«Hom no ven la terra per la qual camina el seu poble»
Tashunka Witko (Crazy Horse)
Fa cent cinquanta anys, la matinada del 25 de juny de 1876, va començar una batalla mítica de l’exèrcit dels Estats Units —el Setè de Cavalleria comandat per George Custer— contra les nacions indígenes que s’havien pogut aplegar en aquella planícia de Montana: els sioux dakotes, els arapahos i els xeienes. Segons les cròniques, el general Custer (heroi de la pel·lícula Van morir amb les botes posades), va creure que eren només dues tribus que venien a entrebancar la seva marxa i va decidir atacar un grup d’indis que sumaven uns 2.000 efectius liderats per Tatanka Yotanka (Sitting Bull). Custer i un terç del Setè de Cavalleria va morir i la resta va fugir.
Muntanya de cranis de bisons fa cent cinquanta anys.
Aquesta victòria va fer que el Govern dels Estats Units canviés de tàctica amb els indis: va animar els colons a prendre terres de l’oest de forma progressiva i va incomplir tots els acords de Fort Laramie (que, de fet, ja s’havia saltat prèviament), abans de finançar l’extermini gairebé total de la principal font d’aliment de moltes nacions: el bisó americà, que comptava amb milers d’exemplars per tot el territori i va acabar en perill d’extinció.
Les reserves índies es van reduir i precaritzar encara més, el menjar va desaparèixer i els intents de tornar a guanyar als soldats americans van fracassar. La frontera ja no existia realment i tot va acabar en una massacre inhumana a la canyada de Wounded Knee el 1890 (uns cent cinquanta sioux entre els quals vells, dones i nens desarmats, varen ser assassinats sobre la neu).
El cementiri de Wounded Knee, el 2006. // ÀLEX MILIAN
Fa cinquanta-sis anys, el 1970, l’escriptor Dee Brown va donar aquella matança d’indis com a capítol final d’aquelles nacions amb el llibre Enterreu el meu cor a Wounded Knee, una crònica documentada i esfereïdora d’aquells últims anys de llibertat per apatxes, sioux, comanxes, etc. Però fa set anys David Treuer, un periodista ojibwa, nascut en una reserva del llac Leech (Minnesota) va voler reivindicar el que encara viu d’aquelles nacions a El latido de Wounded Knee (editat en castellà per Capitán Swing recentment). «En l’imaginari nord-americà, i en conseqüència, en la documentació escrita, la tragèdia de Wounded Knee va prendre, gairebé del matí a la nit, una significació molt superior a la que tenia en realitat tenint purament en compte les vides segades. El desastre es va convertir en mesura i patró del patiment indi, en testimoni de la brutalitat estatunidenca i en símbol de la fi de l’existència indígena, en interpretar-se aquell fet com la fi de la fontera i l’inici de la Nord-amèrica moderna».
Treuer explica mil històries i lluites posteriors a Wounded Knee en altres reserves i altres temps. I conclou: «Som, en certa manera fills, nets i besnets dels centenars de natius que van sobreviure a l’escomesa de Wounded Knee i que van fer tot el que va caldre, primer, per persistir i, més tard —pas a pas—, per prosperar».
