el rescat europeu passa la crisi del sistema bancari a les Nostres Butxaques

El primer ministre de Suècia, Fredrik Reinfeldt, que no pertany a l'euro va afirmar ahir que els accionistes espanyols han de patir pèrdues com a conseqüència del rescat. El seu col·lega de Finlàndia, Katainen, que sí participa en l'euro, va insistir que els bancs en pitjors condicions no rebin diners i se'ls deixi fallir o els esquexin i els venguin trossejats...

sense garanties que es trencaran definitivament els llaços perversos entre el deute sobirà i la banca mitjançant la mutualització bancària europea, –van advertir alguns dels comensals en el banquet del castell de Kronborg– un rescat light a Espanya pot resultar arriscat. I, ara que s'ha fet pública la fórmula de rescat, no queda gens clar que vagi a aconseguir aquesta fi. En primer lloc perquè els crèdits europeus al FROB se sumaran al deute de l'Estat espanyol. En segon perquè, quan entren creditors oficials en una operació de rescat –en aquest cas, mitjançant el Mecanisme d'Estabilitat Europeu que serà el principal vehicle de suport a partir de l'1 de juliol–, els privats queden subordinats. Això genera un risc –segons van explicar fonts del IIF– que si hi ha una deterioració de la crisi després de, per exemple, una sortida grega de la zona euro, s'acceleri la fugida dels creditors privats des del deute espanyol. Això es deu al temor dels inversors privats a quedar-se subordinats en cas d'una reestructuració (impagament) del deute espanyol. Pot semblar una possibilitat remota però en els neuròtics mercats financers el futur hipotètic es converteix instantàniament en realitat actual.

En cas que “el FROB no pogués retornar els diners als fons europeus (a causa de fallides bancàries), l'estat espanyol hauria de pagar”, adverteix Peter Tchir de TF Market Advisors a Nova York. I si aquests fons europeus són creditors preferencials, serien reemborsats abans que els creditors privats...

El problema de subordinació de creditors privats sempre ocorre en rescats, segons va explicar la setmana passada Barry Eichengreen de Berkeley. Per això, quan un país se sotmet a un programa de rescat, el normal és retirar-lo dels mercats durant mesos o anys, fins que el seu deute sigui sostenible. Això va ocórrer amb Grècia, Irlanda i Portugal. En el cas espanyol s'ha dissenyat un curiós rescat light que ni protegeix als inversors privats de l'efecte subordinació (mitjançant, per exemple una garantia del BCE) ni protegeix a Espanya dels mercats.

És obvi per què s'opta per aquesta fórmula original. A diferència d'Irlanda, Portugal o Grècia, “Espanya és molt gran”, va dir Jean Pisani-Ferri de l'Institut Bruegel, O sigui, s'està rescatant a un país que és massa gran per rescatar. La diferència respecte als altres països intervinguts és que “es considera que Espanya només té problemes de liquiditat i no de solvència”, diu Pisani-Ferri. Però en aquesta crisis molts economistes creuen que una crisi de liquiditat pot transformar-se en crisi de solvència. D'aquí la importància que, en els propers mesos, es donin clars senyals que el rescat light a Espanya forma part d'una evolució general cap a una unió bancària en la qual els estats sobirans ja no tindran responsabilitat de rescatar als seus propis bancs. Per a alguns a Copenhaguen és un assumpte urgent. Això hauria d'ocórrer “en qüestió de mesos” , va advertir Jean Lemierre, assessor l'adreça BNP Paribas.

Una unió bancària amb una garantia de dipòsits dels bancs més importants, suposaria l'inici de la unió fiscal que salvaria l'euro.

12-VI-12, A. Robinson, lavanguardia