“Sóc amaziga i catalana, dues identitats discriminades.” Saliha Bouhasfour forma part d’una comunitat lingüística molt gran, però del tot invisibilitzada. Es calcula que l’amazic és, probablement, la tercera llengua materna més parlada a Catalunya, tot i que no n’hi ha xifres oficials i encara menys de tots els Països Catalans. Segons l’Idescat, 45.600 persones de quinze anys o més declaren l’amazic com a llengua inicial, però alguns experts diuen que aquesta comunitat seria molt més gran. Els darrers anys s’ha estimat que dues terceres parts dels immigrants d’origen marroquí són de regions amazigòfones i, per tant, entre 100.000 persones i 200.000 podrien parlar la llengua amaziga. Amb dades actualitzades –després de la recepció de més immigració i de la regulació extraordinària–, la xifra podria ser superior.

L’amazic s’utilitza principalment al Marroc i a Algèria, però també en algunes zones d’uns altres països nord-africans. La imposició de l’àrab i el fet que els amazics visquin en zones isolades entre si n’ha afavorit el menysteniment i la dispersió, però aquesta comunitat no renuncia al reconeixement. Les darreres dècades ha aconseguit, per una banda, adoptar una grafia oficial –el 2003– i, per una altra, assolir l’oficialitat al Marroc i a Algèria –el 2011 i el 2016, respectivament.

Els amazics són els nostres veïns, tenen una llengua minoritzada com la nostra, però no en sabem gairebé res. “Actualment, a Catalunya és impossible que passis un sol dia sense sentir l’amazic al carrer”, diu contundent Istar Montull, investigadora, docent i revitalitzadora lingüística. Però, quan els sentim parlar, suposem que la seva llengua és l’àrab, malgrat que, precisament, és l’idioma que més s’ha fet servir per minoritzar-los.

Amazics, no àrabs

Alguns moments de la infància de la Saliha, nascuda a Catalunya de pares rifencs, ajuden a entendre la situació de la comunitat amaziga a casa nostra. Una vegada, a la seva escola de Roses (Alt Empordà), els van preguntar quants idiomes parlaven a casa i ella va explicar que hi parlava l’amazic. Una nena marroquina va dir: “No, parla àrab.” “Jo no parlo àrab!”, li va respondre. “És que l’amazic és un dialecte!”, va dir la companya. “No ho és!”, va insistir la Saliha, davant la sorpresa de la professora. 

L’anècdota exemplifica, per una banda, el desconeixement sobre la qüestió dels catalans, siguin docents, sanitaris o simplement veïns; i, per una altra, també mostra les dinàmiques de minorització que sofreixen els amazics, a vegades replicades inconscientment per ells mateixos. La Saliha prové d’una família amb molta consciència lingüística, amb una mare que tenia molt clar que els fills havien de conservar la llengua i ser conscients de la diferència cultural amb els àrabs. “A casa meva, aquest sentiment nacional sempre hi ha estat molt present”, explica. Però no és la realitat habitual. “Aquesta nena que va dir que jo no parlava amazic era de Xauen, i això vol dir que segurament els seus avis o besavis eren amazics. Són persones que han estat arabitzades i tenen aquest desconeixement. Ella només parlava àrab i tractava l’amazic de dialecte, però nens de la classe que sí que parlaven amazic també van respondre que parlaven àrab. Em vaig encarregar de dir a la professora que no, que parlaven amazic.”

Aquesta arabització i colonització mental que es reprodueix entre immigrants en territori català ve de lluny i comença al seu lloc d’origen. El Marroc sempre ha tractat l’amazic com una llengua de segona, associada a zones rurals i empobrides. De fet, arran de la colonització europea –que també ha contribuït a la minorització– han tingut més reconeixement llengües com el francès que no pas una llengua autòctona com aquesta. “Ha patit molta repressió. Mai no s’ha prohibit específicament, però sí que s’ha vigilat molt que no fos una llengua pública, com en el seu moment va fer el franquisme amb el català a Catalunya”, afegeix la Saliha. “Moltes famílies han renunciat que els seus fills l’aprenguin perquè consideren que l’àrab els és més útil. Estic molt contenta que a casa meva no fos així, no m’imagino com hauria estat tenir uns pares que parlen amazic i només poder-m’hi relacionar en àrab.”

“El problema és la confusió entre amazics i àrabs, fruit de la colonització i l’arabització. Sigui per ignorància, sigui perquè no es vol acceptar la realitat, molta gent ens considera àrabs”, explica Ayoub Amou, un noi amazic que va arribar del Marroc a Catalunya ara fa dos anys i mig i viu a Cornellà. “Al meu país, l’amazic s’ha considerat poc útil i no es fa l’esforç de donar-hi la importància que es dóna a llengües com el francès, perquè s’associa a la gent dels pobles del desert o de les muntanyes, amb menys infrastructures. Molts catalans també associen el Marroc amb l’àrab, però també hi ha gent que fa esforços per saber-ne més i fins i tot gent que, tot viatjant-hi, veu com se li desperta la curiositat”.  

És el cas de la Istar, una catalana sense cap vincle familiar amb el Marroc. Fa quinze anys hi va anar per casualitat i ara parla en amazic i hi treballa. “Vaig anar a parar en un entorn de famílies que em van deixar ben clar que no eren àrabs. Em vaig adonar que, catalans en territori espanyol i amazics al Marroc, tenien aquesta similitud de les identitats invisibilitzades. Quan vaig tornar a Catalunya, vaig veure que molts dels meus veïns eren amazics, no pas àrabs. Que l’amazic a Catalunya és una realitat estructural invisibilitzada i que tenen una història de resistència com la nostra. Va ser tot un procés personal de descoberta i de retrobament amb els meus veïns.”

Un efecte mirall lingüístic

Viure d’esquena a la realitat de l’amazic té conseqüències per a aquesta comunitat en el seu dia a dia. “Hi ha un desconeixement de l’administració catalana, les escoles i els hospitals que vulnera drets”, denuncia la Istar. “Hi ha dones amazigues que han de parir a l’hospital i potser no entenen la traductora perquè els parla àrab. A les escoles es diu que són àrabs alumnes que no ho són. Això ens n’allunya. És una realitat que ens podria acostar i no l’aprofitem.” Defensa que hi hauria canvis fàcils d’introduir, com ara incloure l’amazic als documents que pregunten la llengua d’origen o bé augmentar la consciència de professionals com els docents, que podrien preguntar als alumnes marroquins si són amazics i fins i tot aprendre’n algunes paraules. Sobretot, cal no donar per fet que tots parlen àrab.

Per la Istar, que presideix l’associació catalano-amaziga Tanit, no empatitzar amb la situació de minorització dels amazics implica perdre oportunitats de cohesió social. “Els parlants de català i d’amazic, llengües minoritzades, tenen una sensibilitat lingüística molt més elevada que no pas els parlants de llengües dominants. Si aquesta similitud s’entén, el fet que hi hagi tantes persones amazigòfones aquí pot ser un factor potenciador del català. Poden entendre més fàcilment que s’ha de parlar i promoure la llengua de la terra: la catalana aquí i l’amaziga a la Tamazgha, el nord de l’Àfrica. L’efecte mirall, reconèixer la llengua de l’altre, ajuda a potenciar-les totes dues. Quan un professor mostra que sap tres paraules d’amazic, l’actitud dels alumnes canvia.”

L’Ayoub és el millor exemple de com funciona aquest efecte mirall: “Per temes d’estudis, primer vaig topar amb el castellà, però després vaig veure que aquí hi ha un poble que ha viscut una cosa molt semblant a la que ha viscut el meu, i en vaig voler aprendre la llengua i entendre’n la mentalitat. Vaig veure que hi havia una altra llengua al carrer, a la vida pública, que no era el castellà, i em va generar curiositat. A mi també em passa això d’haver de parlar en una altra llengua que no és la meva a la meva terra, sobretot a la ciutat, i això m’ha animat a esforçar-me a parlar el català. La llengua et fa sentir a prop de les persones i ara ja em puc comunicar amb els catalans per explicar-los la confusió que tenen amb la meva cultura, i també perquè m’expliquin coses de la seva.”

La Istar ho exemplifica amb una vivència que va tenir amb una família amaziga. Va anar a casa seva, a Cornellà i, com fa sempre, hi va mantenir el català. Un dels nens li va comentar: “Parles català! Que ets professora?” “M’ho va preguntar perquè l’únic lloc de referència que tenia sobre el català era l’escola”, reflexiona la investigadora i docent. “Li vaig respondre en amazic i això, per a ell, va ser un trencament. Normalment, no t’esperes que un català et respongui en amazic, causa un impacte. De cop hi ha un reconeixement, un: ‘Em veus!’ Un: ‘Com pot ser que la meva llengua, que no la parlen gaires persones al meu país, l’hagis volguda aprendre?'” També explica que, tot sovint, quan els catalans la veuen amb amazics, pressuposen que és una educadora o una treballadora social. “No sóc l’educadora de ningú. Són els meus amics i em sembla racista que la gent doni per fet que no poden ser-ho.”

“Si reforcem els aspectes comuns entre una cultura i l’altra, els discursos d’odi perdran força. Els amazics també som molt de celebracions i de menjars compartits, aquesta cultura de la sobretaula que fora de Catalunya no hi és”, diu la Saliha. “Catalans i amazics també tenim molt present la memòria històrica i el fet de voler conservar les nostres llengües i identitats. Ara, ens trobem en moments de reivindicació diferents: els amazics anem més endarrerits. Tot just ens han començat a reconèixer i, a més, ha estat una cultura transmesa oralment i no tenim escrits com els del català.” De fet, ara mateix hi ha un debat acadèmic sobre l’estandardització i sobre les variants lingüístiques que componen l’amazic.

Aprendre la llengua pròpia

Tal com ha passat amb el català a Catalunya Nord, la transmissió familiar de la llengua amaziga s’ha interromput, en molts casos, perquè els pares s’han convençut que era poc útil o fins i tot perjudicial per als fills. A Catalunya Nord, algunes persones s’han adonat de la castració identitària que implicava aquesta interrupció i ara intenten d’aprendre la que hauria d’haver estat la seva llengua si no hi hagués hagut la imposició del francès.

En el cas de l’amazic passa una cosa semblant. L’associació Tanit va néixer després d’anys d’acollida sociolingüística a Cornellà. Aquesta acollida, que inclou cursos de català, la continuen fent, però com que hi ha molta gent amb ganes de recuperar les arrels, també han impulsat l’escola d’amazic. Professors amazics hi imparteixen classe a alumnes catalans que tenen ganes d’aprendre aquest idioma i a alumnes amazics que volen recuperar una identitat que els ha estat robada. Retrobar-te amb les arrels, lluny del país d’origen –amb la comunitat pròpia i l’autòctona–, és un procés emocional potent.

 Istar Montull, Ayoub Amou i Saliha Bouhasfour a Cornellà. L’associació catalano-amaziga Tanit, de què formen part, impulsa iniciatives a l’Orfeó Catalònia de la ciutat (fotografia: Albert Salamé).

L’Ayoub n’és un dels formadors i explica que té alumnes de tota mena: “A banda els amazics, hi ha catalans que han anat al Marroc i ara en volen saber més cosa, a més de persones que simplement són curioses i volen aprendre.”

Multilingüisme i bilingüisme

Una de les persones que més va insistir en la importància de reconèixer l’amazic a Catalunya va ser la lingüista Carme Junyent. Explicava que el bilingüisme mata el català i, en canvi, el multilingüisme el salva. “Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme”, explicava en una entrevista a VilaWeb. “Quan hi ha un procés de bilingüització, allò que el segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.”

La lingüista també remarcava la importància de prendre consciència de quines eren les llengües de la immigració, no generalitzar amb el castellà. “Podem fer el sord i el cec, però la realitat amb l’amazic és la que és”, hi coincideix la Istar. “La realitat és diferent d’aquest concepte de bilingüisme que representa una idea de país caducada, parlem moltes llengües. Com deia Junyent, la llengua crea entorn i l’entorn crea llengua. Si no reconeixem un entorn amb diversitat lingüística, tampoc no reconeixem les persones.”

La cantarella habitual –al servei de les llengües hegemòniques– diu que els idiomes serveixen simplement per a comunicar-se, que no cal fer-ne disputes estèrils, que no són tan importants, que tant se val si optem per l’un o per l’altre. Res més lluny de la realitat, com sintetitza molt bé l’Ayoub quan explica què implica, per a ell, l’amazic: “És terra, és identitat, és origen.”