els dom de Turquia
La comunitat dom de Turquia lluita per preservar la llengua, la cultura i la identitat. Segles de rebuig i persecució els han portat a recelar dels poders estatals. Ara, però, reclamen que les seves necessitats i interessos siguin tinguts en compte
Al costat de la carretera principal que connecta Iskenderun —l’antiga Alexandreta— amb Antioquia, al sud de Turquia i prop de la frontera amb Síria, se situen diversos camps de contenidors on viuen persones afectades pels terratrèmols del 6 de febrer del 2023, que van deixar més de 50.000 morts segons fonts oficials i 3,3 milions de desplaçats. En un d’aquests camps hi viuen el Mehmet Kuyumcu i la seva família, que formen part de la comunitat dom. De fet, de les 950 famílies que viuen al camp, un 60% són d’aquest poble.
Abans dels terratrèmols, vivien en un barri d’Antioquia, on s’havien construït les seves pròpies cases. Gairebé tres anys després del terratrèmol, però, continuen habitant en contenidors: no tenen el tapu, el certificat que acredita que les terres on vivien abans eren seves i, per això, segueixen esperant que el govern els ofereixi alguna opció. Després del terratrèmol, la discriminació cap a la comunitat i les polítiques d’assimilació s’han incrementat, segons tots els entrevistats.
Les poblacions de les quals descendeixen els doms actuals vivien a l’Índia fa més de 1.200 anys i va migrar cap a l’oest. A partir de diverses migracions des del subcontinent van sorgir diferents grups coneguts actualment com a roms, loms i doms, encara que les connexions entre les rutes migratòries de cada comunitat segueixen en estudi. De fet, alguns investigadors inclouen els tres grups sota la denominació de poble gitano, mentre que no hi ha un consens total entre els membres dels tres grups. En aquest sentit, moltes vegades aquests col·lectius són vistos com un grup homogeni tant des del govern com des de la societat en general.
En el cas dels doms, la ruta migratòria es va aturar al Pròxim Orient, on han viscut durant segles sota les diferents banderes i fronteres que s’hi han anat establint al llarg dels anys. Per poder sobreviure com a comunitat, han hagut d’ajustar-se a aquests canvis polítics, tal com li explicava l’avi al Mehmet: “El meu avi tenia una dita: ‘No ens instal·larem allà on hi hagi una bandera’. És un detall important per a nosaltres. Quan li vaig preguntar per què, em va respondre: ‘No hem crescut com enemics, però hem crescut lluny’. Quan vèiem una bandera, sortíem de la nostra tenda i la plantàvem més lluny. La bandera sempre ens ha vist com a possibles delinqüents. No ens consideren uns dels seus i, com a tals, ens priven de molts drets i llibertats individuals”.
Tot i que tradicionalment havien viscut de forma nòmada, durant els últims 50 anys la comuntitat dom s’ha anat establint en assentaments seminòmades —alguns encara mantenen aquest estil de vida— o sedentaris, fet que els ha provocat una assimilació més ràpida. En el cas dels doms, les cultures majoritàries de les regions d'assentament han estat l’àrab, la turca i la kurda, pobles que ja formen part del seu ADN cultural. Avui, els doms viuen en diferents països del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica com el Líban, Síria, Jordania, l’Iraq, Egipte i Turquia, i segons Kirkayak Kültur —un centre cultural que estudia i documenta la comunitat dom a Turquia— hi ha al voltant de 5 milions de persones de la comunitat repartides en els diversos països.
Pels doms del sud-est de Turquia —ubicats sobretot a la zona kurda, com Amed (Diyarbakir), i a les ciutats del sud-est com Antioquia, Iskenderun o Gaziantep— la llengua s’ha convertit en la trinxera que els permet mantenir viva la identitat i reivindicar-la. Parlen el domari, una llengua de la família indoària que té menys de 300.000 parlants actius. Ethnologue i diverses de les fonts que han participat en aquest reportatge consideren que el domari és una llengua en perill d’extinció. No té gramàtica ni diccionari oficials ni tampoc hi ha consens sobre l’alfabet: unes vegades es transcriu en àrab i unes altres, en llatí. La llengua també és un dels trets principals que ajuda a diferenciar la seva comunitat d’altres grups que viuen a Turquia: dels loms, que se situen a la zona del mar Negre, i dels roms, que viuen a Istanbul i l’Egeu.
Al mateix camp on viu el Mehmet s’ubica l’Associació de Somnis Civils (Sivil Düşler Derneği), una de les primeres ONG que es van crear a Turquia per preservar la cultura de les diàspores rom, dom i abdal —un altre grup tradicionalment itinerant de la regió— i oferir recursos a les comunitats. L’organització es va constituir el 2011 i, des de llavors, la llengua ha estat un dels seus eixos principals. Actualment, treballen per crear un diccionari domari: “Fins ara he enregistrat 450 paraules. Hi ha moltes expressions i dites populars en la nostra llengua i estic mirant de traduir-les també. Vull preparar un diccionari que inclogui les frases diàries que la nostra societat fa servir”, explica l’Erkan Karabulut, president de l’associació.
Un dels reptes principals del nou diccionari és incloure un domari que representi totes les comunitats, marcades per les influències externes que ha rebut la llengua. Per exemple, la comunitat dom que viu a la zona kurda de Turquia ha patit assimilació tant per part dels turcs com dels kurds, i inclou manlleus de les dues llengües dins del domari que parlen. “Ara estic intentant arribar a recollir mil paraules. Després, treballaré amb filòlegs per buscar la millor manera de fer un alfabet. És a dir, ens centrarem a buscar quina lletra correspon a cada so, sentint diferents veus”, detalla l’Erkan.
La família del Mehmet viu en un dels contenidors de l’últim carrer del camp. Tradicionalment, els Kuyumcu han estat dentistes: el pare del Mehmet va aprendre l’ofici del seu propi pare i així s’ha anat transmetent. La història es repeteix en altres famílies del camp, que tenen professions diferents, com percussionistes, sastres, ferrers o artesans del cuir. Quan eren nòmades, la demanda que hi havia en relació amb la seva professió era el que determinava el temps que passaven en cada lloc, però els canvis en el sistema productiu, la regulació administrativa i la normativa legal han deixat sense valor les seves feines i, en molts casos, fins i tot les han prohibides o perseguides.
“Nosaltres treballàvem també de dentistes, però com que no teníem un certificat escolar i ho havíem après dels pares, el govern ho ha prohibit. Ens han perseguit i fins i tot ens han tancat a la presó. Hem intentat fer altres feines, com recollir brossa o destruir les runes de les cases malmeses pels terratrèmols, però el govern tampoc no ens ho ha permès”, detalla el Cengiz Çeviren, president de l’Associació contra la Discriminació de les Comunitats Doms (Toplulukların Ayrımcılıkla Mücadele Derneği).
La falta d’oportunitats laborals, i més després dels terratrèmols, ha portat la majoria de la població dom a la pobresa: “Aquesta situació fa que no puguem educar els nostres fills, perquè no tenim diners per portar-los a l’escola, comprar-los llibres o motxilles, ni alimentar-los igual que els altres. Si els nens no poden anar a l’escola, no podran arribar mai a ser doctors”, afegeix.
Tot i que associacions com Sivil Düşler Derneği treballen per aconseguir beques i assegurar que tots els infants tinguin accés a l’educació, la pobresa estructural generalitzada fa que encara quedi molta feina per fer. La falta de recursos també pot provocar que els menors es comparin amb la resta i, en veure les diferències, se sentin ja de petits en una situació d’inferioritat. “Fa sis mesos que esperem una reunió amb les autoritats i no hem obtingut resposta. Nosaltres només volem treballar. Del que sigui. Els nostres joves estan preparats”, conclou el Cengiz.
La cosina del Mehmet, la Melek, viu en un altre contenidor del centre del camp amb la seva filla de quatre anys, la Naz. El pare de la nena també forma part de la comunitat dom i de la mateixa família, igual que la resta de la família que comparteixen el Mehmet i la Melek. Actualment, els casaments mixtos fora de la família o fora de la comunitat —per exemple, amb àrabs, kurds o turcs— són més comuns, però fins fa uns vint anys no era així: “La gent gran creia que si un estranger entrava a la família, la família es dividiria”, explica la Melek.
“La línia és complicada. D’una banda, és difícil estar d’acord amb els casaments, perquè després del matrimoni entre familiars poden aparèixer moltes malalties quan neixen els fills; però, per una altra, és veritat que les nostres comunitats estan canviant, s’estan tornant més individuals i això desencadena un procés d’assimilació”, afegeix el Mehmet. Històricament, les comunitats doms han estat organitzades en aşireti —mot turc que, depenent del context, es pot traduir per ‘clans’ o ‘tribus’— segons el seu ofici, que a la vegada s’han dividit en grans famílies que han conviscut juntes.
“Encara que visquessin en edificis o tendes diferents, el sentiment de comunitat dins de les famílies els portava a viure de forma comunal, sense creure en la propietat privada, de manera protectora els uns amb els altres i posant la solidaritat al centre”, explica l’informe Proposal for a Regional Social Inclusion Strategy in Turkey, Lebanon and Jordan, de Kirkayak Kültur. L’intermediari entre la comunitat i l’exterior sempre havia estat l’avi de la família, explica la Melek: “Els ancians eren els que feien de mediadors quan hi havia conflictes i buscaven la pau, o, quan no hi havia diners, els que es reunien per buscar solucions. Tenien un paper molt important i eren els encarregats de transmetre la memòria oral entre les generacions”.
Amb el terratrèmol, però, molta de la gent gran de la comunitat de la zona d’Antioquia va morir, posant en risc la preservació de la història de la comunitat: “En morir, la nostra història i la cultura de les rutes migratòries han anat desapareixent. Les històries que ens explicaven els avis no estan escrites”, argumenta el Mehmet. Un altre risc de les conseqüències dels terratrèmols —que comparteixen les minories de la zona— és la possible separació de la comunitat en la reubicació als nous habitatges. La distribució de les noves cases per als afectats dels sismes s’està fent de forma aleatòria, sense tenir en compte el teixit veïnal previ ni les característiques de cada comunitat, fet que provoca encara més assimilació i pèrdua de la llengua.
L’informe Proposal for a Regional Social Inclusion Strategy in Turkey, Lebanon and Jordan explica que al Pròxim Orient ha estat molt comuna la divisió de la comunitat després d’una situació de conflicte o d’un desastre humanitari que ha provocat un desplaçament: “Hi ha dues formes d’actuació: la dispersió de grups en famílies petites amb la voluntat de convertir-se en invisibles, o el retorn a la vida nòmada, que porta les famílies a treballar en feines precàries i diàries”. Per lluitar contra aquesta invisibilització i contra la pèrdua de la cultura dom, el Mehmet ha estat gravant la vida quotidiana de la comunitat abans i després del terratrèmol.
“Quan vaig començar a fer aquest documental, el més rellevant era enregistrar la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre estil de vida i les rutes de la migració. I les històries dels avis. Quan mirem endarrere, veiem que no hem convertit aquesta memòria en un document escrit, i això és un gran error”, detalla el Mehmet. A Turquia hi ha alguns continguts audiovisuals sobre la comunitat, però estan fets per productores i actors que no en formen part, i que perpetuen estereotips, com la sèrie Cennet Mahallesi, fet que mostra també una classificació social i una invisibilitat dels membres reals de la comunitat.
Crear memòria històrica audiovisual des de dins de la comunitat és clau per preservar-la, perquè “nosaltres també sabem que, després de perdre la llengua i la cultura, no hi haurà res que quedi per definir-nos com a doms”, conclou el Mehmet. De moment, el seu documental, que porta per nom Missed Lives-The Dom People, s’ha presentat a Turquia i a Berlín, a l’espera de voltar per més ciutats del món, ensenyant la vida real de la comunitat dom.
Autor/a
Anna Montraveta Riu
Periodista autònoma a Istanbul, des d'on cobreix Turquia, Grècia i Xipre per diferents mitjans com El Punt Avui o RAC1. Ha guanyat el premi de periodisme i denúncia Lluís Espinal 2021 amb Kadınlar vardır: quatre cròniques sobre la vida de les dones d'Istanbul, publicat a Nationalia. Escriu principalment sobre periodisme internacional, drets humans i migracions.
Laia Palau
Periodista i fotògrafa freelance establerta al sud-est de Turquia. Especialitzada en projectes de llarga durada que documenten la migració, el canvi climàtic i les condicions de vida a la regió. Ha col·laborat amb mitjans com l'Ara, El Salto, Pikara Magazine, Luzes i Turkey Recap.
