unes lleis ben fetes (Vicent Partal)
... Suècia, per exemple, va aprovar la primera llei de llibertat de premsa l'any 1766 –poca broma– i en aquella mateixa llei hi va incorporar el principi d'accés públic als documents: una pràctica que ja fa més de dos-cents cinquanta anys que dura. Qualsevol ciutadà pot reclamar qualsevol document de qualsevol administració sense haver de justificar-ho, i no hi ha cap organisme exempt de donar explicacions. Els càrrecs electes han de declarar empreses, contractes anteriors i interessos financers, i la declaració és accessible a tothom. Revelar la identitat d'un funcionari que ha denunciat una irregularitat als mitjans és un delicte perseguit perquè s'espera que els funcionaris delaten els polítics corruptes. En fi, la figura de l'ombudsman, encarregada de fiscalitzar l'administració en nom dels ciutadans, és una invenció sueca, ni més ni menys que del 1809.
A Noruega, de fa més de dos-cents anys, les declaracions de renda de tots els ciutadans es publiquen anualment. M'han explicat –però no sé si és cert– que antigament es repartien impreses i es llegien en veu alta a la plaça del poble. Avui es pengen a internet una nit d'octubre –si no vaig errat– i tothom pot consultar quant ha guanyat el seu veí, el seu metge o el seu diputat. D’ençà del 2014, la persona consultada rep un avís amb el nom de qui l'ha cercat –però els periodistes en resten exempts, per guardar el secret de la nostra feina. A Finlàndia, una operació semblant passa cada mes de novembre; en tots dos països, els sous de tots els funcionaris són públics, a un clic de distància.
Aquesta transparència té conseqüències que ací costen d'imaginar. L'any 1995, Mona Sahlin, vice-presidenta del govern suec i candidata segura a succeir Ingvar Carlsson com a primera ministra, va haver de dimitir perquè es va descobrir que havia fet servir la targeta oficial per a comprar bolquers, tabac, gasolina i –el detall que va acabar donant nom a l'escàndol– dues barres de xocolata Toblerone. La suma no era cap bestiesa i ella havia retornat els diners. De fet, la investigació preliminar es va arxivar perquè el fiscal no va veure delicte enlloc. Però va dimitir igualment i va estar tres anys fora de la política. L'afer encara es coneix, amb un fons de sarcasme glaçat, com el Tobleroneaffären. Poques voltes un dolç ha costat tan car.
Evidentment, ací passa exactament la contrària, però no pas per atzar.
Paul Preston, que ha estudiat el franquisme amb una paciència benedictina, ha explicat amb claredat que la dictadura de Franco no era sols una construcció ideològica: era, sobretot, una xarxa de petites corrupcions interconnectades. Milions de persones en treien un benefici concret –un sou inflat, un càrrec petit, una llicència per a determinats treballs, un permís, una plaça per al cunyat, una recomanació oportuna. El règim s'aguantava perquè aquells milions de petits beneficiaris no es podien permetre que caigués. Hi havien empenyorat alhora l'ànima i el patrimoni.
I la funesta transició, com en tantes altres coses, no va desmuntar el dispositiu: solament el va heretar. I el va repartir. El PSOE i tota la nova arquitectura autonòmica, municipal i estatal van descobrir una maquinària meravellosa que els antifranquistes d'ahir podien fer servir per enriquir-se sense canviar-ne ni un caragol. Els càrrecs, els padrinatges, les comissions, els contractes amistosos, les empreses públiques convertides en oficines de col·locació, les diputacions com a mecanismes opacs de lleialtats... La maquinària ha continuat funcionant de manera implacable fins avui. Només han canviat les cares –a voltes ni això– i les sigles.
24-V-26, vilaweb, Vicent Partal
