el llegat polític a les Balears del Congrés de Cultura Catalana

Antoni Serra en una foto de finals dels anys 70 o principis dels 80

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El febrer de 1975, ara ha fet cinquanta anys, es presentava a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana (CCC), impulsat pel Col·legi d’Advocats de Catalunya. La iniciativa tot d’una tingué ressò a les Illes, on l’Obra Cultural Balear —fundada el 1969— assumí la coordinació de les tasques per implementar el CCC a l’arxipèlag.

Vist amb la perspectiva del mig segle transcorregut, el llegat del CCC a les Balears no és només cultural, sinó també política: la seva aportació resultà decisiva per posar en marxa la reivindicació dels Països Catalans i de l’autogovern per a les Balears.

El novembre de 1975 es publicava el Manifest de la fundació del Congrés a l’arxipèlag. Cal recordar que el dia 20 d’aquell mes moria a Madrid el dictador, Francisco Franco. Tota la dissidència bullia i esperava confiada la ruptura amb tot el que era el franquisme.

L’activisme antifranquista a les Illes s’exercia sobretot a l’àmbit de la cultura, excepte per l’existència d’una part sindicalista —molt petita— a l’hoteleria. La seu de l’Obra Cultural, algunes llibreries i parròquies... servien com a centres de reunió dels dissidents jovençans del règim. Entre elles destacaven alguns noms propis, reconeguts per tothom en els àmbits antifranquistes locals, com era el cas de l’escriptor solleric —metge de formació— Antoni Serra i Bauçà (1936-2023).

Serra militava aleshores en el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) i dirigia la Llibreria Tous, un dels refugis de l’antifranquisme a Palma. Va ser nomenat coordinador del CCC just iniciat el 1976, tasca a la qual es dedicà totalment, abandonant tant la llibreria com la militància orgànica. «El Congrés ha de ser un moviment popular, democràtic, i no ha d’estar monopolitzat» per cap partit, declarava l’abril al Diario de Mallorca.

El juny es presentà el CCC a la Facultat de Lletres de Palma, en un acte en el qual intervingueren, a més de Serra, Eliseu Climent —l’editor de Tres i Quatre i que posteriorment fundaria El Temps—, Jordi Porta i Maria Antònia Oliver. El 27 del mateix mes s’organitzà una presentació «popular» mitjançant un acte a la plaça Major de la ciutat de dotze hores de duració ininterrompuda pel qual passaren un miler de persones. Durant la maratoniana jornada hi intervingueren altres noms coneguts del catalanisme antifranquista baleàric com Francesc de Borja Moll, Jaume Fuster, Jordi Planas, Josep Maria Quintana, Oriol Cassasses i Climent Garau, els quals «feren referència al concepte de Països Catalans», destacava el diari Última Hora l'endemà.

La identificació del CCC a les Balears amb la reivindicació dels PPCC quedava així segellada. La revista Lluc, portaveu oficiós del catalanisme a les Illes, titulava el maig de 1976 la seva editorial amb un clar «Països Catalans: una realitat», en el qual defensava que «les Illes només es poden entendre i només poden viure o bé dins un context de Països Catalans o bé com "la provincia de las Baleares" dins del context borbònic del centralisme uniformador de Madrid».

El catalanisme es dotà el febrer de 1976 d’una nova formació que aspirava a recollir tot aquest bull sociocultural i polític, el Partit Socialista de les Illes (PSI) —fundat, entre altres, per Sebastià Serra, Antoni Tarabini, Francec Obrador...—, si bé no assolí el seu objectiu perquè altres formacions com el Partit Nacionalista Mallorquí i el Grup Autonomista i Socialista de les Illes no s’hi integraren.

Subscripció al butlletí

Fruit de la mateixa ebullició del moviment catalanista a les Illes, el març es posà en marxa la campanya popular a favor de la cooficialitat de la llengua Catalana a les Balears i en paral·lel el mes següent en el si del CCC naixia la comissió per a l’oficialitat de la llengua catalana. Era la primera separació en públic entre els més «pragmàtics» —els que acceptaven la cooficialitat com a primera passa— i els més «purs» —que volien directament l’oficialitat—, en una divisió que també es deixava notar a l’àmbit polític, entre els que defensaven els Països Catalans —el PSI, per exemple—, però de forma pragmàtica acceptaven una autonomia prèvia per a les Illes i els que (PSAN) exigien exercir el dret a l’autodeterminació per als PPCC sense cap renúncia ni concessió al pragmatisme.

Quan acabava el 1976, la separació entre els dos grups es feu més intensa davant de la reforma política aprovada el desembre per les Corts franquistes, la llei que havia de portar la futura democràcia i que iniciava formalment el que se’n digué la Transició. Mentre que els més «purs» no l’acceptaren —Serra, entre altres—, els «pragmàtics» acabaren per fer el que confessà Josep Maria Llompart al Diario de Mallorca aquell mes de desembre: «no és això per què lluitàrem, però ho haurem d’aprofitar».

De la mà de Serra el CCC continuà agitant consciències i impulsant l’activisme durant la primera meitat de 1977. Quan es convocaren les primeres eleccions, per al 15 de juny de 1977, el catalanisme polític impulsat pel CCC novament es dividí. Una part —la representada pel PSAN— se situà fora del sistema, mentre que l’altra es trencà entre el PSI —que pactà fer una esquerrana candidatura de coalició a les Balears amb el Partit Socialista Popular espanyol liderat per Tierno Galván— i la centrista Unitat Autonomista, sota el lideratge electoral de Josep Melià i Pericàs. Les dues candidatures fracassaren i quedaren molt lluny d’obtenir un escó al Congrés.

Just després d’aquells comicis, el catalanisme cívic —CCC, OCB...— impulsà una nova campanya política, en aquest cas exigint la unió de tots els partits rere la idea de reivindicar davant Madrid un estatut d’autonomia. A tal efecte convocaren una manifestació per al 29 d’octubre de 1977.

Antoni Serra i altres intentaren que no s’aigualís el sentit profund de la reivindicació de l'autogovern que, a parer seu, havia de suposar el reconeixement dels Països Catalans i una aposta decidida per la llengua catalana. Però era una batalla perduda.

Els dos partits que havien resultat majoritaris a les urnes de juny, Unió del Centre Democràtic (UCD) i el PSOE, imposaren una reivindicació d’autogovern molt més suau i en absolut impugnadora de l'obligada unitat espanyola. I no només això sinó que s’asseguraren que la comissió organitzadora no es desviés d’aquests postulats moderats.

Serra, en declaracions posteriors, es mostrà convençut que les dues citades formacions el vetaren com a membre de l’organització de la manifestació perquè els «molestava» el seu compromís amb la idea de l’autodeterminació dels Països Catalans. Fos així o no, el ben cert és que el protagonisme polític que havia tingut el CCC l’any anterior s’havia esvaït amb els comicis de juny. Els partits es convertien en els agents polítics gairebé en exclusiva. I els majoritaris a les Illes eren els dos grans espanyols.

Com va dir Antoni Serra en diverses entrevistes que concedí a El Temps —l’última de les quals publicada el 15 d’abril de 2019—, en aquell any, 1977, «s’imposà definitivament la Transició» com a forma d’evitar la «ruptura amb el passat (franquista) i això ens ha conduït a la situació actual». Per a ell «el triomf de la reforma» política fou possible per «la traïció de tota l’esquerra», cosa que li suposà un desencís tan gran com que el portà a «tenir clar que no votaria» mai més.

És indubtable que l’Estatut de les Balears, aprovat el 1983, no fou el que Serra i tants altres havien somiat. Però no es pot menystenir l’aportació que va fer el Congrés de Cultura Catalana a les Illes com a instrument per despertar la consciència política nacional a l’arxipèlag.