el PSOE, exterminador de la socialdemocràcia

Mateu Morro (a l'esquerra), Pere Sampol i Sebastià Serra

Just abans de la mort del dictador Francisco Franco un grapat d’activistes de l’antifranquisme a Mallorca crearen una societat anomenada Promocions Socials Illenques, amb seu a un domicili particular de Palma. El nom, una mica estrany, responia a la necessitat de tenir les mateixes sigles que volien convertir en partit polític, PSI: Partit Socialista de les Illes, però, és clar, la repressió de la dictadura aconsellava no presentar-les a les clares.

Subscripció al butlletí

El febrer de 1976, dos mesos després de la mort de Franco, la nova formació política finalment es presentava en públic. La seu, al carrer Verí, estava a bastament controlada per la policia i, com sempre que se celebrava un acte polític —no oficial—, els agents de la secreta solien fer part del públic. No ho eren molt, secrets, perquè, en realitat, els membres de l’antifranquisme estaven ben acostumats a veure’ls i, en algun cas fins i tot, els saludaven pel seu nom.
Més que una presentació, en foren dues. Primer, el dia 12, els impulsors feren públic el manifest fundacional i, posteriorment, el 26, es presentaren davant dels mitjans de comunicació i dels simpatitzants «en un lugar de Palma», deia l’endemà el diari Última Hora. La voluntat de no identificar on s’havia fet l’acte atorgava una indiscutible aura de misteri a la iniciativa política.
El PSI era quelcom nou. Es definia com a socialista autogestionari, nacionalista, favorable al dret d’autodeterminació i fins i tot reivindicava l’ecologisme en uns moments en què gairebé cap altre partit de l’esquerra ho feia. El formaven inicialment alguns antics membres del Partit Comunista d’Espanya, d’altres que havien estat en el Partit Socialista Popular, alguns nacionalistes que provenien de l’Aliança Nacional Mallorquina, així com un grup nombrós d’independents que provenien de l’incipient moviment veïnal, de l’activisme cultural, el sindicalisme hoteler i la base progressista del moviment catòlic.
Entre altres fundadors, hi apareixien Celestí Alomar —que en va ser el portaveu en els primers mesos—, Sebastià Serra, Francesc (Paco) Obrador i Antoni Tarabini... que foren els noms que tingueren prou recorregut polític posterior.
Els dos últims eren els més coneguts en aquells moments. Obrador era un excapellà que feia sindicalisme a l’hoteleria i que havia creat el Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors de l’Hoteleria, que va ser extremadament actiu entre 1976 i 1977. Tarabini, antic jesuïta, sociòleg, fundador del Gabinet d’Estudis Socials (GADESO), un dels caus de l’antifranquisme a Palma, portava anys essent un dels noms més actius de la dissidència política a Palma. La seva detenció a principis de 1975 havia provocat un enorme enrenou mediàtic i el convertí en una mena de líder fàctic de l’antifranquisme local.
Els dirigents del PSI sempre presentaren el partit sobretot com un instrument d’activació de les bases socials i, en efecte, mobilitzà immediatament un grapat de centenars de persones a tot Mallorca i unes 150 només a Palma, xifres que avui poden resultar molt minses, però que en aquell context i en una societat tan petita com la mallorquina —uns 450.000 habitants— eren prou importants. De fet, rivalitzava amb el PCE en capacitat de mobilització i estava per sobre de l’activitat d’un encara poc estructurat i menys conegut PSOE.
A la primera assemblea, celebrada l’abril, s’elegí la comissió executiva formada per Celestí Alomar, Juan José Cano, Enric Irueste, Josep Maria del Hoyo, Àngel Muerza, Josep Lluís Nogueras, Maria Dolors Quetglas, Bartomeu Rosselló, Sebastià Serra i Antoni Tarabini. Mentrestant, Obrador seguia en la tasca sindical.
Tarabini, que té ara 86 anys, recorda aquell moment fundacional: «Un grup de mallorquins d’esquerres que ens trobàvem en tots els àmbits antifranquistes estàvem emmirallats per la situació política catalana i els partits d’esquerra i nacionalistes que hi actuaven, alguns membres dels quals visitaven sovint Mallorca. De resultes d’una d’aquelles visites, un grapat de nosaltres pensàrem a crear un grup de l’estil del PSUC amb segell nacionalista, un partit que estigués entre el PCE —que era el partit més establert a l’oposició, el més actiu— i el PSOE —que s’estava organitzant a Mallorca. Així férem la passa de crear el PSI».
El PSI no fou un qualsevol dels molts partits que actuaren al llarg de 1976 —una quarantena, entre dreta i esquerra—, la majoria dels quals va tenir una activitat molt modesta o merament simbòlica. «El nostre objectiu era diferent dels d’altres partits. El que volíem era estendre entre la ciutadania la convicció que calia fer política perquè, si no, la política —com se sol dir— te la fan els altres. Per això ens multiplicàrem i vàrem ser presents en molts d’àmbits. La idea sempre va ser aquesta, la d’influir en la ciutadania perquè s’activàs, perquè prengués el control del seu destí, més enllà de sigles i d’avatars electorals. Avui, amb 86 anys, seguesc creient el mateix; així ha —o hauria— de ser la política», reflexiona el veterà lluitador.
Des d’un vessant més analític i acadèmic, Antoni Marimon, catedràtic d’Història Contemporània de la UIB, autor, entre altres obres, del llibre Entre la realitat i la utopia. Història del PSM (Documenta Balear, 2002), en el qual analitza la creació del PSI i la seva posterior conversió en el Partit Socialista de Mallorca (PSM) —que avui és Més per Mallorca—, considera que aquell PSI va ser substancialment diferent de la resta de partits que hi havia en aquell moment, sobretot perquè «el primer que s’ha de dir és que el PSI va ser el primer partit autòcton i progressista que es va fundar a les Balears. Sovint es parla d’Esquerra Republicana Balear (1934-1935) com si ho hagués estat, però aquesta formació en realitat era la secció a les Illes d’Izquierda Republicana. El PSI, en canvi, era sobirà; no era la secció local de cap altra formació. Al mateix temps, és rellevant que la gent que el formà no va ser un grupet d’amics i coneguts —com passava sovint aleshores en organitzacions i partits—, sinó que arribà a tenir una base social important».
Al llarg de 1976, l’activitat del PSI va ser frenètica. Era present arreu. Desplegava una intensitat que cap altra formació mostrava. «Es deixà notar molt durant tot aquell any i principis del següent, fins a les primeres eleccions (15 de juny de 1977). Era present a l’associacionisme veïnal, al sindicalisme, a la lluita cultural, a la docent, liderava la reivindicació d’un Estatut d’autonomia per a les Illes, se li acostava gent de tota condició i adquirí així una transversalitat social que no tenien altres formacions... I tot això amb una direcció molt sòlida (Tarabini, Serra, Alomar...), de manera que tot plegat feia pensar que tendria un molt bon resultat electoral», conta Marimon.
Tot i així, ben aviat arribà la primera crisi interna. «La va patir tot d’una. A la tardor del mateix any de la fundació, un grup de la direcció, en el qual hi havia Alomar, s’enfrontà a la majoria del consell polític perquè, amb la vista posada a les futures eleccions, apostava per fer un pacte amb la resta de partits socialdemòcrates, mentre que Tarabini, Serra i d’altres volien primer de tot bastir un partit autònom fort, definit pel socialisme autogestionari i el nacionalisme, i després ja es decidirien, si de cas, els pactes preelectorals. No hi hagué acord i el grup d’Alomar s’escindí».
Pareixia que el PSI entraria en un procés de descomposició interna tal com va passar —al llarg de 1976 i anys següents— amb moltes altres formacions d’esquerres, que patien escissions una, dues o més vegades. Però l’altre grup intern, liderat per Serra i Tarabini, «aconseguí aguantar i decidí seguir amb fermesa i desplegant una activitat» que feia pensar que la crisi no l’havia afectat gaire: «Aquell episodi va ser un cop dur anímic, però estaven segurs que la força del partit la donaven els diferents sectors que se li acostaven, la militància que augmentava i el protagonisme social de les sigles que creixia sense parar», analitza el catedràtic.
La nova formació entrà aquell 1976 en la Federació de Partits Socialistes, formada, entre altres, pel Partit Socialista d’Andalusia, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Socialista Popular, el Partit Socialista Gallec... Tots estaven units en la voluntat de disputar al PSOE l’hegemonia socialista a les futures eleccions
Ja dins el 1977, el PSI, igual que la resta de formacions territorials de la Federació, decidí aliar-se amb el Partit Socialista Popular (PSP), liderat per Tierno Galván, i així nasqué la candidatura Unitat Socialista: «Això li atorgà encara més fortalesa aparent», raona l’historiador, perquè Galván «era molt conegut i apreciat a tot Espanya; era una referència per a tots els progressistes».
La sensació entre la militància era que amb el PSP l’oferta es feia més atractiva. Amb altres paraules, es reforçava l’optimisme de cara a les urnes. Un altre motiu d’alegria fou la incorporació a la candidatura del Moviment Socialista de Menorca (MSM). La presència de l’altra illa atorgava al projecte un àmbit si no del tot balear —perquè li faltaven les Pitiüses—, sí almenys no només mallorquí, perquè cal dir que, a pesar del seu nom, el PSI va ser una formació estrictament mallorquina. «Amb la incorporació del MSM a la candidatura guanyava espai territorial, cosa que feia pensar que ajudaria a tenir un bon resultat».
Tanmateix, les urnes, quan arribaren (15 de juny de 1977), imposaren una realitat que no fou gens agradable per al PSI. Poc més de 16.000 vots, molt per sota del que havien imaginat, somiat i anhelat els seus membres. Ocupava la quarta posició rere de la UCD (Unió del Centre Democràtic), el PSOE i Aliança Popular. Només dos mil sufragis per sobre del PCE. I amb el fracàs, arribà la crisi i la fuita de bona part de la direcció cap al PSOE.
«El resultat electoral va ser inferior al que esperàvem, és vera, però crec que també pesà molt (a l’hora d’anar-se’n al PSOE) el fet que la certa normalitat política que es va instaurar (després de les eleccions) va ser com una gran pedra que caigué sobre el PSI i que, pel seu caràcter tan nou, no va poder aguantar l’impacte. Els uns decidírem anar al PSOE, els altres crearen el PSM i, segurament, uns tercers senzillament abandonaren la política», evoca Tarabini.
L’historiador analitza el cop en el context del moment. «S’ha de tenir present que durant la campanya electoral el protagonisme del PSI va ser enorme i, de fet, liderà el discurs autonomista, que se suposava que tenia gran transcendència social i que tendria igualment un fort pes electoral». Entre això, l’activisme sindical d’Obrador —que era cap de llista al Congrés—, la fama de Tarabini —candidat al Senat—, el protagonisme que havia adquirit Serra —quart al Congrés, amb 26 anys—, l’aliança amb el PSP, la frenètica activitat desplegada durant el darrer any i mig... «tot els feia ser optimistes».
Però arribaren les eleccions i el resultat, com s’ha dit, quedà molt per davall del que havien suposat que tendrien. «Va ser una maçada», diu Marimon: «L’ànim s’enfonsà» i «el pessimisme s’instal·là entre una gran part dels dirigents més coneguts com, entre altres, Tarabini i Obrador, que no veien futur, i aviat es passaren al PSOE. La resta, amb Serra al capdavant —i amb el suport de nous membres que s’incorporaren durant els mesos següents, com Gabriel Oliver, Pere Sampol, Damià Pons...— decidiren seguir endavant, i el desembre de 1977, en una assemblea, canviaren el nom per passar a dir-se Partit Socialista de Mallorca», al mateix temps que el MOSOME i un grup federalista menorquí feien el mateix a l’illa veïnada i naixia el Partit Socialista de Menorca.

El PSM i fins a Més
Si un poc turbulenta havia estat la història del PSI, més ho va ser quan es reconvertí en PSM. Les eleccions locals i preautonòmiques de 1979 li permeten tenir una relativament bona representació institucional, amb dos membres al Consell de Mallorca i al Consell General Interinsular. Però tot seguit «el partit va passar per tot tipus de problemes interns», narra Marimon. Una escissió liderada per Eberhard Grosske —el qual acabà essent, anys després, el líder d’Esquerra Unida— a principis dels vuitanta «va fer molt de mal i impedí que el partit mantengués el 1983 el regidor a Palma; una altra crisi molt profunda a partir de 1983 va fer que Damià Ferrà Ponç es passàs al PSOE per a les eleccions de 1987 —amb altres importants militants en diversos pobles, com per exemple Antoni Alemany a Alcúdia, a Inca Jaume Armengol (el pare de Francina Armengol, avui líder del PSOE balear)... La història del PSM és, en el fons, la d’una successió de crisis contínues amb intervals de pau interna i la veritat és que, si ho mires des d’ara, resulta quasi miraculós que, a pesar de tot, el partit pogués resistir, seguir endavant i acabar convertint-se, malgrat l’ambient hostil cap al nacionalisme, en una formació important, tant amb les sigles tradicionals com ara amb les de Més per Mallorca».
Per al catedràtic d’Història de la UIB la continuïtat orgànica entre el PSI, PSM i Més atorga a aquest projecte «nacionalista i progressista» un caràcter únic que, a pesar de tots els problemes —«que han estat moltíssims i molt profunds al llarg d’aquests cinquanta anys»—, ha sabut sobreviure i a fer part destacada de tots els governs progressistes (1999-2003, 2007-2011, 2015-2019 i 2019-2023) que s’han pogut formar. «És vera, però», diu Marimon, que és un «partit peculiar» que no ha tret gaire profit orgànic quan ha tocat el poder, i això és així, creu, «perquè tant a Més ara com abans al PSM sempre hi ha hagut un component utòpic que és part de la seva essència i que quan pot governar sent que no es fa el que li agradaria que es fes, i això li resulta molt dur, fins i tot capolador, perquè veu més renúncies que coses positives. És justament això mateix el que passa ara respecte al pacte amb Sumar, que aixeca reticències quan objectivament ha estat la fórmula que ha permès tenir per primera vegada en 45 anys un escó al Congrés».
Malgrat tot, Marimon insisteix en «el quasi miracle» de la pervivència i continuïtat del PSI-PSM-Més que ha donat als electors una oferta sense la qual Mallorca i les Balears «possiblement no serien el que són», en especial en tot el que fa a «l’autogovern i la llengua i cultura pròpies».