"Agustina Aguirre", Pilar Rahola
Dues conviccions personals, per obrir boca. Una, que Esperanza Aguirre és una dona intel·ligent i perseverant, la qual cosa deriva en un lideratge fort; i dos, que està acorralada, fabricant dics per intentar contenir el munt de bitllets que se li escapen pels forats de la seva Bankia estimada i la seva més estimada comunitat. És l'animal atrapat en el parany i, com a tal, cerca, en l'atac, la millor defensa.
Sincerament i contrària al tòpic, no crec que Aguirre sigui una fanàtica espanyolista, èmula de les reencarna-cions falangistes d'aquests dies. Però tampoc no és la liberal que reivindica, perquè les seves accions contradiuen el liberalisme. Per començar, la seva desastrosa gestió immobiliària a Madrid, o els deliris de grandesa sustentats en uns diners inexistents, o l'asfixiant poteta política a Cajamadrid, o el maquillatge dels números públics, res d'això no la defineix com a liberal, sinó més aviat com una intervencionista clàssica i clàssicament equivocada.
Però si en l'aspecte econòmic Aguirre no sembla liberal, en el polític comença a ser una desmesurada Agustina d'Aragó, proveïda del patriotisme més ranci. Què té de liberal la seva darrera estridència, convertida en flagell d'heretges futbolisticoperifèrics? Sobra recordar-li que la primera esmena de la Constitució dels EUA, aquest paradís del liberalisme que tant admira, protegeix el dret a cremar o trencar o etcètera banderes, perquè considera més sagrat el dret individual a la lliure expressió, que l'essencialisme cañí d'una pàtria. I abans de l'atac previsible, m'avanço: també s'ha de poder cremar la catalana. Perquè penalitzar les reivindicacions i els sentiments dels ciutadans contra una nació, no parla malament d'ells, sinó de la Constitució que els imposa el silenci. De liberalisme en té tant com jo de monja. Així que s'ha acabat, estimada Esperanza, vostè no és una liberal, i si ho va ser, se li va oblidar pels camins del seu despatx presidencial.
Dit això, és extraordinària l'arrogància amb què alguns es queden en propietat la paraula Espanya. De moment, i mentre no canviïn les coses, Espanya també és de servidora, que la paga i la pateix més que d'altres.
O som bons per pagar però no per opinar? I mentre els uns defensen l'Espanya de la imposició, la unitat forçada i l'imperi per l'idioma, els altres tenim el dret a xiular contra aquesta Espanya, i dir que no la volem, que no va, que és un desastre supí que ens arrossega pel llot de la història. O és que la líder del partit regionalista de Madrid, Rosa Díez, té més dret a parlar d'Espanya que un basc o un català? I què dir dels hereus del feixisme, altres grans liberals, la defensa d'Espanya dels quals ens va tenyir de sang! Ho sento, però no l'hi compro, Esperanza, perquè xiular contra un Estat és un exercici de democràcia inapel·lable, tant si molesta Agamèmnon com la Corina, perdó, vull dir la Corona.
24-V-12, Pilar Rahola, lavanguardia
