El filòsof sard Antonio Gramsci va teoritzar a principi del segle XX el concepte d’hegemonia cultural. Explicava que les normes culturals vigents en una societat són imposades per la classe dominant i que no s’han d’entendre com si fossin naturals o inevitables. I que, una vegada s’entén que són imposades de fora estant pels enemics d’aquella classe, és possible de desplaçar-les amb la mirada pròpia de la realitat. A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), Laura Borràs també ha proposat que l’independentisme torni a marcar el seu propi pas en la lectura d’allò que passa i ha passat a Catalunya aquests últims anys. De deixar enrere els retrets i les discussions entre independentistes i de recuperar la iniciativa per a imaginar tot allò que podria fer Catalunya si tingués les eines d’un estat.

L’ex-presidenta del parlament, indultada recentment pel govern espanyol perquè eviti la presó, ha descrit conceptes com ara “intel·ligència nacional”, “sobirania narrativa” i “confiança nacional” que, en el fons, es resumeixen en la capacitat –i la necessitat– que els catalans s’expliquin a si mateixos i no deixin aquest paper a l’estat espanyol: “Les nacions no viuen només en els fets, també viuen en la interpretació que fan dels fets.” Ha posat d’exemple l’aprovació de la llei d’amnistia, que, pocs mesos abans de rebre el vist-i-plau, Pedro Sánchez menystenia i deia que era impossible. “Ni independència ni res d’això”, va dir en campanya el president espanyol. Però el resultat de les eleccions el va empènyer no sols a acceptar-la com a possible, sinó també a defensar-la com a necessària. En el seu cas, com una “reconciliació” per a tancar el procés d’independència. Contra això, Borràs ha demanat de fixar-se en la manera com l’independentisme ha estat capaç de fer que l’estat espanyol es mogués cap a una direcció a la qual no volia anar. Com ha estat capaç, en definitiva, de desplaçar la finestra d’Overton, aquella metàfora que defineix com algunes idees que en un moment semblen del tot impensables o fora de tot consens entren en el debat polític i, arribats a un punt, s’apliquen i tot.

“L’amnistia durant anys va semblar fora de la finestra d’Overton. No se’n discutien els efectes, sinó la possibilitat mateixa. L’objectiu era mantenir-la fora del camp de les opcions legítimes, però l’evolució dels esdeveniments va modificar el marc”, ha dit. També ha parlat del concepte dels pseudo-entorns del filòsof nord-americà Walter Lippmann, que explica que la manera com entenem la realitat és construïda a partir dels missatges i les notícies dels mitjans de comunicació, encara que no encaixi exactament amb el món real. “La lluita política és una lluita per a definir els marcs mentals d’aquest pseudo-entorn. Les paraules no són neutres i cada paraula activa dins nostre una lectura determinada”, ha explicat Borràs. Una lluita semiòtica que aquests darrers anys s’ha expressat clarament en la disputa entre els termes exiliats i fugits, la proscripció de “presos polítics” en alguns entorns i l’auge dels aldarulls “tumultuaris” previs a la presentació de la denúncia de la fiscalia espanyola per les mobilitzacions independentistes del 2017.

“La política també és una disputa pel diccionari. Qui aconsegueix disputar les paraules, pot guanyar la batalla dels fets”, ha reblat. En aquesta realitat, Borràs ha demanat de pensar de manera independent la manera d’abordar la fase política que obre l’amnistia: “Espanya vol que sigui el final del conflicte. Per a l’independentisme ha de ser el principi d’una nova fase per a parlar d’autodeterminació, la qüestió nuclear de la qual parteix tot.”

Recuperar l’embranzida dels primers anys del procés

Un dels trets definitoris del moviment independentista després de la gran manifestació contra la sentència de l’estatut fou la capacitat d’imaginar la República catalana com un mecanisme per a solucionar els problemes derivats de la dependència d’Espanya. Allò que als anys vuitanta semblava una quimera es va començar a debatre com una possibilitat no tan sols real, sinó també majoritària.

Borràs ha defensat la necessitat de recuperar la sobirania narrativa, la capacitat d’interpretar la realitat amb termes que ens són propis. “No parlo només de control del relat, que és una cosa més superficial; la narrativa és molt més profunda en el temps: afecta passat, present i futur.” “Segons aquest prisma –ha afegit–, no ens governen només perquè tinguin un BOE, sinó també perquè acabem descrivint-nos amb les seves categories mentals.” Per això, ha insistit, la sobirania narrativa és tan important com l’econòmica, la lingüística i la cultural. I totes tres són necessàries per a sostenir la sobirania política que representaria la consecució de la independència.

“La intel·ligència nacional consisteix en la capacitat col·lectiva d’interpretar la realitat amb un concepte cognitiu propi”, ha dit Borràs. I ha recordat que l’independentisme fou capaç de desplaçar la finestra d’Overton i que es visualitzés com una possibilitat. En aquest sentit, ha avisat que es pot tornar a tancar l’oportunitat si el catalanisme es deixa endur per la interpretació de la realitat que arriba d’Espanya: “La intel·ligència nacional és la capacitat col·lectiva per a convertir l’experiència en coneixement, el coneixement en estratègia i l’estratègia en poder polític.”

Aprendre dels errors de l’últim intent

Després del 2017, amb la repressió contra l’independentisme en marxa, una autocrítica del moviment independentista va ser que s’havia treballat massa el relat i que s’havien descuidat elements materials i palpables indispensables per a sostenir la independència: control policial, aliances internacionals, capacitat de recaptar imposts… En la nova fase política que Borràs veu després de l’amnistia, “cal anar endavant amb tot allò que ara sabem”: “Amb les victòries, les derrotes, els errors i els encerts.”

Ha reconegut que aquests darrers deu anys Catalunya “ha crescut i ha canviat molt”. I això, la nova etapa ho ha de tenir en compte: “No ens cal tornar-ho a fer si ho repetim igual. Ens cal ser més intel·ligents que el 2017, i fer-ho millor. Sabem què va funcionar i què no, quines fortaleses i febleses tenim.” Sobre els problemes de Catalunya actuals –ha esmentat les dificultats d’accés a l’habitatge, la saturació dels serveis públics i la inseguretat, entre més–, ha reivindicat tornar a situar la independència com l’eina per a tenir la capacitat de decidir i de generar progrés per a tothom.

Borràs ha dedicat un esment a Aliança Catalana, sense necessitat d’esmentar-la directament perquè se l’entengués: “El populisme no es combat negant els problemes, sinó resolent-los. L’independentisme no ha de defugir el debat de la immigració, però no pot permetre que ocupi tot l’espai polític. Si deixem que algú converteixi la immigració en la culpable de tots els mals, ja hem perdut abans de començar.” Contra aquesta idea, ha defensat que “una nació no es fa forta fent més petita la gent que hi arriba, es fa forta tenint les eines per integrar la gent que hi arriba”, si bé ha remarcat que per acollir correctament calen eines d’estat: “Per garantir drets. Per fer complir deures. Per ordenar fluxos. Per garantir serveis. Per establir el català com a llengua de cohesió i integració. Per construir sentit de pertinença que és imprescindible per viure en comunitat. Exigir aquestes eines no és racisme, és política.”

Borràs també ha lamentat que, actualment, la majoria del jovent no sap res del nostre poble i arriba a pensar que el castellà és una llengua més de Catalunya, “no una llengua que ha estat imposada”. “No es pot estimar allò que no es coneix”, ha comentat. Per això, ha defensat que l’independentisme ha de treballar la confiança nacional: “No com a autocomplaença, sinó amb la convicció compartida que la llengua pròpia, les institucions i la cultura no són noses ni relíquies, sinó la capacitat d’afrontar el futur. Amb confiança, és possible d’integrar un país que integra sense dissoldre’s.”

Una vegada i una altra ha insistit en la necessitat de pensar-se sense deixar que ho facin els altres: “Ens toca deixar enrere el cansament i la covardia, però no començar de zero. En tot cas, començar de nou.” I ha dit que calia distingir entre “unitat i unanimitat”, sense pretendre que tots els independentistes pensin igual, però trobant punts en comú. “Alguns voldrien fer creure que la independència és impossible, perquè saben precisament que és possible”, ha conclòs.