Carloforte, San Pietro, Sardenya, Itàlia, ...

El tabarquí: illa, llengua, casa

Ha sobreviscut a reassentaments, saquejos i pirates abans de patir el corró d'una política lingüística que ha marginat sistemàticament les llengües minoritzades a Itàlia. Contra tot pronòstic, la llengua tabarquina no només resisteix, sinó que gaudeix de bona salut en una petita illa sarda

Desembarcar en una illa que amb prou feines és un punt diminut al mapa sempre és gratificant. Busqueu San Pietro al sud-oest de la rotunda Sardenya: 50 quilòmetres quadrats de superfície, 6.000 habitants i una sola localitat (Carloforte). A primer cop d’ull, sembla un d’aquells llocs fets a la mida del visitant que es conforma amb excursions d’un dia, però no. És una cosa que descobrim ja al Lungomare, amb el primer espresso del matí. Què és el que parlen el cambrer i el capellà assegut a la taula contigua? No és italià, ni sard. És tabarquí. El continuem sentint mentre travessem carrerons empedrats entre cases de colors pastel i esglésies barroques.

“Tots aquí el parlem: els nens, els avis, els que se’n van anar i han tornat… fins i tot molts forans que s’han aparellat amb els locals i s’han quedat a l’illa”, subratlla Ana María Garbarino, la bibliotecària de Carloforte. Al costat de la llibreria annexa, aquest és el lloc on es pot trobar el que s’ha publicat sobre aquesta comunitat tan singular. No és gaire, però tot està en aquestes prestatgeries.

Garbarino parla d’una família, la seva, que té una branca carlofortina i una altra genovesa d’un avantpassat que va construir el far del Cap Sàndal —el punt més occidental de l’illa— a mitjans del XIX. En qualsevol cas, totes dues venen del mateix lloc. Cal cercar el quilòmetre zero centenars d’anys enrere.

Se sap que ja al segle XII les costes tunisianes del Marsacares —dominades jurisdiccionalment per Pisa— eren explotades per pescadors genovesos, catalans, montpellerins i marsellesos. Era una activitat estacional que començava amb el bon temps i finalitzava a la tardor. El 1446, el comerciant català Rafael Vives obté una concessió del sobirà local per a la pesca del corall. Seran els pescadors catalans, molts d’ells residents a Sicília, que treballaran a Tabarka durant els dos anys següents, ja des d’un assentament permanent.

Entre 1452 i 1506, els genovesos succeiran els catalans després d’obtenir un privilegi del bei tunisià per a la pesca i el comerç del corall a les costes des del cap Roig cap a occident. És el 1542 que se signa el primer contracte entre la Corona Espanyola i les famílies genoveses dels Lomellini i els Grimaldi per a l’explotació del corall. Serà a Tabarka on aixecaran un petit nucli d’habitatges al voltant d’una església, magatzems i un petit recinte emmurallat amb una torre per defensar-se dels pirates. Encara avui es pot visitar.

A Tabarka abundava la pesca sobre un autèntic jardí de corall. Era un penyal desolat, però també una plataforma extractiva productiva, i fins i tot un lloc on alguns cristians captius eren alliberats a canvi d’un rescat.

Es va poder gaudir d’allò durant gairebé dos segles, amb el pagament previ de 9.000 escuts anuals al bei de Tunísia i Algèria. Però aquest no parava de treure’s noves regulacions de la màniga, com ara imposar condicions sobre el nombre de colons (van passar dels 600 inicials als 2.000). Després hi havia les incursions contínues de saqueig dels barbarescos, però també el fet que el corall començava a escassejar, després de massa temps gratant aquells fons.

“La vida és miserable i constants els perills”, escriu el 1738 Francesco Napoli, un dels notables de la comunitat. No exagerava. El 1741, el bei decideix sobtadament d’ocupar el penyal i sotmetre’n els habitants: gairebé un terç morirà durant els tres primers anys d’esclavitud a Àfrica. Afortunadament per a la resta, diversos nobles europeus i papals, a més de Carles Manuel III de Sardenya i de Carles III d’Espanya, van intervenir.

Alguns esclaus alliberats van anar a San Pietro; altres s’instal·laran a l’illa veïna de Sant’Antioco, i un grapat a Nova Tabarca, a la costa meridional del País Valencià. D’entre els que es van quedar a Tunísia, només se sap que dues d’aquelles genoveses van ser casades amb dos beis.

Arrelament portàtil

La variant del lígur genovès que parlaven aquelles gents va acabar desenvolupant característiques pròpies pel contacte amb el sard i l’italià —no pas amb l’amazic o l’àrab. La seva llengua romànica i la seva religió cristiana seran els murs que els aïllaran durant aquells anys a Àfrica. De fet, avui s’atribueix una classe particular de miopia a Carloforte a una patologia genètica producte d’aquest aïllament. “Una illa dins una illa”, conclouen els genetistes.

En qualsevol cas, sembla un miracle que la seva llengua hagi sobreviscut fins avui en aquest illot davant dels embats de la història. Després de la unificació d’Itàlia el 1861, l’italià es va imposar com a única llengua oficial, menyspreant les llengües locals. Durant el feixisme, es van prohibir diversos idiomes minoritzats i es va passar el corró de la italianització forçosa pel país que continua sent el que té més diversitat lingüística d’Europa. Es parlen a la bota, i des de fa segles, variants germàniques, eslaves, gregues i albaneses, a més de tot el mosaic romànic que, sovint, es redueix a “dialectes de l’italià”.

Tot i que Roma reconeix i protegeix dotze llengües minoritzades històriques des de 1999, el tabarquí no hi és, a la llista. Per descomptat, també és absent de les aules de l’Istituto Comprensivo Carloforte —l’escola de primària de l’illa—, però no pas del pati. Ni tan sols cal acostar-s’hi per comprovar-ho; només cal deixar-se caure per la plaça de la República de Carloforte al capvespre i asseure’s en aquests bancs que envolten els seus quatre bells ficus. Sentir els més petits jugar en la llengua insular aporta certa tranquil·litat sobre la salut d’un idioma que, com la resta, és un tresor en si mateix.

És en aquesta mateixa plaça, al salotto (el ‘saló’) de Carloforte, on trobem Maria Carla Siciliana. A 75 anys produeix un programa setmanal en llengua tabarquina. “Entrevistes a peu de carrer, successos, temes locals, és clar… Sempre hi ha alguna cosa per explicar”, diu la carlofortina, mentre mostra orgullosa la pàgina que gestiona a Facebook.

“La llengua està molt viva en l’àmbit comunicatiu, sí, però igualment amenaçada, com tantes altres. Aquesta no és una illa màgica”, recorda Andrea Luxoro des del negoci de llibreria i papereria en plena plaça. Aquest filòleg i antropòleg de 45 anys és un dels noms que més sonen entre els activistes del tabarquí. Tot i que Roma sembla donar l’esquena a aquesta llengua, Sardenya li dona suport amb fons per fer publicacions, cursos de llengua, programes de ràdio… Tot esforç és benvingut quan es tracta de fer front a les amenaces que esmenta Luxoro.

En dona fe un estudi recent de la Universitat de Càller (2023): comptabilitza entre 3.500 i 4.200 parlants actius, i estima que el 80% de la població entén la llengua i que el 60% la parla en ús quotidià. Tot i això, només el 40% la utilitza en interacció amb joves menors de 25 anys, i menys encara per escrit.

Fill de carlofortins residents a Càller, Luxoro va créixer venint a l’illa cada vegada que podia, fins que va decidir d’instal·lar-s’hi permanentment fa quinze anys. Encara conserva un dels cognoms d’aquells colons genovesos que es van instal·lar a la costa africana fa gairebé cinc segles: són també els Grosso, els Danovaro, els Leone, els Rosso… Encara se’n pot seguir la pista al cens de la Tabarca pertanyent a Alacant, però la llengua va desaparèixer per sempre en aquell illot, encara més petit que San Pietro.

Tot i això, Luxoro subratlla que s’estima més parlar de pertinença abans que d’identitat. “Respecte d’aquesta última, et pots posar una armadura i defensar-la, o la pots estudiar fins a arribar a comprendre’n la complexitat. En el nostre cas, hi ha diverses capes: la italiana, la sarda i la tabarquina”, matisa aquest home que exhibeix la bandera genovesa (blanca amb la creu de Sant Jordi en vermell) amb la italiana i l’europea a l’entrada del seu negoci.

La identitat, el sentit de la pertinença, el que sigui, fins i tot es pot assaborir a qualsevol dels restaurants del nucli antic on se serveix cascás, aquesta variant local del cuscús que no és sinó herència directa del temps a Tabarka, o en aquests locals més humils que ofereixen una coca salada de farina de cigrons, semblant a la farinata lígur.

Trobar aquest arrelament portàtil en els llibres és molt més complicat. Luxoro recorda que la literatura en tabarquí és un fenomen dels darrers anys. “Entre els textos més antics tenim els sonets d’amor d’Enrico Grasso, un poeta autodidacte local del final del segle XIX, així com uns punts de pesca escrits en tabarquí al principi del XX. Poca cosa més”.

Un rètol a Carloforte. / Imatge: K. Z.

La pregunta no deixa de sobrevolar-nos: com ha sobreviscut la llengua fins avui?

Luxoro ho intenta explicar parlant del tabarquí com “un dels pilars del sentit de pertinença comuna”, així com “un bon instrument d’autorepresentació cap a l’exterior”. També en destaca la insularitat, o el fet que l’illa ofereixi feina —principalment en el sector marítim— per amarrar-hi la població. Només són 40 minuts de ferri fins al sud de Sardenya, una de les regions més pobres d’Itàlia.

Com tants i tants carlofortins, Betty Cabula també va passar per l’Escola Nàutica de l’illa, però mai no va arribar a exercir. “Llavors encara estava mal vist que una dona treballés als vaixells”, explica aquesta italiana de 47 anys des d’una terrassa al passeig marítim, just davant del moll central. Sense opcions de treballar en els budells d’un ferri com el que acaba d’atracar, Cabula, filla d’una família de profunda tradició musical, va optar per aprofitar aquesta inèrcia i avui ensenya les cançons i tradicions tabarquines als nens i nenes d’entre quatre i set anys. Diu que és important que tot aquest patrimoni passi de mans entre generacions; “aquesta continuïtat és supervivència”.

Abans, havia cantat i ballat a Londres durant uns quants anys. Podria haver-s’hi quedat, però va decidir tornar a casa.

“És la malattia dello scoglio, una cosa així com la ‘malaltia de l’escull’. Al final, tots tornem a l’illa.”