicar una declaració constitucional per redibuixar el mapa del futur polític d’Egipte...

La falta d’entusiasme per abraçar la democràcia també s’explica per les turbulències dels últims dies. Dijous, el Tribunal Constitucional va dissoldre el Parlament, cosa que de moment deixa el control legislatiu a la Junta Militar, i un dia abans el ministre de Justícia va anunciar una llei que donava potestat als militars (a més de la policia, que no l’havia perduda) per detenir civils. Es va llegir com un avís per a navegants...

18-VI-12, X. Aldekoa, lavanguardia

La jugada abans-d'ahir del Tribunal Constitucional de dissoldre el Parlament després d'anul·lar un terç dels escons, i que quedaria sota el comandament de la junta militar, va enxampar a contrapeu la societat egípcia...

La transició política egípcia s'ha donat una bona trompada just abans de la seva etapa decisiva i ha deixat tocat el sistema de flotació de molts revolucionaris...

Molts no van sortir al carrer ahir, incòmodes per un gest que podia interpretar-se com a suport als Germans Musulmans i no només com un acte contrari a Ahmed Shafiq i el govern militar a l'ombra.

16-VI-12, X. Aldekoa, lavanguardia

El mínim que es pot dir de la polèmica decisió del Tribunal Constitucional d’Egipte, en vigílies de la tan esperada i temuda segona volta de les eleccions presidencials de demà i diumenge, és que és una sentència molt polititzada. D’una banda, la primera autoritat judicial d’aquesta república de naturalesa militar que es resisteix a perdre la seva empremta va rebutjar una llei que excloïa els dirigents de l’època de Hosni Mubarak d’aquestes eleccions, permetent així al general Ahmed Xafiq, últim primer ministre del rais dimitit, competir amb el candidat dels Germans Musulmans, Muhammad Mursi.

D’altra banda, el tribunal va estimar que es van violar les normes constitucionals en l’elecció del Parlament de l’hivern passat, i n’ha disposat en conseqüència la dissolució. Sense entrar en les complexitats d’aquella llei electoral, l’alt tribunal ha anul·lat un terç de les actes dels diputats, precisament les que van ser guanyades pels Germans Musulmans, basant-se en el fet que s’havien presentat en candidatures individuals. Els candidats dels partits havien de competir en el sistema de llistes.

Tan bon punt va ser promulgada aquesta sentència, els dirigents islamistes –el president del Parlament, Saad al-Qatatni, en primer lloc– van declarar que “s’ha de considerar de quina forma es pot aplicar aquesta disposició”, posant èmfasi que ningú no està autoritzat a dissoldre el Parlament, atès que no s’havia elaborat una nova Constitució. Un altre dirigent, Essam al-Erian, va advertir que aquesta decisió del tribunal podia precipitar Egipte “a les tenebres”. Tanmateix, el candidat Muhammad Mursi va dir que calia “respectar” la sentència.

Durant la sessió del tribunal, la seva seu al centre del Caire va ser protegida amb filats i piquets de la policia dels manifestants que demanaven l’exclusió del general Xafiq.

Una greu crisi constitucional, en aquesta etapa fràgil de la incerta transició política, ha exacerbat les contradiccions del poble egipci i frustra les últimes il·lusions dels revolucionaris de la plaça Tahrir. La seva revolució, tan ingènuament proclamada en una societat molt conservadora, ja va perdre les eleccions legislatives i davant aquestes presidencials, en les quals no van poder confiar en cap candidat, ha estat segrestada pels poderosos moviments islamistes i per les tentaculars forces armades.

La por d’una contrarevolució, o d’un cop de força, del Consell Suprem Militar que governa des de la caiguda de Mubarak per fer-se càrrec del poder legislatiu i redactar la nova Constitució enfosqueixen aquestes vigílies electorals. Els islamistes, que dominen la Cambra de Diputats i el Senat, són també majoritaris en la comissió designada per establir la Constitució.

Dimecres el Ministeri de Justícia va promulgar un decret que autoritza la policia militara efectuar detencions, restablint d’aquesta manera disposicions de la derogada llei d’excepció vigent durant 30 anys, per la qual es permetia, per exemple, detenir manifestants en llocs públics com a la plaça Tahrir.

“Mantenir el candidat de l’exèrcit i dissoldre el Parlament després d’aprovar que els militars puguin arrestar civils és un autèntic cop d’Estat i qualsevol que pensi que milions de joves l’acceptaran s’enganya a si mateix”, va afirmar l’islamista moderat Abdel Moneim Abul Fotuh. Davant el dilema d’escollir entre un dirigent dels Germans Musulmans o un general vinculat a l’antic règim, els militants de la democràcia s’han mobilitzat per demanar l’abstenció de l’electorat.

15-VI-12, T. Alcoverro, lavanguardia

vol