Bankia, l’Espanya a la que, mentre quedi d’on saquejar a la ciutadania, mai se li acaba la festa

10 de maig, data fatídica per a la modesta Espanya del segle XXI. La nit del 9 al 10 de maig de l'any 2010, Elena Salgado Méndez, vicepresidenta econòmica del govern socialista, va escoltar amb llàgrimes als ulls el primer ultimàtum del Directori Europeu a Brussel·les: o Espanya canviava immediatament de política per aturar el disparat dèficit públic, o es procedia a la seva intervenció. José Luis Rodríguez Zapatero va acatar l'ordre. Amb prou feines tenia marge per fer una altra cosa. Espanya quedava virtualment intervinguda, sota tutela.

Espanya entrava en un fosc túnel, pautat per quinze mesos d'ininterrompuda campanya electoral, en el qual moltes decisions espinoses han estat ajornades o han sofert demora per la seva impopularitat o risc estructural. Per exemple, l'aflorament dels béns immobiliaris -pisos, cases, urbanitzacions senceres i solars per construir- amb valor dubtós als balanços bancaris. El totxo. Amb la puntualitat d'un rellotge suís, l'alarma torna a sonar dos anys després.

Nit del 9 al 10 de maig del 2012. Mariano Rajoy, amb majoria absoluta al Parlament gràcies al desig majoritari de la societat espanyola d'encomanar al centredreta la recerca d'una sortida a la crisi, segella amb el seu equip econòmic la nacionalització de Bankia, l'entitat financera que amb major intensitat ha articulat negocis i política al Gran Madrid. Després d'una fugida cap endavant, tolerada pel Banc d'Espanya, Bankia ja no pot seguir suportant l'escrutini europeu: els actius tòxics de Madrid i València pesen massa. Els primers càlculs xifren la intervenció de l'Estat en 7.000 milions d'euros, però les dimensions reals del forat encara trigaran a conèixer-se.

- "retallar" Servei Públic per a "rescatar" Banca Privada, no és un delicte?
- el Govern donarà 10.000 milions del nostre retallat Diner Públic a Bankia?, o en seran 38.000?
- Bankia, un (el?) problema polític de primera magnitud
- deixem sense Atenció Sanitària a sensepapers, i ambpapers, ...
- ...mentre seguim donant Diner (Públic) a la banca (privada)
- ""Rescatar" els bancs, pitjor el remei que la enfermetat", Xavier Sala i Martín

10 de maig del 2012. Després de forçar la dimissió de Rodrigo Rato com a president de Bankia, en un gest d'autoritat davant els mercats financers, el Govern s'enfronta ara a una tempesta de paoroses dimensions: tot el sistema bancari espanyol es troba sota els reflectors del Directori Europeu, que demana una auditoria d'analistes independents. El Directori no es fia del Banc d'Espanya, que el passat 31 de març autoritzava a Bankia a prosseguir en solitari, una vegada rebutjada -per motius polítics- la seva absorció per Caixa Bank, operació que, no sense dificultats, podia haver estat una solució. Una conjunció en la qual estaven inicialment d'acord Mariano Rajoy i Artur Mas.

Forta tensió entre el Govern i la banca per la metodologia que seguir a partir d'ara amb tots els actius dubtosos (el Govern vol reforçar la credibilitat d'Espanya amb un fort augment de les provisions, la banca tem una major pèrdua de valor en borsa i la vulnerabilitat davant compradors estrangers); crítiques cada vegada menys soterrades en ambients empresarials a l'estil governamental en els seus primers quatre mesos, i el dit acusador del PP sobre el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, socialista a fuer de liberal, figura senyera del Madrid il·lustrat. L'atac a Mafo -així se li coneix a la capital- té una base objectiva i alhora protegeix a Rato, ofès amb Rajoy. Esperanza Aguirre sobrevola l'incendi aclarint que seva no va ser la negativa a Caixa Bank i al pacte estratègic amb Barcelona. Espès silenci sobre aquest assumpte -un dels nusos de la qüestió-, mentre es busquen culpables. També hi ha mastegots per als valencians i el seu festival immobiliari.

L'esquerra pronuncia les jaculatòries de rigor, sense entrar a fons. Hi ha motiu: tots eren dins. En el consell d'administració de l'entitat financera més polititzada d'Espanya també s'asseien representants del PSOE, d'Esquerra Unida, de CC.OO. i d'UGT. Tots estaven dins. Només faltava el 15-M, que es manifestarà aquest cap de setmana, amb més raons que mai.

11-V-12, Enric Juliana, lavanguardia