el PSOE, màquina de trinxar socialistes

 Sebastià Serra i Busquets, cofundador del PSI

—Un amic meu em va proposar fer-nos socis de l’Obra Cultural. Això era a finals de 1972 o principis de 1973. Tot d’una, participàrem en actes culturals que, inevitablement en aquella època, volia dir fer antifranquisme. El 1974, en Climent Garau, que n’era el president, em va oferir entrar a la junta directiva i a partir d’aleshores em vaig encarregar d’organitzar els actes amb els sectors culturals, cosa que em va suposar que aviat l’autoritat governativa em va multar per muntar una d’aquelles reunions.  
—Això el va fer ser conegut en els ambients contraris a la dictadura i, així, el PCE s’hi va posar en contacte i es convertí en el que se’n deia un «company de viatge», un col·laborador sense carnet.
—En aquells moments el PCE, que era el grup més actiu, convidava gent a participar en reunions sectorials per captar-la, especialment joves. A mi em convidà per mor que feia part del moviment dels professors no numeraris —ho era d’ensenyament mitjà— i de l’Obra. Vaig participar en una mena de seminari que es deia «Manifest-programa», que tractava del que podria passar a Espanya després de la mort de Franco, que es veia pròxima; es tractava de debatre sobre l’anàlisi prospectiva que feien en un llibre persones del partit com Santiago Carrillo, Ramón Tamames, Antoni Gutiérrez el Guti, etc. A partir d’aleshores, em convidaren a diferents trobades sectorials de cultura i educació, però mai vaig arribar a tenir carnet.
—El 1975 segueix fent activisme cultural, educatiu i lingüístic, en el moment que es crea el Congrés de Cultura Catalana.
—Va ser una iniciativa bàsica, essencial, per activar tot un conjunt de gent amb sentit de país que volíem el canvi polític, la normalització de la llengua, l’autonomia... una part dels quals vàrem ser els que fundàrem el PSI. N’hi havia que estàvem a l’Obra, però d’altres no i el Congrés serví per activar prou tot aquell univers difús que posteriorment impulsaria el nacionalisme orgànic a Mallorca i a les Balears.
—El novembre d’aquell any mor Franco i dos mesos després es presenta el Partit Socialista de les Illes. Com ho feren tan de pressa?
—A finals de 1975, just abans que es morís el dictador, ens vérem a Cura —devia ser a principis del mes de novembre— un conjunt de representants de l’activisme educatiu, cultural, lingüístic i progressista dels Països Catalans. L’exemple de la política antifranquista a Catalunya va fer que alguns pensàssim que havíem de fer una passa en el mateix sentit a Mallorca. Record que jo estava assegut en el bar amb uns companys i en això que s’acosta en Toni Tarabini i me diu: «Sebastià, hem de xerrar mem si podem fer qualque cosa», i a partir d’aquesta frase sorgí tot. Ens reunirem al cap de molt poc un grapat d’interessats i decidírem tirar endavant un partit que defensàs en essència el federalisme, la idea autonomista, la identitat pròpia i el que en dèiem socialisme autogestionari.
—El PSI no fou impulsat només, però, per gent de la cultura.
—No. La branca sindical hi tengué prou importància. La liderava en Paco Obrador, un excapellà que —juntament amb altres ex de l’Església i alguns que encara ho eren, tant capellans com monges— havia creat el Sindicat Unitari de Treballadors d’Hoteleria —anys més tard seria el líder de la UGT a les Balears— que agrupava sobretot la mà d’obra més dèbil del sector. N’Obrador va ser un dels fundadors del PSI.
—I el de febrer de 1976 presenten el manifest.
—Sí, publicàrem primer el manifest fundacional i ens presentàrem públicament dues setmanes després. Estàvem convençuts que la cosa aniria molt bé. Perquè tant en Tarabini com n’Obrador eren molt coneguts. En Toni havia fundat Gadeso (Gabinet d’Estudis Socials), que era l’organització a través de la qual muntava tota mena d’actes antifranquistes, l’havia detingut la policia de la dictadura en un episodi que el va fer molt famós... En Paco, com t’he dit, era una figura del sindicalisme hoteler. Per tant, teníem dos pesos pesants de l’antifranquisme. Durant tot el 1976, el PSI va ser un actiu polític capdavanter.
—Per exemple en què?
—Va ser el PSI el que forçà la destrucció a Mallorca de la Junta Democràtica —que volia reunir tots els grups polítics antifranquistes—, controlada pel PCE. Impulsàrem la fundació de l’Assemblea Democràtica, a la qual se sumà el PSOE, els carlins... i quan el PCE s’adonà que quedava tot sol, finalment també s’hi afegí. Aquella Assemblea va tenir prou activitat durant l’any. A banda, entràrem en la Federació de Partits Socialistes, a través de la qual —igual que els companys del País Valencià, de Catalunya, de Madrid, de Galícia, d’Andalusia, d’Euskadi...— aspiràvem a discutir al PSOE l’hegemonia en l’àmbit del socialisme. Quan començà el 1977, any en què tots suposàvem que es convocarien eleccions, ens sentíem prou forts.
—Però no varen concórrer a les eleccions tots sols sinó amb el Partit Socialista Popular de Tierno Galván.
—Perquè Tierno era una gran referència per a tota l’esquerra en uns moments que el PSOE aixecava reticències; no debades havia passat gairebé desapercebut durant la dictadura. Dins de la Federació es considerà que l’opció de pactar amb el PSP ens donava encara més força a cada territori. Així i tot, a les Balears la candidatura, que es deia com per tot Unitat Socialista, clarament la protagonitzàvem els del PSI, no els del PSP: en Paco liderava la llista al Congrés, jo ocupava el quart lloc, en Toni anava al Senat... Ens sentíem molt forts i, de fet, lideràrem la lluita per la reivindicació de l’autonomia.
—Es refereix al Pacte autonòmic?
—Sí, proposàrem el compromís de tots els partits a favor que els representants electes —al Senat i Congrés per les Illes— treballassin de forma immediata per tenir el més aviat possible l’Estatut d’autonomia. Els altres partits no hi estàvem d’acord, però es veren obligats a signar-lo (el 4 de juny, a 11 dies de les eleccions) per no quedar com a antiautonomistes. Fins i tot Abel Matutes el signà a títol particular. Només en quedà exclosa l’extrema dreta. Era una mostra de la fortalesa que teníem.
—Quins comptes electorals feien?
—No et sé dir què pensàvem exactament que trauríem, però molt més del que vàrem obtenir, això ben segur.
—El PSI va fer un 5,2% dels vots. Quarta posició per darrere d’Aliança Popular, que va ser tercera amb un 9% i un escó al Senat per Eivissa, el d’Abel Matutes. Molt per sota del segon, el PSOE, amb un 23,5%, i sobretot del primer, la UCD, amb el 52,1%.
—Sí, va ser un cop molt fort. Mem: vist amb perspectiva històrica no fou un resultat tan i tan dolent, perquè si ho penses fredament, més d’un 5% en unes eleccions com aquelles no era poc.
—Però fou encaixat com un fracàs i vengué la desbandada...
—Supòs que va ser inevitable. Alguns companys, seguint el que va passar amb prou partits de la Federació, acabaren al PSOE, com en Toni, en Paco... Però uns altres decidírem seguir i ens convertírem en el Partit Socialista de Mallorca (desembre 1977), al mateix temps que els companys menorquins del Moviment Socialista —amb aportacions d’un grup federalista, entre altres— crearen el Partit Socialista de Menorca.
—El PSOE els oferí a tots entrar-hi el 1978.
—Un grapat de vegades. Anàrem a reunions diferents on sempre ens feien la mateixa oferta i ens instaven a forjar el que en deien la «unitat socialista». Jo vaig participar, amb dues companyes, en una trobada a Barcelona a la qual se’ns va dir que podíem elegir el que volguéssim a l’hora de ser candidats a les futures eleccions locals (que foren el 1979) a canvi d’entrar al PSOE. Els mateixos dies ens reunirem amb Heribert Barrera, d’ERC, que també ens festejà. Però ni amb uns ni amb els altres. Decidírem seguir endavant tots sols, com el PSM i, a més, aconseguírem que s’hi incorporàs altra gent que reforçà el projecte, per exemple Climent Garau, que havia estat a Unió Autonomista (candidatura nacionalista de centredreta liderada per Josep Melià i Pericàs), entre altres nacionalistes.  
—O sigui, que el PSOE els volia captar amb la promesa de futurs càrrecs.
—Era el que oferien. Record que vengué a Palma n’Enrique Barón, de Convergència Socialista de Madrid, que estava dins la Federació, i ens va fer un encès discurs a favor de mantenir-nos forts i no entrar al PSOE. Al cap de poques setmanes va anunciar que hi entrava. Així eren les coses aleshores.
—Igual que va fer el PSI-PSM, també d’altres partits de l’antiga Federació seguiren el seu camí a banda del PSOE.
—Sí, el Partit Socialista d’Andalusia, al País Basc sorgí d’Eusko Sozialistak l’Euskadiko Ezkerra, a Galícia d’Esquerda Galega el futur BNG...
—I els dos PSM optaren per l’aposta més nacionalista creant la Federació Nacionalista-PSM, amb el suport a Eivissa del que més tard fou l’Esquerra Nacionalista i Ecologista.
—La idea va ser aguantar i mantenir el perfil progressista, nacionalista i ecologista. El fet que a les eleccions locals i preautonòmiques de 1979 aconseguíssim una relativament bona representació ens va ajudar de forma decisiva. Vàrem obtenir un bon grapat de regidors, dos membres del Consell de Mallorca —Biel Oliver i un pagès, independent, Pere Llinàs— i dos escons —els mateixos— al Consell General Interinsular, a més de regidors a Menorca i d’un altre conseller insular i del CGI per l’illa (Andreu Murillo), cosa que ens atorgava una força raonable que usàrem per reivindicar el màxim sostre competencial per al futur estatut durant tot el procés de negociació.
—Un estatut que finalment va ser aprovat l’últim —amb els d’Extremadura, Madrid...— i amb un sostre competencial prou baix.
—Va ser el resultat de la voluntat de la UCD i del PSOE a més d’AP. Aquesta última, en realitat, mai havia volgut l’autonomia política de bon de veres, es conformava amb poca cosa més que una descentralització administrativa. La UCD mai va voler el màxim sostre competencial i el PSOE renuncià al màxim després del cop d’estat de 1981. Així que ens quedàrem tots sols reclamant un estatut més potent.
—I arriben a les primeres eleccions al Parlament balear, les de 1983.
—Tothom pensava que l’esquerra (PSOE, els dos PSM i  el PCE) podria governar i, si no ho podia fer, només ella almanco podria intentar arribar a un acord amb el recentment creat partit regionalista, Unió Mallorquina. El resultat va ser sorprenent: Coalició Popular (AP, Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal) empatà amb el PSOE, els dos PSM teníem dos escons per Mallorca i altres dos per Menorca, i Unió Mallorquina resultava tenir la paella pel mànec amb sis diputats i dos independents adscrits al seu grup parlamentari, un per Menorca i l’altre per Eivissa. Com és conegut, des de la Banca March s’impulsà l’acord entre UM i Coalició Popular, i Gabriel Cañellas va ser president.
—I el PSM entrà en crisi, i fins i tot un grup intern proposà un possible pacte amb la dreta.
—Bé, en realitat el que es va proposar fou fer un viatge a Eivissa per parlar amb Matutes. Jo m’hi vaig negar, entre altres companys. Si et som sincer, no crec que s’hagués arribat a fer. Ho record més com una idea llançada sense massa reflexió ni consistència que com una vertadera proposta política. Però sí, és cert que es va proposar.
—Com s’explicava?
—Pel deute econòmic que ens ofegava. Però seguirem endavant, com sempre, i amb les aportacions dels càrrecs l’anàrem eixugant.
—La crisi interna va ser gairebé constant en aquells anys.
—Va ser una època dura perquè hi havia companys que tenien, altra vegada, dubtes sobre si pagava la pena continuar. Això es va palesar de forma més crua després de les eleccions de 1987, quan gent com en Damià Ferrà Ponç (diputat i un dels líders del partit) va fer una anàlisi en un document en el qual dubtava del futur del nacionalisme d’esquerra. Després ens anuncià que deixaria el partit en finalitzar el seu mandat de diputat i així ho va fer, i passà al PSOE. Al mateix temps, més o manco, igual camí seguiren altres companys en diferents pobles mallorquins i a Menorca. Sí, va ser una època prou dura. Però decidirem seguir i així ho férem.
—Més enllà de contextos electorals, el PSM es va consolidar durant la dècada dels vuitanta.
—Anàrem augmentant prou el nombre d’afiliats, el de regidors, el 1991 entràrem a Palma... El projecte es consolidà, en efecte, i posàrem les bases del desenvolupament posterior durant els anys noranta.
—Vostè començà a retirar-se en aquella dècada després d’haver estat cap de llista al Parlament i diputat els anys 1983, 1987 i 1991, també regidor de Palma el 1991, però mantingué la militància i activitat interna fins que el 2007 abandonà el partit. Per què?
—Va ser quan la direcció proposà pactar una aliança preelectoral amb Esquerra Unida i l’assemblea ho validà. Jo vaig dir que no m’hi sentia còmode i que no veia que allò ens pogués portar res de positiu, com així va ser: la ruptura amb EU estava cantada.
—Quan el 2010 es posen les bases del que és Més per Mallorca, vostè no hi participà.
—És que Més no és el PSI ni el PSM, no m’hi veig representat.