Oman: la neutralitat d’un imperi marítim

Per Jordi Llaonart

21/06/2026

La geografia d’un territori defineix el caràcter del poble que l’habita i és el marc que explica la seva història i, en conseqüència, la seva política. En el cas d’Oman, les descripcions que en fan els mitjans se centren en la posició terrestre. Per això, destaquen que està emplaçat en un racó, en l’extrem oriental de la península d’Aràbia, com si estigués encapsulat entre el desert i l’abisme del mar.

Tanmateix, Oman no viu limitat per la costa. Al contrari. La mar ha estat tradicionalment la porta de sortida del sultanat i la seva connexió amb el món. L’oceà ha menat la història i el destí d’aquest territori encara més que les dunes i les muntanyes que el separen dels països amb qui comparteix frontera terrestre.

Aquest fet ha convertit Oman en un país àrab peculiar que avui destaca, entre d’altres, per ser una nació neutral en una regió tradicionalment dividida al voltant de dos grans pols de poder. D’una banda, els saudites i els seus aliats nord-americans i israelians, i, de l’altra, Iran.

Des de fa dècades, Oman s’ha erigit en mediador en totes les crisis que han castigat la regió. L’exemple més recent està vinculat al conflicte entre Israel i Iran, en què ha estat un dels actors que ha treballat més activament per convèncer els nord-americans que la guerra no convenia ningú. L’activisme i les iniciatives de pau d’Oman en el terreny diplomàtic dels darrers mesos contrasten amb l’actitud dels seus veïns àrabs del golf, que van deixar sol el sultanat en la pressió per evitar una guerra que els ha acabat colpejant durament a ells mateixos.

La diversa aproximació als conflictes regionals, com el d’Iran, il·lustra dues maneres de ser i de fer que són conseqüència directa de la història. Per una banda, hi ha les nacions que deuen la seva existència al Regne Unit. Per l’altra, Oman, una monarquia que es remunta a l’antiguitat, amb plena consciència de no deure res a ningú.

El naixement d’una nació

Els primers pobles semites van arribar a Oman fa milers d’anys, en dues grans onades migratòries i atrets per la geografia esplèndida i el clima benigne. Una part de la població prové del Iemen, mentre que la resta és originària del nord de la península Aràbiga. Tot i que aquests fets es remunten a l’edat antiga, la divisió tribal basada en l’origen geogràfic dels ancestres perdura fins als nostres dies.

Oman oferia als nouvinguts tot el que necessita una societat per prosperar. Sobretot, una costa llarga i terrenys òptims per l’agricultura. Els seus hereus afirmen avui amb orgull que aquesta varietat —desert, mar i muntanya— és la causa principal del caràcter tolerant del seu poble.

En tot cas, cal destacar que força abans de l’aparició de l’islam i de l’eclosió del seu imperi, al segle VIII, Oman era, juntament amb el Iemen, l’únic territori de la península organitzat com un estat i dirigit per un monarca. El desenvolupament social i polític de la zona era herència directa d’una situació geogràfica privilegiada, en una època en què la riquesa venia d’Orient a través de l’Índia.

En aquest context, s’entén l’interès a posseir-lo de la gran potència que era Portugal aleshores. En plena lluita amb els seus rivals holandesos, britànics i francesos pel control de les rutes marítimes — cosa que equivalia a controlar el món —, Portugal arriba a la porta del golf Pèrsic el 1507, poc després d’establir els primers protectorats a l’Índia. En un parell d’anys, domina tota la costa i hi construeix una línia de fortificacions, des de l’extrem de la península d’Aràbia fins a l’estret d’Ormuz.

L’ocupació i la repressió portuguesa empeny el poble a forjar un moviment de resistència al voltant d’un líder polític i religiós, que els àrabs anomenen imam. Així, en el conflicte que enfronta Oman amb Portugal, els ibadites trien a mitjan segle XVII Nàssir bin Murxid com a imam i com a pare d’una nova dinastia de governants.

En aquest punt, cal recordar que la majoria de la població d’Oman està adherida a la branca ibadita de l’islam, que no reconeix el llinatge dels líders del món sunnita, que des del segle VII fins al segle XX van viure a Damasc, Bagdad, el Caire i Istanbul. Tampoc no coincideix amb els xiïtes, que creuen que el líder de la comunitat ha de ser un descendent directe de Mahoma. Pels ibadites, qualsevol musulmà digne pot dirigir la comunitat.

Les particularitats religioses de l’ibadisme, i el fet que és una branca molt minoritària de l’islam, els ha mantingut des de l’edat mitjana al marge de les lluites pel poder i pel lideratge del món islàmic, que és una de les característiques de la rivalitat entre sunnites i xiïtes, entre l’Aràbia Saudita i Iran.

L’altra característica que definia la societat d’Oman era el seu caràcter eminentment mariner. Vivia de la mar i la mar era casa seva, com ho demostra el paper fonamental que els anomenats “homes granota” van jugar en la lluita contra els colonitzadors portuguesos. Els encarregats de llançar atacs de guerrilla marítima i d’incendiar les naus forasteres eren els sacrificats pescadors de perles, un dels pilars de l’economia local, que eren capaços de submergir-se fins a dos minuts, fent apnea, només equipats amb un cinturó amb pes i una pinça nasal.

El naixement d’un imperi marítim

El nou líder d’Oman era un home ambiciós que confiava cegament en la força militar sorgida de la coalició tribal que els havia alliberat. No en tenia prou amb recuperar el territori d’Oman. Per això, va traçar una estratègia d’expansió que consistia a reemplaçar els portuguesos en les seves possessions de la costa oriental d’Àfrica. L’aposta de l’imam va ser tot un èxit.

De tota manera, Oman no era un element aliè en la regió de Zanzíbar. Des del segle VIII hi havia tingut presència a través el comerç d’espècies i, sobretot, d’esclaus, que durant segles va ser la principal font d’ingressos de l’imperi. La novetat és que, amb la creació de la nova flota i els plans d’expansió militar, Oman va passar de ser un element del paisatge africà a tenir-ne el control.

La potent armada d’Oman assegura l’expansió del seu comerç i l’erigeix en l’amo i senyor de l’oceà Índic. Arriba a estendre el seu domini a tota la costa africana, des de l’actual Somàlia fins a Moçambic. Pel que fa al golf Pèrsic, els imams amplien la seva influència fins als actuals Bahrain i Qatar. Això, a més de la presència en alguns ports del Balutxistan, a l’actual Pakistan, i l’Índia. De fet, l’aspecte físic de bona part de la població omanita, de pell més fosca que els seus veïns àrabs del golf Pèrsic, és un record del vincle secular d’Oman amb Zanzíbar, amb la regió de Gwadar del Balutxistan i amb l’Índia.

La relació amb el Balutxistan va ser especialment intensa. Tradicionalment, els sultans han nodrit les seves tropes de balutxis, els descendents dels quals representen més del 20% de la població d’Oman. L’àmplia presència balutxi a Oman no ha de sorprendre, ja que el vincle polític amb aquest territori no es va trencar fins al 1958, quan el sultanat va vendre Gwadar al Pakistan per tres milions de dòlars.

La situació d’expansió territorial per Àfrica i el creixement econòmic que se’n deriva es comença a tòrcer arran d’una crisi política interna. El 1718 mor l’imam d’aquell moment i s’enceta una disputa per la successió. Recordem que el fundador de la dinastia va ser capaç d’aplegar les diverses tribus perquè estaven d’acord a combatre l’ocupació portuguesa. Però aquesta amenaça externa, que les mantenia unides, feia temps que s’havia esvaït.

L’enfrontament entre els líders va desembocar en una guerra civil. En el fons, es tractava d’un repunt violent de la rivalitat ancestral entre les tribus arribades del Iemen, per una banda, i les arribades del nord d’Aràbia, per una altra.

Els segons cerquen suport exterior i s’alien amb els veïns iranians. El xa hi envia les tropes sense dilació. Però els perses, que estaven interessats a ampliar els seus dominis com a contramesura de l’expansió otomana per la regió, en comptes d’assistir el seu aliat, el 1737 ocupen el país.

El naixement d’una nova dinastia

Com sabem, la història tendeix a repetir-se. En el cas que ens ocupa, les diverses faccions d’Oman tornen a unir-se contra l’ocupació, en aquest cas iraniana. De la mateixa manera que en el cas de l’expulsió dels portuguesos, la victòria fa emergir un nou cabdill i una nova dinastia de governants, que, a partir d’ara, s’anomenaran sultans. Des d’aleshores, la família dels Bu Saïd ha dirigit el país.

Amb tot, el nou líder no va tenir un govern plàcid. La rivalitat tribal ressorgeix i les famílies establertes en la riba del golf Pèrsic es revolten. Aquesta regió, que aleshores es coneixia com a costa d’Oman, i més tard com a Estats de la Treva, actualment és el territori dels Emirats Àrabs Units.

Paral·lelament, en un procés que recorda el pas dels portuguesos per la regió dos segles abans, els britànics posen els peus a l’Índia. En aquest moment, Londres pren consciència de la importància que té la regió del mar d’Aràbia per protegir els seus interessos en el subcontinent. Tot seguit, prepara una gran ofensiva per fulminar l’última amenaça per a les seves naus i el comerç marítim, en general. Es tractava d’acabar amb l’activitat dels pirates, que es refugiaven en la costa rebel d’Oman.

En aquest punt conflueixen els interessos de Londres i Masqat, que s’alien. Els primers es proposen d’enfonsar la flota pirata. Els segons, recuperar el control de les tribus díscoles. Però, un cop finalitzada la guerra, el 1820, els britànics aprofiten la seva posició de força per afeblir l’imperi marítim omanita. Es neguen a cedir-los el control de la costa d’Oman i només hi reconeixen l’autoritat dels xeics locals, els descendents dels quals fundaran el 1971 els Emirats Àrabs Units sota els auspicis del Regne Unit.

Un cop perduda la costa del golf Pèrsic, Oman concentra el seu interès i els esforços comercials i polítics en l’oceà Índic. Fins al punt que declara Zanzíbar la cocapital del sultanat. En aquella època, Oman encara era una potència regional, com ho demostra el fet que el control d’una àrea situada a uns 4.000 km d’Aràbia no hauria estat possible sense el manteniment d’una força naval notable.

El naixement d’un estat titella

Com en les èpoques anteriors d’esplendor d’Oman, l’etapa d’expansió del s. XIX finalitza de forma sobtada a causa d’una lluita per la successió. Londres intervé novament en la vida política d’Oman per posar pau entre dos dels fills del sultà. Això ho fa a través d’una solució que beneficia, principalment, els interessos britànics en la regió.

Es prenen dues decisions que tenen conseqüències terribles en l’economia del sultanat. D’una banda, se separa Oman de Zanzíbar i s’atorga a cada fill una part de l’imperi. De l’altra, el Regne Unit prohibeix el comerç d’esclaus. A conseqüència d’això, Oman s’empobreix en molt poc temps i, tot seguit, reapareixen les lluites tribals. La decadència econòmica i les circumstàncies polítiques del moment acaben convertint Oman en un protectorat britànic el 1891.

Les condicions de cada acord signat amb Londres limiten el marge de maniobra dels líders locals i empitjoren la situació del país. Fins al punt que el sultà Taymur bin Faissal, que hereta el 1913 un país amb innumerables tensions internes i totalment dependent dels britànics, abdica del tron a favor del seu fill i se’n va a viure a l’estranger. Finalment, els britànics desactiven l’imperi marítim que havia estat amo i senyor de la regió durant segles. L’únic que podia fer-los ombra a l’oceà Índic.

El sultà Saïd bin Taymur, que pren el relleu del seu pare el 1932, esdevé una caricatura de líder. Totalment controlat pels britànics, centra la seva acció de govern a restringir les llibertats dels seus súbdits fins a límits insospitadament absurds. Prohibeix, entre d’altres, les ulleres de sol, els paraigües, l’aire condicionat, les pel·lícules, les reunions de més de tres persones, parlar més de quinze minuts amb una persona al carrer. També imposa el tancament de les fronteres. Qui vol importar una bicicleta o sortir del país, li ho ha de sol·licitar personalment.

Fins a la dècada dels anys setanta, el rellotge del progrés queda aturat a Oman, que s’aïlla del món i de la cronologia del segle XX. Un exemple d’aquesta desconnexió sobtada: durant dècades, el país només disposa dels deu quilòmetres de carretera asfaltada que va heretar de principi de segle.

En el transcurs del regnat de Taymur el país es va enfrontar a dos conflictes prou importants que es van resoldre per la intervenció militar decidida dels britànics i del seu aliat, el xa de Pèrsia. D’una banda, la guerra de Jebel Akhdar (1954-1959), protagonitzada per les tribus de la regió muntanyosa propera a Masqat, tradicionalment enfrontades al sultà. La segona, més rellevant en l’àmbit internacional, és la guerra de Dhofar (1962-1975), que va transformar la reivindicació nacional dels habitants de la regió fronterera amb el Iemen en una lluita comunista d’abast nacional.

A Dhofar són sunnites, no s’hi practica l’islam ibadita, i bona part dels seus habitants parlen una llengua semítica diferent de l’àrab i que està emparentada amb els idiomes d’Eritrea i Etiòpia. Els britànics i l’aviació del xa de Pèrsia, aleshores el gran aliat d’Occident a la regió, van esclafar sense contemplacions la rebel·lió de Dhofar i les seves crides a la revolució comunista.

A causa dels conflictes armats i de l’obsessió del sultà de protegir els seus súbdits de les influències culturals estrangeres, Oman va viure bona part del segle XX aïllat del món i del progrés. L’estat d’Oman existia nominalment, però el dia a dia del país el dirigien i el decidien els britànics.

Tanmateix, la visió grotesca del món de Taymur i la seva nul·la capacitat per governar van esdevenir una nosa. Probablement, el canvi d’actitud respecte la figura del sultà va estar condicionada pel fet que, als any 60, es van descobrir les primeres reserves de petroli i els britànics van trobar oportú d’actualitzar l’estructura del poder al país. Per això, Londres va orquestrar el 1970 un cop d’estat a favor del fill del sultà, Qabús, que havia rebut formació acadèmica i militar al Regne Unit.

El naixement d’un estat modern

De la mà del sultà Qabús, Oman torna a l’escena internacional i esdevé, de la nit al dia, un estat modern. Això, en una època en què el seu poder comercial i militar en l’oceà Índic ja era només un record. El nou sultà troba un Pròxim Orient dividit entre partidaris i aliats de l’Aràbia Saudita i Israel, per una banda, i d’Iran, per l’altra. En aquest escenari, i per tal de tornar a jugar un paper en l’escena mundial i garantir el progrés econòmic i la seguretat de les seves fronteres, Oman decideix no prendre partit en les disputes regionals.

Recordem que la naturalesa ibadita d’Oman ha situat els interessos del sultanat entre dos pols de poder islàmic aliens a la seva versió de l’islam. A l’altra banda del desert, hi tenen l’Aràbia sunnita. A la riba oposada, hi ha la Pèrsia xiïta. Probablement per això, els omanites contemporanis són un poble propici a fer equilibris. Així, Qabús decideix de fer tractes amb tothom i no enemistar-se amb ningú.

D’aquesta manera, el sultà estableix com a principi fundacional del nou Oman la neutralitat i la cordialitat amb tots els veïns, oferint-se com a mediador en els conflictes que castiguen perennement la regió. Això li ha permès de tenir bases militars nord-americanes en el seu territori, al mateix temps que manté relacions cordials i acords de cooperació militar amb Iran. Fins al punt que el 2024, els dos exèrcits van fer un exercici militar conjunt.

Oman ha mantingut des de sempre una relació estreta amb Iran. En bona part, per contrarestar la influència i l’amenaça del seu gran veí terrestre, l’Aràbia Saudita. Respecte als perses, mai no han tingut cap motiu per enemistar-s’hi. No perceben el sultanat com a un rival, ni com una amenaça en cap sentit.

Oman va prendre la mateixa via de neutralitat pel que fa a Síria. Durant la guerra, no va donar suport a cap sanció sobre el règim de Damasc, en un moment que vivia ofegat pel bloqueig internacional i els veïns àrabs finançaven tota mena de guerrilles per fer caure el president Baixar al-Àssad.

Un dels pocs casos en què Oman ha pres partit en benefici de l’interès nacional és en la guerra del Iemen. Masqat ha donat suport als huthis, aliats d’Iran i alguns líders dels quals viuen a Oman. Això és un motiu de tensió amb Riad. No obstant, també és una carta de pressió sobre Aràbia i la garantia que el futur del Iemen no es decidirà sense la participació del sultanat.

Pel que fa al conflicte palestí, Oman manté vincles amb els dos bàndols. No signa els Acords d’Abraham de normalització de relacions amb Israel, però rep amb tots els honors els ministres hebreus a Masqat. Per una banda, es mostra distès amb els israelians, mentre que, per l’altra, reclama la creació d’un estat palestí amb capital a Jerusalem.

El renaixement d’una potència marítima

La guerra entre Israel i Iran de 2026 ha donat a conèixer la fragilitat de l’estret d’Ormuz al gran públic. Però els actors regionals fa temps que cerquen alternatives a aquest pas d’entre cinquanta i noranta quilòmetres d’ample i per on passa més del 20 % del petroli del món.

En aquest context, la costa omanita de l’oceà Índic ha recuperat el paper de regió estratègica d’èpoques passades. Els ports de Duqm i Sohar —el primer, situat al mar d’Aràbia, el segon, al golf d’Oman— han rebut generoses inversions saudites per convertir-los en una via d’entrada i sortida d’hidrocarburs i mercaderies alternativa al golf Pèrsic.

En altres paraules, la crisi d’Ormuz ha fet que els ports d’Oman hagin esdevingut un punt estratègic de primer ordre pel comerç regional. Tot plegat fa del sultanat un país atractiu per a tothom. La Xina també inverteix, com els saudites, en la millora d’aquest sistema portuari alternatiu als molls del Golf. Per la seva banda, l’única manera que han trobat els Estats Units de compensar la presència i la influència xinesa a la regió ha estat invertint més en Oman. Tot i que el pas per la presidència de Trump ha alterat temporalment aquesta dinàmica.

Reptes de futur

El desenvolupament econòmic des de la presa de les regnes del país per part de Qabús és indubtable. Però, mentre l’economia ha crescut, no ho han fet en la mateixa mesura les llibertats. Els diners i l’estabilitat política han permès al sultà de mantenir-se al poder com un autòcrata. Fins al punt que Qabús va arribar a concentrar els càrrecs de cap d’estat, primer ministre, i ministre de Defensa, de l’Interior i de Finances.

A diferència d’èpoques pretèrites, la mort el 2020 del sultà Qabús, el gran transformador i pare de l’Oman modern, no va suposar cap trasbals, ni va implicar cap canvi substancial en la línia política del país. El seu cosí Haitham ha mantingut la neutralitat a l’exterior i el poder absolut a l’interior. El poble continua tenint només una participació simbòlica en la presa de decisions i la capacitat d’influir en el govern. La corrupció forma part de l’escenari polític, el rendiment de comptes de l’Administració és nul i no es tolera la crítica, ni la dissidència.

En un país que ha de mantenir l’equilibri entre diferents tribus i regions díscoles, el repartiment del poder i de la riquesa de forma discrecional ha estat una manera de desactivar les seves protestes. Això ha fet de la corrupció una manera de governar. Aquest estat de les coses ha estat sostenible mentre el poble tenia en la memòria les penúries del segle XX. Però les noves generacions han crescut en un país pròsper econòmicament i reclamen millores en altres àmbits.

No és difícil de trobar articles de premsa i treballs de think tanks que descriuen Oman com un “oasi de pau”, en contrast amb els seus veïns, castigats per tota mena de calamitats. No obstant això, la situació del país no és, en cap cas, idíl·lica. De fet, les protestes apareixen de forma periòdica per diferents motius.

En principi, el règim no perilla perquè el poble no fa crides a la revolució, com proclamaven els moviments comunistes dels anys setanta. Es limiten a exigir la fi de la corrupció i la reforma política. Però tot apunta que el govern haurà de prendre mesures profundes per evitar que el malestar popular s’escampi.

Oman no va viure al marge dels aires de canvi que entre 2011 i 2018 travessaven la regió. En aquella època, la conjuntura regional i interna va fer aflorar els greuges acumulats al llarg dels anys. Els obrers de les zones industrials van reclamar amb especial força reformes econòmiques, els intel·lectuals de la capital, obertura política, i la classe mitjana, reformes socials.

El règim va reaccionar, tot i que tímidament, i va aplicar algunes reformes legislatives, com l’augment del salari mínim i la limitació de treballadors estrangers —60 % de la força de treball— per poder oferir més oportunitats professionals als nadius. En tot cas, el govern va distingir clarament entre progrés econòmic i llibertat. Va cedir pel que fa a les mesures financeres. Però va reprimir qui exigia canvis socials i democràtics.

Un dels grups més castigats per Masqat en aquest sentit ha estat la tribu de Xihuh, l’única de la costa dels Estats de la Treva, al golf Pèrsic, que en el seu moment es va mantenir fidel al poder d’Oman i no va voler incorporar-se als Emirats Àrabs Units. Amb tot, els xihuh mantenen una relació tensa amb el règim, que ha arribat a prohibir algunes de les seves pràctiques culturals i l’ús del seu dialecte. Per aquest motiu, moltes de les veus i activistes prodrets humans d’Oman són originaris d’aquesta regió.

A escala nacional, un dels temes recurrents exposat per les veus crítiques és el malestar del jovent per la manca d’oportunitats laborals. Tot plegat, fa que les autoritats hagin accelerat els plans per deixar enrere l’era dels hidrocarburs, que representen prop de la meitat del PIB. Al cap i a la fi, el gran repte d’Oman, com el de tota la regió, és la diversificació de l’economia per afavorir la transició a un futur amb menys dependència del petroli. Es calcula que les reserves de cru s’exhauriran en quinze anys i les de gas en divuit.

En aquest context, el govern va presentar el 2020 un pla de diversificació econòmica que s’anomena “Visió 2040”, que recorda el saudita “Visió 2030” o el “We the UAE 2031” dels Emirats Àrabs.

Un dels pilars del projecte és el turisme. Certament, en pocs anys, Oman ha passat a ser una destinació prou coneguda a tot el món. De tota manera, els ingressos que generen els visitants són un complement del gran negoci vinculat a la logística dels ports de l’oceà Índic.

L’estratègia “Visió 2040” que vol rellançar l’economia del país també ha servit per restaurar el fil històric de relació amb l’Àfrica, que es va trencar en l’època de la colonització britànica. Entre altres iniciatives, Oman ha fet grans inversions a l’arxipèlag de Zanzíbar i s’ha convertit en el tercer inversor de Tanzània, després dels Estats Units i Kenya.

Masqat també té posada la mirada en un dels altres territoris que havien arribat a controlar parcialment. Amb l’Índia han signat acords de defensa que permetran a Nova Delhi gaudir dels flamants ports que s’han construït al mar d’Aràbia. A més, s’ha projectat un oleoducte que connectarà Iran i l’Índia passant per Oman.

Durant segles, Oman va ser el centre d’un imperi marítim que s’estenia des de Zanzíbar al golf Pèrsic. Però, a causa del poder colonial i les lluites internes, va tancar-se sobtadament al món. En el moment en què ha sortit de la bombolla a la qual va ser condemnat pel sultà Taymur, ho ha fet a través de les vies marítimes tradicionals. Aquests camins han connectat Oman amb l’Àfrica i l’Índia des de temps immemorials.

El retorn a l’escena internacional també s’ha fet en el marc d’una visió i unes aliances condicionades per la naturalesa ibadita de la majoria d’omanites. La seva adscripció religiosa els ha convertit en un poble prudent que ha de fer equilibris entre dues potències regionals, l’Aràbia Saudita i Iran, que representen dues branques de l’islam i uns interessos polítics derivats d’aquesta condició que no són els seus.

Jordi Llaonart és arabista i periodista. Excorresponsal de premsa al golf Pèrsic i autor del llibre Viatge al cor de l’islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient (Pagès Editors)

Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’estatus legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.