"Teoria d’Andalusia", Luis Racionero

Ortega i Gasset va escriure en el seu assaig España invertebrada que tal invertebració, que ell li suposava a Espanya, era deguda al fet que els bàrbars que ens van envair van ser els visigots, que eren els menys bàrbars de tots doncs van arribar donant tombs per l'imperi romà, “borratxos de romanitat”. En canvi, segons ell, els francesos tenen un país més vertebrat perquè els van tocar com a invasors els francs, que sí eren bàrbars de debò.

Animat per aquestes llicències assatgístiques d'Ortega, vaig escriure una tercera a l'ABC titulada “España invertebrada”, on situava la seva invertebració actual en el fet que el PSOE compra els vots andalusos amb subvencions (de diversa mena: ERE, peonades, jubilacions, carreteres, AVE –i no pollastres precisament–). Si abans els cacics compraven vots amb els seus diners, ara els socialistes els compren amb els diners públics, és a dir nostres, de tots. I la desvertebració ve del fet que si el PSOE compra els vots andalusos i aquests voten al PSOE, no hi ha manera que allí guanyi un altre partit, i així es tanca un cercle viciós d'impossible rectificació. Ells voten socialista i els socialistes els paguen els vots i ells tornen a votar i així seguint. La prova l'hem tingut en els sorprenents i inesperats resultats de les eleccions autonòmiques andaluses.

Per què això succeeix a Andalusia? Per què el cercle viciós està aquí i no en León o Huesca? Li he estat donant voltes. Estaran els andalusos mal acostumats des que Sevilla va monopolitzar el comerç i l'or i plata d'Amèrica? Es diu que Castella es va quedar amb l'or d'Amèrica, però la Torre de l'Or està a Sevilla i la Casa de Contractació també, així com l'Arxiu d'Índies. Sevilla va tenir el monopoli d'Amèrica i l'or que “a Gènova és enterrat”, com va escriure Quevedo, passava per Cadis i Sevilla. Alguna cosa quedaria.

Quina altra cosa pot ser? I aquí apareix de nou el mestre Ortega amb el seu preciós assaig Teoría de Andalucía: “Viu l'andalús en una terra grassa, ubérrima, que amb un mínim esforç dóna esplèndids fruits. Però, a més, el clima és tan suau, que l'home necessita molt poc d'aquests fruits: com la planta, només en part es nodreix de la terra, i rep la resta de l'aire càlid i la llum benèfica”. En això consisteix l'ideal vegetatiu, que segons Ortega defineix l'actitud de l'andalús: “En comptes d'esforçar-se per viure, viu per no esforçar-se, fa de l'evitació de l'esforç principi de la seva existència”. I per matisar adverteix: “Mentre creguem haver-ho dit tot quan acusem a l'andalús de ganduleria, serem indignes de penetrar el subtil misteri de la seva ànima i cultura. L'andalús porta uns quatre mil anys de gandul i no li va malament. La paradoxa que necessita meditar qui pretén comprendre a Andalusia és la mandra com a ideal i com a estil de cultura. Abans que vici i defecte, la mandra és ni més ni menys que el seu ideal d'existència. Si substituïm el vocable ‘mandra’ pel seu equivalent ‘mínim esforç’, la idea no varia i cobra aspecte més respectable”.

De manera que Ortega afirma la dita coneguda de que l'andalús no viu per treballar com l'alemany, sinó que treballa (i d'això el mínim) per viure. Prefereix treballar poc, hipotetitza Ortega, i també divertir-se sòbriament, però fent alhora l'un i l'altre; la festa, el diumenge, traspua sobre la resta de la setmana i impregna de festivitat i daurat repòs els dies laborables.

“Com un vegetal, l'arrel del seu ser està submergida en la delícia còsmica, en la tempèrie deleitosa del seu clima, el seu cel, els seus matins blaus, els seus crepuscles daurats”. I remata Ortega la seva teoria: “Tot andalús té la meravellosa idea que ser andalús és una sort boja amb què ha estat afavorit”. Es diu que uns sevillans, llegint l'ABC en el casino de Madrid, es van assabentar que a Sevilla estaven a 45 graus: “El que ens estem perdent!”

La dinàmica actual de governs del PSOE reiterats es va iniciar amb la democràcia i s'està convertint en un imperatiu històric, com si el suposat “deute històric” d'Espanya amb Andalusia s'estigués pagant per mitjà del PSOE; no serà bo per a la democràcia que això es perllongui. Si voten a qui voten perquè els administren millor, o desenvolupen millor el país, o són els més honrats, que segueixin amb ells, però si voten per seguir cobrant subvencions, anirem tots malament; i les queixes catalanes no poden despatxar-se amb menyspreadores al·lusions a la insolidaritat.

Tot això no hauria d'estar succeint: quan els andalusos emigren a Alemanya o a Catalunya, sense anar més lluny, són impecables en el seu treball i, com deia Ortega: “Durant tot el segle XIX, Espanya ha viscut sotmesa a la influència hegemònica d'Andalusia. Les idees dominants són d'accent andalús: es pinta Andalusia i es llegeix als escriptors meridionals. Cap a 1900, com a tantes altres coses, canvia aquesta. El Nord s'incorpora. Comença el predomini dels catalans, vascongats, asturs. Minva el poder polític de personatges andalusos”. Doncs bé, cent anys més tard Andalusia va recuperar el poder amb personatges com González i Guerra que, per convicció o per ignorància en comptes de desenvolupar econòmicament Andalusia amb infraestructures i inversions productives, es van inclinar per les fires –no només de Sevilla, sinó mundials– els AVEs i les subvencions. Qui tingui el poder allí, sigui del partit que sigui, ha d'alterar aquesta dinàmica.

28-V-12, Luis Racionero, lavanguardia