trencament pendent (Vicent Partal)

... Aquells policies espanyols que van protagonitzar escenes horroroses de violència el Primer d’Octubre no ho han pagat. Ni tan sols havent-hi càmeres. De fet, fins i tot Pedro Sánchez va anunciar que els socialistes presentarien una moció al congrés espanyol contra aquella violència policíaca i després la va retirar. Exactament el 17 d’octubre de 2017: aquell dia s’havia de debatre una reprovació pública contra Soraya Sáenz de Santamaría, però abans de començar la sessió Sánchez va anunciar solemnement que la retirava per no encoratjar l’independentisme. I va prometre que, al cap d’unes quantes setmanes, la tornaria a presentar. Han passat quasi deu anys i no se n’ha sabut res més.

No cal que ens enganyem: la impunitat policíaca, ací, és una cultura –en el sentit més ampli de la paraula. Arreladíssima i molt difícil d’extirpar. Pegar sense mesura forma part del model policíac, és una manera de fer que no es persegueix. I el PSOE no farà, a aquestes altures, res per canviar-ho. Quan un agent de policia considera proporcionat pegar d’aquesta manera a una mestra que es manifesta, no és perquè haja enfollit ni perquè siga l’ovella negra del grup. És perquè sap que no li passarà res i perquè l’han entrenat per fer just això. Hi ha països europeus –molt, molt, al nord– on els seus mateixos companys l’haurien detingut allí mateix i l’haurien apartat. Ací, no. Ací el van envoltar i el van ajudar a refugiar-se. Perquè tots ells, els més violents i els menys violents, pensen en el format “policia contra ciutadans”, “nosaltres contra ells”. I ací hi ha, en realitat, l’arrel de tots els mals.

Això es pot veure per comparació. Quan va començar la guerra d’Ucraïna, per exemple, vaig quedar molt sorprès per les explicacions d’un bon amic meu, el periodista estonià Andres Kuusk. A Estònia hi ha una gran comunitat russa i els primers dies de la invasió, molts d’ells circulaven provocativament amb la lletra Z pintada al cotxe, en un país que tem que serà el següent en la llista d’invasions de Putin. La situació va arribar a ser molt tensa, però finalment la policia estoniana els va anar convencent un a un, conductor a conductor, que no era una bona idea. Només parlant-hi. Vaig preguntar com era possible i la resposta va ser que a Estònia, per a ser policia, has de tenir tres anys d’estudis superiors i fer un màster addicional d’un any, molt exigent, que inclou temes com ara criminologia, habilitats de comunicació, gestió de crisis i control de la violència personal. El resultat? Allò que podria haver estat una crisi major –una guerra, de fet, segons com hi haguera reaccionat Putin–, es va controlar sense ni un sol episodi de violència. Quina diferència…

Hi ha uns altres països que podrien servir també de model, però el cas d’Estònia m’interessa particularment pel motiu que l’ha portat a ser allò que és. És fàcil de preguntar-se com és què van adoptar un model tan respectuós amb els ciutadans i tan contrari a la violència. I la resposta és que quan van renàixer com a estat independent venien de la Unió Soviètica i sofrien els mètodes de la seua policia. I van decidir que havien de trencar del tot amb el passat i començar de cap i de nou –com s’haurà de fer ací quan toque; per tant, ben bé al contrari d’allò que es va fer quan es va morir Franco ...

2-VI-26, vilaweb, Vicent Partal