el millor gal·lès es parla a ...la Patagònia

“El gal·lès continua viu a la Patagònia”

Noelia Sánchez Jenkins

Professora de gal·lès a la Patagònia

Noelia Sánchez Jenkins.

Què tenen en comú els verds turons de Gal·les i els freds pàrams de la Patagònia? La resposta es troba en una llengua que es nega a morir.

La història que uneix Noelia Jenkins amb el gal·lès es remunta al 1865, quan els primers pobladors gal·lesos van desembarcar al cor de la Patagònia argentina. Aquells pioners havien salpat rumb a nova deriva buscant “una petita Gal·les fora de Gal·les”, un lloc on poguessin respirar lliures, lluny de l’asfíxia econòmica, social i cultural que el poder britànic els imposava a la seva terra natal.

Després de mesos d’odissea solcant l’Atlàntic, Aaron i Rachel Jenkins —avantpassats de Noelia— van posar peu a terra al Chubut: hi van establir la nova Gal·les. La parella va patir tota mena de dificultats durant aquests dos mesos de travessia. El més dolorós va ser perdre un dels fills: amb prou feines tenia tres mesos quan van haver de llançar-ne el cadàver al mar. El seu germà, Richard, va sobreviure. Més d’un segle i mig després que aquells primers valents sobrevisquessin a aquella travessa, Noelia és rebesneta de Richard.

Aquesta noia de 31 anys va aprendre la llengua dels seus avantpassats durant la seva adolescència. El 2017 una beca la va portar fins a Gal·les per perfeccionar-la i, després de cursar estudis de Magisteri, l’activista exerceix avui de professora a l’escola bilingüe de Trevelin. Allí treballa per salvaguardar la llengua que va travessar l’Atlàntic.

Aquest 28 de juliol fa 160 anys de l’arribada d’aquells colons gal·lesos a la Patagònia. A les portes de l’aniversari que commemora el desembarcament, la també poeta recorda la llengua que els britànics van asfixiar i que els seus avantpassats tant van lluitar per mantenir viva. Avui, el gal·lès continua lliurant la batalla contra la desaparició.

Mara Altuna: Quants parlants de gal·lès hi ha avui a la Patagònia?

Noelia Sánchez Jenkins: No en tenim un número exacte. El 2015, quan es va celebrar el 150è aniversari del desembarcament, es va conduir un cens que va donar una xifra d’unes 5.000 persones en tota la província, encara que no es va aconseguir contactar amb tota la població. Durant la pandèmia, moltes persones d’altres províncies argentines amb arrels gal·leses van començar a estudiar l’idioma en línia, buscant de reconnectar amb els seus orígens. S’hi va unir gent fins i tot des dels Estats Units amb el Centre de Llengües d’Esquel, i fins i tot alguns ja tenien un nivell avançat. Però, com et deia, no et puc donar una xifra precisa de parlants.

M. A.: Com us perceben a Gal·les?

N. S. J.: Quan viatgem a Gal·les ens sentim com a estrelles de rock. La gent sempre se sorprèn en sentir-nos parlar gal·lès. Sovint ens diuen: “Tens un accent estrany”, o ens pregunten d’on som. Ser patagònic sempre desperta l’atenció i la curiositat dels gal·lesos.

M. A.: Els lingüistes defineixen tres variants del gal·lès: la septentrional, la meridional i la patagònica. Quina estudieu aquí?

N. S. J.: Ensenyem el gal·lès normatiu. La variant patagònica només la conserven les persones més grans de més de 70 o 80 anys. La resta de nosaltres només tenim un accent marcat per l’espanyol. El que més destaquen els lingüistes és que nosaltres no barregem idiomes: si parlem en gal·lès, ho fem íntegrament en gal·lès, sense paraules en castellà. En canvi, a Gal·les és comú l’ús de préstecs o paraules soltes de l’anglès. Com que el nostre gal·lès està lluny de l’anglès i també molt separat del castellà, als gal·lesos els sona com a “pur”, i els costa de creure que l’hàgim mantingut tan intacte. També s’adonen que no poden incloure paraules en anglès perquè aquí no les entenem. Per exemple, nosaltres diem gyrru per ‘conduir’, mentre que a Gal·les usen dreifio, derivat de l’anglès drive. El terme gyrru probablement no l’entendrien allà.

M. A.: El castellà ha influït en el gal·lès patagònic, però els primers colons també van conviure amb comunitats indígenes. Es reflecteix això en la llengua?

N. S. J.: Els gal·lesos no van ser colonitzadors en el sentit tradicional, no van venir a imposar el seu idioma o els seus costums. Van fugir perquè no podien viure a la seva terra natal. És cert que hi va haver contacte amb les comunitats originàries, però no diria que això canviés significativament la nostra llengua. La influència més gran ha estat sempre del castellà. La relació amb els pobles originaris va ser de convivència i intercanvi. Per exemple, els tehuelches, majoritàriament a través del comerç, van aprendre paraules en gal·lès; del pa en deien bara. Això s’explica al documental Poncho Mangi, on un cap tehuelche li regala un ponxo a una nena gal·lesa, com a símbol de protecció i bon vincle entre les dues cultures.

M. A.: Quins són els principals reptes per mantenir viva la llengua?

N. S. J.: La clau és a les escoles, però n’hi ha poques. Hi ha programes per als qui volen anar a Gal·les a perfeccionar-se per tal d’ensenyar després aquí. Però alguns s’han pres l’oportunitat com unes vacances i, en tornar, no han complert el que havien pactat, així que som pocs els que podem ensenyar el gal·lès. Diria que el problema més gran és la manca de recursos humans. Ara també impartim ensenyament secundari, cosa que augmenta la necessitat de docents. Hem de garantir l’aprenentatge del gal·lès des dels 6 fins als 18 anys. En acabar, no el dominen de forma fluida, però sí que surten amb una base sòlida, la qual cosa els permet optar a beques o altres oportunitats. I no oblidem que el gal·lès és una llengua “petita”. Per a què serveix el gal·lès? Ens ho pregunten sovint.

M. A.: I per a què serveix?

N. S. J.: Pot portar-te a altres comunitats i espais. No hi ha cap manera millor d’acostar-se a un lloc que parlar-ne l’idioma. Quan t’esforces per parlar la llengua materna d’algú, la manera de comunicar-se canvia completament.

M. A.: Un altre problema és l’interès que desperta l’anglès, oi?

N. S. J.: És veritat. Tothom el vol aprendre. L’ensenyem perquè forma part del currículum escolar, però la nostra arrel és el gal·lès. Mentre no hi hagi més recursos, prioritzarem més hores de gal·lès que d’anglès, ja que d’anglès hi ha una oferta molt més àmplia.

M. A.: Quantes escoles bilingües en gal·lès hi ha a la Patagònia?

N. S. J.: A la província de Chubut n’hi ha tres: una a Gaiman, una altra a Trelew i una altra a Trevelin. Jo treballo en aquesta última. Està a 22 quilòmetres d’Esquel, el meu poble. El currículum és el mateix que a tota l’Argentina, però nosaltres el completem amb hores dedicades a la llengua i cultura gal·leses. A Trevelin hi arriba gent des de grans ciutats, com Buenos Aires, buscant la tranquil·litat que allà no tenen. Inscriuen els fills a l’escola, on aprenen gal·lès. I a casa, els pares aprenen paraules bàsiques com “gràcies” o “si us plau”. Estem parlant de noves generacions de parlants que no tenen vincles familiars amb la llengua.

M. A.: Teniu prou recursos per als que volen aprendre gal·lès?

N. S. J.: Tot ens arriba des de Gal·les. Fem servir llibres que ens envia la Universitat de Bangor, que té un programa d’ensenyament del gal·lès que inclou la Patagònia. A més, hi ha un vincle directe amb la realitat gal·lesa. Molts joves reben beques universitàries o participen en programes d’intercanvi i voluntariat. En tornar, comparteixen la seva experiència i mantenen el contacte amb nosaltres. Alguns fins i tot han esdevingut periodistes i treballen a la BBC de Gal·les. També tenim un programa de ràdio dirigit per una professora gal·lesa de la nostra escola. No és completament en gal·lès, perquè així arribaríem a molt poca gent. Fem servir també el castellà per ampliar l’audiència. L’objectiu és enamorar els oients, i que el pas següent sigui que s’animin a estudiar la llengua.

M. A.: Rebeu suport del Govern argentí per promoure la llengua?

N. S. J.: No. Aquí, l’educació pública és la prioritat. Si una escola és privada, com la nostra, és la comunitat la que se n’ha de fer càrrec. Això també passa amb els que ensenyen italià o altres llengües. De vegades, el govern provincial col·labora amb els sous dels docents, però no hi ha un programa específic. L’ideal seria comptar amb intercanvis, que vinguessin docents des de Gal·les i que nosaltres hi anéssim, però això no passa.

M. A.: I el Govern gal·lès?

N. S. J.: Sí, ells sí que ens ajuden. Hi ha aquest programa que he esmentat: cada any envien un docent. Per a la nostra escola, que és privada, és fonamental. També hi ha un projecte que té com a objectiu assolir un milió de parlants de gal·lès, i la Patagònia en forma part, perquè fora de Gal·les, és només aquí, que es parla l’idioma. Per això també és important saber quants parlants hi ha realment a la província.

M. A.: Teniu relació amb ONG o entitats internacionals que podrien col·laborar?

N. S. J.: Com he dit abans, tot el suport prové de Gal·les. També hi ha associacions de descendents dels primers pobladors que fomenten la llengua i la cultura. Hi estem en contacte i fem activitats plegats. Precisament, el 28 de juliol fa 160 anys des del seu desembarcament, i estem organitzant celebracions amb autoritats civils i polítiques.

M. A.: Com ha estat la transmissió entre generacions?

N. S. J.: La generació de parlants originar-los seria la dels avis, persones més grans de 70 anys. Ells no van transmetre la llengua als fills. Per què? Perquè quan van anar a escola no sabien parlar castellà. Al meu avi també li va passar. Se’n reien, tant els companys com els professors. Si no parlaves en castellà, no tenies accés a l’educació. Imagina com seria això per als parlants de maputxe o tehuelche... per a ells encara va ser pitjor.

Després es va donar una mena de ressorgiment a la nostra generació, entre gent menor de 40 anys que volia reconnectar amb les seves arrels. La meva mare, per exemple, va haver d’aprendre gal·lès d’adulta; el meu avi li va dir que l’havia oblidat. Era mentida, és clar. Tenia un trauma molt gran, res més.

M. A.: Has esmentat els maputxes. Quina és la situació de la llengua?

N. S. J.: Són minoria. Han patit molt, i algunes persones senten fins i tot vergonya de dir que pertanyen a un poble originari. Hi ha una comunitat maputxe a prop d’aquí. Només els adults grans parlen la llengua, i no hi ha relleu generacional. En aquesta província també hi ha una comunitat tehuelche, però la llengua només la parla una àvia. Són llengües a punt de desaparèixer.

M. A.: Com veus el futur del gal·lès a la Patagònia?

N. S. J.: Les escoles són l’eix. Mentre hi hagi nenes i nens que vulguin parlar o aprendre gal·lès, els adults també poden ajudar a difondre el missatge. Pensar-hi em dona tranquil·litat, em dic a mi mateixa que continuem sembrant la llengua. Encara que sembli poc, això evita que desaparegui. Crec que es pot generar un procés de revitalització lingüística. De moment, el gal·lès continua viu a la Patagònia.

M. A.: Per què creus que és important mantenir viva una llengua minoritzada, encara més estant tan lluny del seu lloc d’origen?

N. S. J.: Han passat 160 anys i continuem tenint aquesta conversa. Sentir que fem esforços per protegir la llengua m’emociona. Si no ho féssim, seria com menystenir l’esforç que van fer els nostres avantpassats. Com imaginaràs, no va ser gens fàcil començar des de zero en un lloc tan àrid com la Patagònia. Ignorar-ne el sacrifici seria com rendir-se. Perdre la llengua seria perdre-ho tot: la cultura, la història… i el llegat.

“Una petita Gal·les fora de Gal·les”

A mitjan segle XIX, 153 gal·lesos es van embarcar rumb a l’altre extrem del món. El viatge cap a la Patagònia tenia un objectiu clar: alliberar-se de les cadenes opressores de l’Estat britànic. Londres no només havia prohibit l’ensenyament del gal·lès, sinó que també n’havia reprimit l’ús quotidià. A les escoles es va instaurar la norma del welsh not, un càstig contra qualsevol que parlés en gal·lès. És un exemple molt il·lustratiu d’aquella situació abusiva.

Lluny de Londres, aquells aventurers esperaven poder desenvolupar i protegir la seva llengua i cultura. El poder polític i econòmic d’Anglaterra havia posat en perill la manera de vida i la identitat dels gal·lesos: la terra i el treball estaven en mans estrangeres, i l’ús del gal·lès estava prohibit tant a les aules com als espais públics. Davant d’aquesta situació, el pastor Michael D. Jones va promoure la idea de crear “una petita Gal·les fora de Gal·les”, on la llengua pogués viure lliure i amb dignitat.

En aquest context, mentre l’Argentina buscava colons per poblar zones buides del territori, els gal·lesos van saber que existia la vall del Chubut, a la Patagònia. Tot i que era una terra llunyana i inhòspita, quedava fora del control de l’Imperi britànic. Després de dos mesos de travessia marítima, els primers colons van desembarcar el 1865 a Puerto Madryn. Des d’allà es van internar cap a l’interior i van fundar comunitats a la vora del riu Chubut, on avui sobreviuen localitats com Trelew i Gaiman.

Tot i això, aquelles terres promeses no eren el paradís que se’ls havia promès: es van trobar amb un desert fred i àrid, castigat per la manca d’aigua i un clima rigorós. Així, la col·laboració amb els pobles indígenes —tehuelches i maputxes principalment— va ser clau per a la seva supervivència. Mentrestant, la llengua va continuar sent l’eix de la comunitat, tant a l’església com a l’escola i en la vida familiar.

Ha passat segle i mig de llavors ençà; sequeres, migracions i la globalització han amenaçat l’existència del gal·lès, però la llengua encara sobreviu en diverses comunitats. Els gal·lesos d’avui a la Patagònia són testimonis i protagonistes de la supervivència i el renaixement d’una llengua minoritzada. A la regió, el gal·lès torna a ensenyar-se a les escoles i la cultura es troba immersa en un procés de revitalització.

El 2015 es van celebrar els 150 anys des que aquells primers pioners van travessar l’Atlàntic per arribar fins a les terres de la Patagònia, i els esforços per enfortir la història i la llengua dels gal·lesos s’han multiplicat des de llavors. El 28 de juliol d’aquest any se celebren 160 anys d’aquell desembarcament històric.

(Aquesta entrevista és una traducció de la versió en basc que va aparèixer en primer lloc a Argia.)

•  Imprimeix
• PDF
• Envia a un amic

Autor/a