quan les clavegueres es converteixen en sistema (Josep Maria Argimon)

Durant anys ens van voler fer creure que les clavegueres de l’estat eren una anomalia, uns excessos puntuals d’uns quants funcionaris descontrolats, pràctiques pròpies d’una altra època que no tenien cabuda en una democràcia consolidada. Res més lluny de la realitat. Les clavegueres no han estat una excepció, sinó una constant en la història recent de l’estat espanyol. Han canviat de formes, de protagonistes i de justificacions, però han mantingut intacta la seva funció: protegir determinats interessos quan les eines ordinàries de l’estat de dret es consideren insuficients.

Els GAL van representar la seva expressió més descarnada. La guerra bruta contra ETA va demostrar que hi havia sectors de l’estat disposats a actuar al marge de la legalitat en nom d’una suposada raó superior. Aquell episodi va acabar amb condemnes judicials, suaus per a molts, amb un enorme descrèdit institucional, i també amb una pregunta inquietant: si allò havia estat possible una vegada, què impedia que tornés a passar sota unes altres formes?

Els anys següents ens van oferir la resposta. Els escàndols de corrupció van posar al descobert les relacions opaques entre política, poder i institucions. El cas més revelador va ser l’operació Kitchen, una presumpta trama que utilitzava recursos públics per protegir interessos partidistes i ocultar informació comprometedora. Ja no es tractava només de corrupció sinó de la utilització de les estructures de l’estat per a defensar-se de les conseqüències de la corrupció.

Però va ser amb l’operació Catalunya quan el fenomen va adquirir una nova dimensió. Per primera vegada, una part significativa de l’aparell de l’estat semblava que orientava els seus esforços cap a la neutralització d’un moviment polític democràticament organitzat. Les converses enregistrades entre responsables polítics i policials, les falses investigacions periodístiques, les filtracions interessades i les informacions construïdes amb finalitats polítiques van dibuixar un escenari difícilment compatible amb els estàndards exigibles a una democràcia europea.

L’objectiu ja no era protegir un govern o tapar un escàndol. L’objectiu era intervenir en un conflicte polític de primer ordre. I això representa un salt qualitatiu de gran transcendència.

Però el fet més rellevant és que aquella dinàmica no va acabar amb el referèndum del primer d’octubre de 2017. Al contrari. Molts dels mecanismes activats durant els anys del procés es consoliden durant el post-procés. La guerra bruta contra l’independentisme adopta noves formes i troba nous instruments. La judicialització de la política es converteix en un element estructural del conflicte català mentre, paral·lelament, assistim a una politització creixent de la justícia.

La política deixa de resoldre’s exclusivament als parlaments i a les urnes per traslladar-se cada vegada més als tribunals, que passen a ocupar un espai central en la confrontació política. És una espiral perillosa, perquè erosiona simultàniament la credibilitat de la política i la confiança en la justícia.

Aquesta dinàmica ha acabat generant una inèrcia pròpia. Alguns dels actors que durant anys van alimentar aquestes pràctiques, actualment al capdavant d’institucions de l’estat, descobreixen ara que els mecanismes que van contribuir a reforçar ja no responen necessàriament als interessos originals, i observen amb perplexitat i preocupació com determinades dinàmiques han adquirit una autonomia que no està sota el control de ningú. Quan durant massa temps es normalitza l’excepcionalitat, arriba un moment en què l’excepció deixa de ser excepcional.

És en aquest context que s’han d’interpretar episodis com el cas de Begoña Gómez. Independentment de l’opinió que cadascú tingui sobre el fons de la investigació, resulta evident que una part significativa de la ciutadania percep determinades actuacions judicials com a part d’una dinàmica més àmplia en què la frontera entre la investigació jurídica i la confrontació política esdevé cada vegada més difusa.

I aquí apareix una de les grans paradoxes del moment actual. Les eines, les pràctiques i les lògiques que durant anys es van justificar per combatre l’independentisme han acabat generant una cultura política i institucional que avui desborda aquell marc inicial. Alguns dels qui van contribuir a construir aquest ecosistema descobreixen ara que també els pot acabar afectant.

Però hi ha una altra lliçó que molts encara no han entès. Els qui avui aspiren a governar Espanya i que han atiat aquest clima com ningú més, alimentant cada polèmica, cada sospita i cada ofensiva política o judicial contra els seus adversaris, s’haurien de fer una pregunta molt simple: què els fa pensar que tot això desapareixerà el dia que arribin al poder?

La història recent demostra que les estructures construïdes sota la lògica de la raó d’estat no acostumen a desaparèixer, sinó que sobreviuen als governs, als partits i als lideratges.

El que està en joc no és simplement qui ocupa el poder polític. Existeix un entramat de poders econòmics, mediàtics, judicials i institucionals que es considera a si mateix garant d’uns determinats consensos fonamentals sorgits de la transició i del règim constitucional del 1978. Uns poders que no es presenten a les eleccions, que no compareixen davant els ciutadans i que no rendeixen comptes a les urnes, però que exerceixen una influència evident sobre els límits del que és acceptable políticament. La seva lògica és preservar allò que consideren essencial. I quan interpreten que algun actor polític s’allunya excessivament del guió establert, la pressió apareix sota formes diverses. L’independentisme ho va experimentar abans que ningú.

Les clavegueres tenen una característica: és molt fàcil alimentar-les, però extraordinàriament difícil controlar-les. I quan deixen de ser una excepció per convertir-se en part del sistema, el preu final és una falsa democràcia condicionada per poders que operen més enllà del control democràtic.