regeneració democràtica i reforma electoral (Enrique del Olmo)

Enrique del Olmo (Sociòleg. Activista en l'àmbit polític i social, sempre implicat en la construcció d'un territori comú de l'esquerra)

El sistema institucional espanyol està afectat d'immobilisme, començant per la Constitució, que amb prou feines ha estat modificada des de la seva promulgació. Les forces polítiques principals no hi han mostrat interès. El nostre sistema electoral és profundament desigual i desproporcionat, ja que els components de les cambres legislatives són elegits per un nombre molt diferent de ciutadans segons el lloc del territori, sobretot a causa de la diferència de població que hi ha entre unes províncies i unes altres. Fa uns anys l'autor va presentar, en nom de Més Democràcia, un conjunt de propostes sobre això.
Abans de començar a parlar de les possibles reformes del sistema electoral, cal fer-ho de quelcom que està per sobre i que és la font de molts dels problemes actuals de la democràcia espanyola: sistema judicial, conflicte territorial, cossos de seguretat, parlament i senat. I això és: l'immobilisme del sistema institucional espanyol. La constitució del 78 ha estat el principi i la fi de l'estructura polític institucional de la democràcia espanyola, és la mostra més palpable de l'immobilisme democràtic. En 48 anys NOMÉS hi ha hagut 3 reformes de la Constitució; una, de pes: la del 135, prioritzant el pagament del deute a l'estat del benestar i dues necessàries de caràcter conceptual. És a dir, el gap existent a qualsevol país entre constitució real (la que s'acomoda als canvis de la societat) i constitució formal (la que està escrita en els textos) no només no es tanca, sinó augmenta en haver-se produït canvis i conflictes substancials en la mateixa societat. La particularitat espanyola no resisteix la comparació amb la resta de països: Alemanya en 60 ocasions, França en 25 ocasions, Portugal 7 vegades, Itàlia 14 vegades; Països Baixos, 25; Suècia, 34, i la peculiaritat del Regne Unit, que no té un text constitucional tancat, sinó que es va adaptat a través de documents històric com la Carta Magna (1215), la Bill of Rights (1689), l'Act of Union (1707) i les Human Rights Act (1998), tot això acompanya paper fonamental. Així, és evident que Espanya figura al capdavant de l'immobilisme, juntament amb Romania, i la cua de la versatilitat. I aquest és un dels grans problemes del sistema institucional espanyol, on la Constitució és pedra d'agressió dels uns contra els altres i no marc per a nous avenços socials i democràtics. La principal responsable és sens dubte la dreta espanyola, que considera que l?acord del 78 va arribar al límit del que es podia concedir. I encara més: que, si és possible, cal retrotraure-la a un marc més vertical i autoritari. Però també, sens dubte, l'immobilisme socialista, que s'ancora a l'acord del 78 i que acota a ell tots els límits establerts, donant-ho per bo. Sovint s'ha parlat de reforma constitucional en funció de la pressió social. El cas més clar: l?efecte post 15 M, on algú tan establishment com Rubalcaba (munyidor, entre altres qüestions, de l?abdicació) es va animar a parlar d?una reforma electoral integral (amb canvi constitucional), seguint el model alemany. Òbviament a les successives convocatòries l'esperit reformador, va llanguir fins pràcticament desaparèixer del programa socialista.
El nostre sistema electoral neix en la transició com una de les peces clau (com han mostrat diversos estudis i investigacions recents, entre ells l'excel·lent i divertit de Jorge Urdanoz: “La transició segons els espies”), on Suarez aconsegueix superar la pressió de Fraga cap a un sistema majoritari i acontentar l'oposició amb una referència tèbia a la proporcionalitat.
El nostre sistema electoral és, més enllà dels títols, profundament desigual i desproporcional. I com a tal, amb un dèficit democràtic profund de partida. Cada vot ciutadà val diferent. Dos exemples; per a un diputat per Terol són suficients 35.000 vots, i per Madrid 130.000; ia una força política minoritària, un escó li costa cinc vegades més de vots que a una de les forces dominants del bipartidisme.
El 16 de març de 2018, vaig presentar al Parlament, davant la Subcomissió per a la Reforma del Sistema Electoral (què va ser d'aquesta comissió?; quines van ser les seves recomanacions i conclusions?) la proposta elaborada per Més Democràcia sobre la reforma del sistema electoral. Plantejàvem dos nivells de reforma: a) Amb reforma constitucional per caminar cap a un sistema mixt (majoritari/Proporcional), perquè un dels principals esculls no és el vituperat Senyor D´Hont, sinó la circumscripció electoral provincial, que deformava tot el valor del vot en funció del territori; i b) Un conjunt de 10 mesures per corregir al més possible la desproporcionalitat i la desigualtat. Una part tenia a veure amb la millora i les garanties dels processos electorals com: representació paritària; eliminació del vot pregat (ja aconseguit, encara que quedi molt camí per aconseguir la màxima eficàcia en el vot dels nostres compatriotes a l'estranger); generalització de les primàries partidàries, amb condicions democràtiques adequades i sota control de l'autoritat electoral, incorporant-les plenament al nostre sistema electoral i no quedant com un instrument controlat per les autoritats dels partits; limitació de mandats; avançar cap a un sistema general i assegurança de vot electrònic; debats televisats per llei i no subjectes a l'albur dels interessos dels partits i els seus candidats, sinó com un dret de la ciutadania; i incorporar mesures que facilitin el vot de les persones amb discapacitat. Al costat de tot això, en el citat decàleg s'esbossaven tres mesures de calat que sí que afecten la proporcionalitat: 1) Reducció del mínim d'escons per circumscripció de dos a un 2) Substituir la fórmula d'assignació d'escons (aquí sí que entrem en el injuriat senyor D´Hondt, que no és el culpable de la de escons, per fórmules menys esbiaixades com la Sainte-Lague o la Hare) i 3) Ampliar els escons de 350 a 400, límit constitucional, cosa que afavoreix la proporcionalitat del conjunt del sistema, assenyalant a més que Espanya és un dels països amb ràtio població/diputats més baixa. Cada representant a Espanya (sumant Congrés i Senat) ho fa per 76.390 ciutadans, mentre que al Regne Unit és per 44.580, a Portugal, 45.830, França 70.200 ia Grècia 37.600.
No estem davant d'una discussió, per tant, tècnica sobre els sistemes més adequats o les variables metodològicament més impecables. Som davant d'una profunda discussió política i democràtica. La immutabilitat del sistema electoral ha estat un dels axiomes que ha concentrat el malestar ciutadà, i que fan la classe política més allunyada de voluntat popular.

 Enrique del Olmo (Sociólogo. Activista en lo político y en lo social, siempre implicado en la construcción de un territorio común de la izquierda)

El sistema institucional español está aquejado de inmovilismo, empezando por la Constitución, que apenas ha sido modificada desde su promulgación. Las fuerzas políticas principales no han mostrado interés en ello. Nuestro sistema electoral es profundamente desigual y desproporcionado, pues los componentes de las cámaras legislativas son elegidos por un número muy diferente de ciudadanos según el lugar del territorio, sobre todo debido a la diferencia de población que existe entre unas provincias y otras. Hace unos años el autor presentó, en nombre de Más Democracia, un conjunto de propuestas al respecto

Antes de empezar a hablar de las posibles reformas del sistema electoral, es preciso hacerlo de algo que está por encima y que es la fuente de muchos de los problemas actuales de la democracia española: sistema judicial, conflicto territorial, cuerpos de seguridad, parlamento y senado. Y ese es: el inmovilismo del sistema institucional español. La constitución del 78 ha sido el principio y el final de la estructura político institucional de la democracia española, es la muestra más palpable del inmovilismo democrático. En 48 años SOLO ha habido 3 reformas de la Constitución; una, de calado: la del 135, priorizando el pago de la deuda al estado del bienestar y dos necesarias de carácter conceptual. Es decir, el gap existente en cualquier país entre constitución real (la que se acomoda a los cambios de la sociedad) y constitución formal (la que está escrita en los textos) no sólo no se cierra, sino se acrecienta al haberse producido cambios y conflictos sustanciales en la misma sociedad. La particularidad española no resiste la comparación con el resto de los países: Alemania en 60 ocasiones, Francia en 25 ocasiones, Portugal 7 veces, Italia 14 veces; Países Bajos, 25; Suecia, 34, y la peculiaridad del Reino Unido, que no tiene un texto constitucional cerrado, sino que se va adaptado a través de documentos histórico como la Carta Magna (1215), la Bill of Rights (1689), el Act of Union (1707) y las Human Rights Act (1998), todo ello acompañado de la Common Law que son decisiones judiciales y de Jurisprudencia de papel fundamental. Así, es evidente que España figura a la cabeza del inmovilismo, junto a Rumania, y a la cola de la versatilidad. Y este es uno de los grandísimos problemas del sistema institucional español, donde la Constitución es piedra de agresión de unos contra otros y no marco para nuevos avances sociales y democráticos. La principal responsable es sin duda la derecha española, que considera que el acuerdo del 78 llegó al límite de lo que se podía conceder. Y aún más: que, si es posible, hay que retrotraerla a un marco más vertical y autoritario. Pero también, sin duda, el inmovilismo socialista, que se ancla en el acuerdo del 78 y que acota a él todos los límites establecidos, dándolo por bueno. Muchas veces se ha hablado de reforma constitucional en función de la presión social. El caso más claro: el efecto post 15 M, donde alguien tan establishment como Rubalcaba (muñidor, entre otras cuestiones, de la abdicación) se animó a hablar de una reforma electoral integral (con cambio constitucional), siguiendo el modelo alemán. Obviamente en las sucesivas convocatorias el espíritu reformador, languideció hasta prácticamente desaparecer del programa socialista.

Nuestro sistema electoral nace en la transición como una de las piezas claves (como han mostrado diversos estudios e investigaciones recientes, entre ellos el excelente y divertido de Jorge Urdanoz: “La transición según los espías”), donde Suarez logra superar la presión de Fraga hacia un sistema mayoritario y contentar a la oposición con una tibia referencia a la proporcionalidad recortada.

Nuestro sistema electoral es, más allá de los títulos, profundamente desigual y desproporcional. Y como tal, con un déficit democrático profundo de partida. Cada voto ciudadano vale diferente. Dos ejemplos; para un diputado por Teruel bastan 35.000 votos, y por Madrid 130.000; y a una fuerza política minoritaria, un escaño le cuesta 5 veces más de votos que a una de las fuerzas dominantes del bipartidismo.

El 16 de marzo de 2018, presenté en el Parlamento, ante la Subcomisión para la Reforma del Sistema Electoral (¿qué fue de esa comisión?; ¿cuáles fueron sus recomendaciones y conclusiones?) la propuesta elaborada por Más Democracia sobre la reforma del sistema electoral. Planteábamos dos niveles de reforma: a) Con reforma constitucional para caminar hacia un sistema mixto (mayoritario/Proporcional), porque uno de los principales escollos no es el vituperado Señor D´Hont, sino la circunscripción electoral provincial, que deformaba todo el valor del voto en función del territorio; y b) Un conjunto de 10 medidas para corregir lo más posible la desproporcionalidad y la desigualdad. Una parte de ellas tenía que ver con la mejora y garantías de los procesos electorales como: representación paritaria; eliminación del voto rogado (ya logrado, aunque quede mucho camino para lograr la máxima eficacia en el voto de nuestros compatriotas en el extranjero); generalización de las primarias partidarias, con condiciones democráticas adecuadas y bajo control de la autoridad electoral, incorporándolas así plenamente a nuestro sistema electoral y no quedando como un instrumento controlado por las autoridades de los partidos; limitación de mandatos; avanzar hacia un sistema general y seguro de voto electrónico; debates televisados por Ley y no sujetos al albur de los intereses de los partidos y sus candidatos, sino como un derecho de la ciudadanía; e incorporar medidas que faciliten el voto de las personas con discapacidad. Junto a todo ello, en el citado decálogo se esbozaban tres medidas de calado que sí afectan a la proporcionalidad: 1) Reducción del mínimo de escaños por circunscripción de dos a uno 2) Sustituir la fórmula de asignación de escaños (aquí sí que entramos en el denostado señor D´Hondt, que no es el culpable de la desproporción, pero si da un sesgo mayoritario a la adjudicación de escaños, por fórmulas menos sesgadas como la Sainte-Lague o la Hare) y 3) Ampliar los escaños de 350 a 400, límite constitucional, lo que favorece la proporcionalidad del conjunto del sistema, señalando además que España es uno de los países con ratio población/diputados más baja. Cada representante en España (sumando Congreso y Senado) lo hace por 76.390 ciudadanos, mientras que en Reino Unido es por 44.580, en Portugal, 45.830, Francia 70.200 y en Grecia 37.600.

No estamos ante una discusión, por lo tanto, técnica sobre los sistemas más adecuados o las variables metodológicamente más impecables. Estamos ante una profunda discusión política y democrática. La inmutabilidad del sistema electoral ha sido uno de los axiomas que ha concentrado el malestar ciudadano, y que hacen a la clase política más alejada de voluntad popular.