By historia Ateneu Barcelonès

Dimecres 26 de març 18.30h sala Verdaguer.
Trieste: Una ferida a Europa. Conferència de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora.

Vegeu la seva biografia aquí (font: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana)

Presenta: Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert.

Triestre. Una ferida a Europa

Autora: Simona Škrabec

1.    Monarquia Austro-hongaresa (1719-1918)

Trieste va obtenir la condició de port franc el 1719 i va ser durant dos segles l’únic port que l’Imperi Austrohongarès tenia al Mediterrani. Aquest fet va convertir la ciutat en una cruïlla on es barrejaven interessos econòmics, polítics i culturals d’identitats diverses:

  • «Trieste té una gràcia/esquerpa. Si agrada/és com un minyonàs golut i aspre,/d’esguard blavís i mans balderes/per regalar una flor;/com un amor/amb gelosia.» (Saba, Umberto. Il Canzoniere 1900-1921, 1921. Traducció de Tomàs Garcés.)
  • «Àustria era un país ric, amb un mecanisme burocràtic pompós i minuciós que, naturalment, podia semblar ridícul i pedant, però que funcionava d’una manera perfecta gràcies a uns empleats lents, precisos, conscienciosos, incorruptibles i que tenien un respecte religiós per les lleis de l’Estat (també perquè estaven ben pagats, i no els calien propines, almoines ni extorsions per arribar a final de mes). Amb el sou de l’Estat es podia viure força bé per les exigències d’aleshores i, més que bé per les d’avui» (Bazlen, 2018, 27).
  • «Trieste era, alhora, una ciutat provinciana i cosmopolita, en la qual la burgesia italiana assimilava contínuament els grups ètnics i culturals més diversos: alemanys, eslovens, grecs, llevantins, jueus. Per mitjà del gresol triestí, a Itàlia hi penetrava la cultura europea més nova: Wagner, Ibsen, Joyce, Weininger, la psicoanàlisi. Ciutat sense passat, Trieste era una ciutat burgesa per excel·lència, nascuda, crescuda i existent —en el pla econòmic i espiritual— tan sols en aquesta dimensió mercantil. Privada d’una història il·lustre, Trieste tenia darrere seu una història recent mínima i res més, les ascendències ramificades dels seus ciutadans procedents de les regions més diverses, els empelts, encreuaments i trobades que constituïen un teixit latent de contradiccions, estrips ocults, perplexitats i inquietuds, reprimides sota el decòrum de la conducta burgesa i l’arquitectura neoclàssica» (Magris, L’anello di Clarisse, 1999).
  • «Pels volts del 1860, el gueto de Trieste floria en la seva originalitat llardosa. En igualtat de condicions que els altres ciutadans des de feia un segle, exempts d’impostos i alliberats de distincions especials humiliants, no tots els jueus nascuts o emigrats a la ciutat-port franc havien après a vèncer la desconfiança innata de barrejar la seva vida quotidiana amb la dels temuts (i per això odiats) goim» (Saba 2018, 43).
  • «El component més rellevant d’aquesta diversitat original de la cultura jueva triestina té a veure amb les teories psicoanalítiques, que just al principi de la postguerra van reeixir a Itàlia. El 1919, Edoardo Weiss, deixeble de Freud i també jueu, es va traslladar de Viena a Trieste, on va començar a exercir com a psicoanalista. En la comunitat jueva d’aquesta ciutat hi va trobar un terreny adobat: segons el testimoni de Giorgio Voghera, de fet, «gairebé tots els triestins que s’apassionaven per la psicoanàlisi en aquells anys eren jueus o mig jueus» (Riboli 2018, 21).
  • «Quan el 1382 la ciutat va passar a estar sota el domini dels Habsburg, la comunitat local eslovena va començar a compartir les mateixes condicions ètniques i administratives dels altres connacionals a l’interior de les fronteres de l’imperi austríac. Gràcies a l’expansió del port franc, segons el cens del 1910-1911, Trieste era la primera ciutat eslovena d’Àustria-Hongria, ja que amb 58.000 eslovens residents superava fins i tot Ljubljana, actual capital d’Eslovènia. Al final de la Primera Guerra Mundial, però, el pas del litoral adriàtic a Itàlia va amputar els eslovens locals de la resta del cos nacional i els va convertir en una minoria. El feixisme ja els va perseguir, i després també els va perseguir el nazisme, de manera que els eslovens de Friül-Venècia Júlia no van poder reconstruir el seu teixit vital fins a la Itàlia democràtica de la segona postguerra» (Košuta 2018, 46).
  • «Joyce. Aquest havia arribat a Trieste des de Dublín la tardor del 1903, acompanyat de la seva jove esposa, Nora Barnacle. Joyce també era jove, tenia vint anys i escaig, era pobre i tot just iniciava una carrera literària meravellosa. L’arribada a Trieste s’esdevingué després d’una aventura tragicòmica: Joyce i Barnacle van agafar el tren Viena-Trieste i, per error, van baixar a Ljubljana a les quatre del matí. L’endemà, quan van preguntar a un vianant on era el carrer Sant Nicolau i l’adreça de l’escola Berlitz de Trieste, es van adonar que s’havien equivocat de ciutat. Molt preocupats perquè no duien gaire diners, van estar-se tot el dia i part de la nit a l’estació de Ljubljana, esperant el tren cap a Trieste. Per acabar-ho d’adobar, Joyce va deixar la seva dona en un jardí petit al costat de l’estació i va anar a cercar l’escola Berlitz d’aquella ciutat per demanar-los un préstec. Però es va equivocar i va anar a parar a un carrer de la ciutat vella, on uns mariner anglesos discutien amb unes dames de mala nota. Va voler fer d’intèrpret i de pacificador, però les coses es van complicar: de sobre va arribar la policia, el van arrestar amb els altres i va passar tot el dia a la presó, mentre la seva pobra dona l’esperava asseguda en un banc del jardí, sense diners, i sense entendre la llengua d’aquella ciutat estrangera» (Veneziani 2018, 81).

2.    Itàlia feixista (1918-1943)

Després de la incorporació del Vèneto al Regne d’Itàlia (1866) i la conquesta de Roma (1870), Trieste i l’Ístria s’havien convertit en els últims territoris que calia «recuperar» per completar la reunificació nacional italiana. Per l’irredemptisme, aquests territoris de frontera van adquirir la dimensió mítica. Més tard, es van convertir en un dels objectius irrenunciables de la ideologia feixista. El 1882, Guglielmo Oberdan va intentar atemptar contra l’emperador Francesc Josep. Va ser detingut i empresonat. El van executar a la caserna que l’exèrcit dels Habsburg tenia a la ciutat des de 1790 en una plaça cèntrica. El 1920, quan Trieste va passar a mans italianes, l’antiga caserna va ser enderrocada. Al seu lloc s’hi va edificar un mausoleu dedicat a Oberdan i un edifici destinat a recordar la participació de Trieste en la lluita per la unificació d’Itàlia, actualment el Museu del Ressorgiment.

Després de la Primera Guerra, la frontera iugoslavo-italiana establerta el 1920 amb els tractats de Rapallo, pels quals aproximadament una quarta part de l’actual territori d’Eslovènia va ser adjudicat a Itàlia. Aquest territori eslovè cedit a Itàlia era la compensació pels territoris litorals de Croàcia i les illes de Kvarner, amb forta presència de població italiana, que havien que van ser adjudicats a l’Estat dels Serbis, Croats i Eslovens (Primera Iugoslàvia 1918-1941).

El símbol de la repressió feixista dels eslovens a Trieste és l’incendi que va destruir, el 13 de juliol de 1920, un imponent edifici al centre de la ciutat. El Casal Nacional (Narodni dom) era una de moltes institucions semblants que abans de la Primera Guerra els eslovens construïen en les ciutats que consideraven claus amb clara voluntat de cohesionar el país. A l’edifici, acabat el 1904 per Max Fabiani amb una gran ambició arquitectònica, hi havia una caixa d’estalvis, cafeteria, restaurant, hotel i espais per a esdeveniments culturals.

Eslovènia com a corònim no va existir fins a mitjans del segle XIX, quan va començar el moviment polític de l’Eslovènia Unida (Zjedinjena Slovenija). La població eslovena vivia a Carniola amb el centre a Ljubljana —aquesta era l’única regió on els eslovens eren majoria— i també a Caríntia, Estíria i al litoral. En lloc d’un únic centre, el país pivotava entre Klagenfurt (Celovec), Maribor, Trieste (Trst) i Ljubljana. Les regions, però, no eren només entitats administratives, sinó que hi havia una forta consciència de pertinença a la comunitat local. En la llengua eslovena encara avui és possible distingir clarament set grans grups dialectals. Tot i que l’estàndard està consolidat com a mínim des del segle XVI, no hi ha cap voluntat ni necessitat d’esborrar les diferències dialectals que són percebudes com a riquesa i no com un entrebanc. Els lligams a nivell regional són encara molt presents, tot i que administrativament cap d’aquestes regions no s’ha reconstruït ni en la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943-1991) ni en l’actual República d’Eslovènia.

L’OF (Front d’Alliberament) eslovè va ser fundat el 27 d’abril de 1941 —Hitler va declarar la guerra a Iugoslàvia el 6 d’abril— a la casa del polític i escriptor Josip Vidmar a Ljubljana amb la intenció d’organitzar la resistència a l’ocupació. La Itàlia feixista i l’Alemanya nazi es van repartir el territori eslovè aproximadament per la meitat —la zona litoral i la capital Ljubljana per a Itàlia, tot el nord rere el riu Sava per als alemanys— i el país havia de desaparèixer sense més, esborrat del mapa. Els grups fundacionals del OF van ser el Partit Comunista d’Eslovènia i els socialistes cristians. Entre els seus membres destaquen els escriptors Edvard Kocbek i France Bevk, d’una orientació marcadament cristiana. L’OF va adoptar una sèrie de determinacions contundents. La resistència a l’ocupació havia de ser una acció armada implacable. La finalitat última era canviar el caràcter nacional del poble eslovè i convertir la seva tradicional passivitat en un poble capaç de passar a l’acció. L’acord inicial també preveia que després de l’alliberament es respectaria escrupolosament la voluntat democràtica del poble per decidir els seus representants. Aquest punt, evidentment, no es va realitzar perquè el Partit Comunista, en el transcurs de la guerra, va anar assumint un rol cada cop més predominant fins acabar esborrant els altres integrants, els socialistes cristians.

La crisi més coneguda va ser la dimissió del poeta Edvard Kocbek en 1952. Tanmateix, l’OF va ser en els seus inicis un moviment aglutinador amb un vastíssim suport popular i el 27 d’abril és encara festa nacional a Eslovènia. A més de lluitar contra l’ocupació d’Itàlia i Alemanya, el seu objectiu més notori era promoure el dret d’autodeterminació del poble eslovè i la intenció d’aconseguir la unió territorial amb la regió litoral de Trieste i la de Caríntia, que després de la Primera Guerra van ser atribuïdes a Itàlia i Àustria, respectivament. En certa manera, l’OF va saber fer reviure la lluita per la sobirania nacional que va començar al segle XIX amb la lluita contra la Monarquia dels Habsburg. Durant mil anys Eslovènia va formar part del successius estats germano-austríacs i, per aquesta raó, el territori entre Viena i Trieste mai havia conegut cap frontera interna. L’impacte de les fronteres imposades després del 1918 va ser per això immens i l’assimilació forçosa a la que els italians van començar a sotmetre la població en la regió litoral adquirida després de 1920 va ser tant xocant com inaudita. Els eslovens van ser el primer poble a Europa que van patir els mètodes feixistes. Per això la resistència armada a l’ocupació el 1941 va ser assumida per la majoria de la població. D’altra banda, l’OF tenia el fort component ideològic de la lluita contra l’imperialisme i la convicció que així s’aconseguiria la germandat amb tots els pobles, especialment amb els de Iugoslàvia. Al final de 1941, l’OF va esdevenir l’organització que controlava l’exèrcit format pels partisans i es va declarar l’única força que lluitava contra l’ocupació. L’OF tenia cura també de tota l’organització tècnica de la resistència, no només militar, ja que va organitzar els serveis sanitaris i d’informació. És coneguda sobre tot la ràdio clandestina Radio Kričač («la ràdio que crida») que operava dins de la ciutat de Ljubljana sota setge i que mai va ser descoberta. Durant tota la guerra s’organitzaven mítings i reunions per tenir la població civil informada i connectada en tot moment. L’estructura i la influència del Front d’Alliberament eslovè no té cap paral·lel en els moviments de resistència dels altres pobles iugoslaus. Per aquesta raó, i també perquè en els seus orígens incloïa els sectors polítics no comunistes, sempre va despertar molts recels entre els líders comunistes iugoslaus, però després de la guerra, ja plenament dominat pels comunistes, es van anar dissolent i integrant en les estructures polítiques de República Socialista Federativa de la Iugoslàvia de Tito.

  • «Una ciutat que parla un dialecte vènet, envoltada d’un camp en què es parla una llengua eslava i prou; el segment més intel·lectual de la burgesia —que se sent aïllada del país al qual creu pertànyer per llengua i per cultura (malgrat que no saben el toscà, i que la cultura... bé, de la cultura val més no parlar-ne), i que, en ple segle XX, fa servir un fraseig retòric del segle XIX, propi del Risorgimento—, manté la torxa ben alta, creu que l’italià és l’idioma més noble i pur, que Florència és la ciutat de les flors, que a Roma munyen la lloba per alletar la raça, ofereix làmpades votives, ataca per tot arreu lleons de Sant Marc, es recargola, invoca, batega, aspira, pateix, espera, ambiciona, anhela, crema, s’immola, reivindica, desitja... Quan al Teatre Comunal hi representen Nabucco, el pensament de tots els comerciants, corredors, directors de banca i de societats d’assegurances, metges, advocats, importadors i exportadors asseguts a la platea, de professors d’escola mitjana asseguts a la galeria, d’estudiants i de costureres que es troben al galliner, s’eleva sobre unes ales daurades i l’entusiasme és tan gran que fa que el teatre s’ensorri, com es deia a Trieste» (Balzen 2018, 30).
  • «Així, doncs, a la ciutat, la burgesia que t’he descrit i, no gaire lluny, damunt el Carst, els pagesos eslovens, que vivien en un terreny pobre, rocós, estèril, on, tret de la zona dels avencs, havien d’esgarrapar a la pedra uns quants metres quadrats de terreny cultivable. Primitius, closos en mites superats, sense tradició cultural, dignes i amb tota la susceptibilitat d’un orgull fàcilment i justificadament ferit. Els italians se’n sentien superiors, era una certesa que es basava en una llicència escolar (maduresa), en què tenien la vida protegida a l’Assicurazioni Generalli (era un món en el qual tot s’assegurava), en les relacions comercials amb països estrangers, tot això els ho feia sentir. No sé pas quina possibilitat d’entesa hi podia haver en aquell moment a Trieste entre italians i eslaus, però sé que totes les famílies italianes que tenien criades eslovenes (i els contactes entre italians i eslovens es reduïen —més enllà del que s’esdevenia entre alguns comerciants i a les fruiteries, etc.— a una relació entre una família italiana burgesa i una criada eslovena que venia del camp) i que s’hi acostaven humanament, sense altivesa ni superioritat cultural, han estat sempre més que satisfetes d’aquestes dones: treballadores, fidels, atentes, més intel·ligents que les seves mestresses, ràpides a l’hora d’assimilar i d’aprendre... D’altra banda, però, s’ofenien amb facilitat i es tancaven en una oposició tossuda i vindicativa» (Balzen 2018, 31).
  • «Als deu anys la vaig veure així. Només un dia la vaig contemplar d’aquesta manera, com intuint-ne el secret. Entre les acàcies fragants passava el tramvia que va d’Opina a Trieste, de l’obelisc a la ciutat, des de dalt fins a baix de tot. Que estrany! Quin abisme separa Trieste dels seus voltants! I tanmateix: quin abisme més natural! Des de l’obelisc veus Trieste i el mar; la imatge s’alça davant els teus ulls, només una imatge, entelada pel fum de les fàbriques. Veus el mar, però no saps on s’acaba, veus barques, però no saps on van; tot és una imatge, la mires des del turó, quieta, silenciosa, entelada. Però quan arribes a Trieste per entre el torrent de cases altes: les campanades, la cridòria, la xerradissa animada des de la finestra que dona al carrer, la conversa d’una banda a l’altra quatre pisos més amunt, els venedors de diaris, els cotxes, els carruatges, les cases altes. Pels carrers s’arrossega un sol blanc i cansat. (Kosovel 2018, 48).

3.    Adriatisches Küstenland: nazis a Trieste (1943-1945)

La plaça Oberdan va adquirir un significat especial en aquest breu, però difícil període. El número quatre de la plaça es va convertir durant l’ocupació nazi (1943-1945) en el quarter general de la Gestapo. L’espai subterrani resultava invisible pels del vianants als carrers. Era un dens entramat de sales i cel·les subterrànies, en què els presoners van ser interrogats i torturats. El 1944, va ser detingut Boris Pahor i hi va passar un mes sencer abans de ser deportat a Dachau, el que seria la primera parada del seu periple per diferents camps de concentració que va durar fins a l’alliberament. L’ocupació nazi del Litoral triestí és el tema central del llibre Trieste de Daša Drndić.

4.    La postguerra (1945-1975)

Després de la Segona Guerra mundial, la regió va ser dividida en dues zones. Sota la denominació d’Estat lliure de Trieste, que va existir entre 1947 i 1954, una d’elles estava administrada per les forces aliades, i l’altra per Iugoslàvia. Finalment la zona nord va passar a Itàlia i la zona sud, a Iugoslàvia. Les fronteres entre els dos Estats es van acabar d’establir definitivament amb els tractats d’Osimo del 1975. La proclamació de la República d’Eslovènia en 1991 va confirmar la línia de la frontera preexistent.

La postguerra, però, va portar alhora la construcció d’una imatge idíl·lica del temps austríacs a la ciutat de Trieste. Claudio Magris insisteix assíduament, des del seu primer llibre fins a l'última intervenció en la premsa, en utilitzar el terme Mitteleuropa, escrit sense excepció en cursiva i en alemany, fonamentat el conegut llibre El mite dels Habsburgs en la literatura austríaca moderna (l’únic llibre seu important que no ha estat mai traduït al català). Cal situar aquest llibre correctament en el temps. Va ser publicat en 1963 a Itàlia i tres anys més tard a Salzburg, en traducció alemanya. Tant a Itàlia com a Àustria el llibre va ser rebut amb molt d'interès. El fet d'haver provocat tant de ressò té relació amb el temps en el qual el llibre es va fer conèixer. Al principi dels anys seixanta, quan el record dels horrors de la Segona Guerra mundial era ben viu encara, Claudio Magris escrivia sobre el passat d'una regió profundament marcada i transfigurada pels esdeveniments de les últimes dècades. Però Magris va escriure un llibre on hi faltava precisament aquest període de temps i per això, tot i haver-se proposat desemmascarar un mite, va contribuir significativament no només a crear una imatge idealitzada de la vella Àustria, sinó també a confondre el tumult de veus discordants del desaparegut imperi amb un sol discurs. És especialment a causa d'aquest llibre que el debat sobre la mítica Kakània s'ha de situar a l'Europa de la postguerra. El concepte de Centreeuropa, que coincideix amb els dominis de la corona dels Habsburgs, no és altra cosa que un record del món d'ahir. Un record que es desperta en un temps molt difícil i és, com no podria ser d'altra manera, una imatge trucada, un reflex infidel i una transformació imaginària de la realitat. Cal tenir present d'entrada que aquest concepte de Centreeuropa no és fonamenta sobre documents de caire polític, sinó que sorgeix a partir de les representacions literàries de la realitat històrica.

  • «Si al final de la guerra Trieste hagués tingut la mateixa sort que totes les altres ciutats italianes, segurament aquests records meus no haurien nascut. Però mentre que els darrers dies d’abril de 1945 els nostres germans d’Itàlia van poder sentir que realment s’acabava, per a ells, un període funest i se n’obria un de nou, encara que fos difícil, de renaixença, nosaltres, els triestins, vam comprovar com el nostre anhel de llibertat fou respost, primer, amb quaranta-cinc dies d’ocupació iugoslava, després amb l’angloamericana i, finalment, amb la burla del regal del Territori Lliure i la mutilació de l’Ístria. Fou en aquest període d’humiliació desesperada que, sense poder dirigir l’ànim al futur, em vaig tombar cap al passat, no com qui mira de consolar-se per mitjà d’un temps feliç, sinó com qui furga en els anys considerats perduts per veure si n’ha quedat res de positiu, per tal de tenir molt present la misèria dels esdeveniments actuals.» Trieste nei miei ricordi (Stuparich, Giani. Trieste nei miei ricordi. 1948).
  • La paraula Mitteleuropa no es pot traduir simplement com «Europa Central» perquè implica una noció d'unitat, de comunitat, tot i les múltiples i pronunciades diferències i conflictes. La paraula Mitteleuropa es va forjar durant l'últim segle com una designació historicopolítica — com un programa polític, de fet. Connota la trobada de la cultura alemanya amb les altres cultures de la mateixa regió, però la seva principal implicació és la hegemonia germànica, o millor dit, la germànico-hongaresa a Europa Central: List, Bruck, von Stein, i més tard Naumann i Srbik varen donar suport a aquestes tesis que van predominar, amb matisos i gradacions, des de l'època del liberalisme fins al nacionalsocialisme» (Magris, 1991, 29).

5.    Autors literaris que han escrit sobre Trieste

BARTOL, Vladimir (1903, Trieste -1967, Ljubljana). Nascut el 1903 a Sveti Ivan, a prop de Trieste, que va estudiar biologia i filosofia a la universitat de Ljubljana. Va obtenir una beca i va assistir a les classes de la Sorbona a París, va treballar com a corrector de revistes literàries eslovenes a Trieste, va traduir Nietzsche, va publicar i estrenar el 1932 el drama Lopez, el 1935 el recull de narracions Al Araf i el 1938 la novel·la Alamut. La novel·la va ser traduïda el 1946 al txec, el 1954 al serbi, deu anys després de la publicació, el 1958, va sortir de l'impremta la segona edició eslovena, cosa prou insòlita en un mercat tan limitat i en un temps tan difícil. Tot i haver viscut a la capital i haver treballat a l'Acadèmia de les Arts i Ciències, la seva influència literària no es va fer notar més. Però el 1984 tot va canviar. Es va editar per tercera vegada Alamut, i els articles i les crítiques pul·lulaven. Dins d'aquest entusiasme va sorgir la idea que Bartol era l’únic escriptor eslovè que podria significar molt també en l'àmbit mundial. L'any 1988 no va portar només la quarta edició d'Alamut a Eslovènia. Aquest és també l'any de la traducció francesa a l'editorial Phébus i l'aparició d'aquest llibre en el conegut programa de Bernard Pivot a Antenne 2, Lire. Amb això, la novel·la sobre la llegenda negra del Vell de la Muntanya i els seus soldats suïcides va esdevenir un «clàssic» per demostrar el perill del fonamentalisme islàmic. En aquestes lectures, el fet d’haver estat escrita durant el feixisme a Trieste no es considera mai...

BAZLEN, Roberto (1902-1965), crític literari i assagista. Nascut a Trieste, és una de les figures intel·lectuals europees més atípiques de la seva època. En vida mai no va publicar res. Lector per vocació, Bazlen és la via d’entrada a Itàlia d’autors com Kafka, Blanchot o Gombrowicz. Va freqüentar figures com Saba i Svevo. Alguns dels seus escrits es van publicar pòstumament. En destaquen Lettere editoriali i Lettere a Montale.

KOSOVEL, Srečko (1904-1926), poeta eslovè. La seva obra es va publicar pòstumament. En vida va col·laborar amb diverses revistes i associacions culturals. És pioner de les avantguardes dins la literatura eslovena. Avui dia és considerat com un dels autors més rellevants de la literatura eslovena de tots els temps.

MAGRIS, Claudio (Trieste, 1939) és crític, assagista, novel·lista, traductor i professor de la Universitat de Torí. És columnista del diari Corriere della Sera. Germanista prestigiós, la seva obra ha contribuït a difondre la cultura centreeuropea i, més concretament, la relacionada amb Trieste. Gran part dels seus llibres han estat traduïts al català. La seva investigació, i la part més important de la seva obra assagística i narrativa, es desenvolupa fonamentalment en l’àmbit de la germanística, entesa en un sentit ampli per al qual va definir el concepte Mitteleuropa, un àmbit en el qual esdevé especialment rellevant la cruïlla que significa Trieste en la història (no només literària) europea.

PAHOR, Boris (Trieste 1913-2022), novel·lista eslovè nascut a Trieste. Va patir els atacs feixistes contra la minoria eslovena de Trieste, on no va poder tornar fins al 1938. Va lluitar contra el feixisme al costat dels partisans fins que va ser detingut i deportat a diversos camps nazis. Un cop alliberat dels camps, va patir la censura comunista perquè es va oposar al règim de Tito. És una de les figures més importants de la literatura europea actual i un advocat incansable del respecte per les minories. En català en podem llegir Necròpolis (2004) i La pira al port (2022).

PRESSBURGER, Giorgio (Budapest, 1937) va haver de marxar d’Hongria l’any 1956 a causa de la invasió soviètica i es va establir a Itàlia, amb el seu germà Nicola. És un dels dramaturgs més reconeguts del país transalpí i ha estat professor en diverses universitats. La seva obra literària és molt extensa i inclou obres de teatre, òperes, novel·les, assajos, i guions per al cinema, la televisió i la ràdio. No té cap obra traduïda al català.

SABA, Umberto (Trieste, 1883 - Gorizia, 1957), poeta i novel·lista italià. La seva obra es caracteritza per la claredat i la concreció, i els temes que hi dominen tenen a veure amb l’observació quotidiana de la seva ciutat natal, de la qual es va convertir en el cronista líric per excel·lència. Tenia una botiga d’antiguitats a Trieste, que fou un centre de reunions literàries. En català en podem llegir Ernest (1995) i Paraules i últimes coses (2003).

ŠALAMUN, Tomaž (1941-2014), poeta eslovè. La família de la seva mare pertanyia a la minoria eslovena que va ser forçada a marxar d’Itàlia durant el règim feixista i que es va establir a Iugoslàvia. Šalamun va viure uns quants anys als Estats Units. Ha estat traduït a 21 llengües. En català en podem llegir La balada de Metka Krašovec (2016).

SLATAPER, Scipio (Trieste, 1888 – Podgora, 1915), és un dels intel·lectuals més notables de la història de Trieste. Les seves arrels eren italianes i bohèmies. De Slataper se’n destaca la novel·la Il mio Carso (1912). Irredemptista, va morir en combat. Va col·laborar activament amb la revista La Voce, on justament l’any 1909 van aparèixer “Lletres triestines”, un conjunt molt polèmics per la descripció que Slataper hi feia de la situació cultural de Trieste. Fou molt amic de Giani Stuparich.

STUPARICH, Giani (Trieste, 1891-Roma, 1961), periodista i escriptor italià. Va estudiar a la Universitat de Praga i a la de Florència, on es va llicenciar en literatura italiana. Es va manifestar sempre com a contrari al feixisme, la qual cosa li va comportar molts problemes. En català en podem llegir L’illa (2010).

SVEVO, Italo (Trieste, 1861- 1928). «Italo Svevo no era el nom real d’aquest escriptor, la família del qual tampoc no era italiana sinó d’origen hongarès. Provenien d’una ciutat petita de Transilvània, una regió que avui és romanesa però que en aquell temps pertanyia a Hongria, és a dir a l’Imperi Austrohongarès. La ciutat — Copşa Mică en romanès i Kiskapus en hongarès. Italo Svevo en realitat es deia Aron Hector Schmitz i formava part d’una família de jueus centreeuropeus. Va triar aquest pseudònim per indicar la pertinença a dues cultures: la italiana i l’alemanya. De fet, Svevo —nascut a Trieste el 19 de desembre de 1861— tenia dues llengües maternes: l’alemany i el dialecte triestí (no pas l’italià). Va completar els estudis d’orientació comercial a Alemanya, en comptes de fer-ho a Trieste o a Itàlia. Així doncs, l’escriptor avui dia celebrat com l’orgull de la narrativa italiana, traduït i conegut arreu era, de fet, gairebé un immigrant.» (Pressburger, 2018, 22)  És l’escriptor triestí més reconegut arreu. Va estudiar cinc anys a Alemanya i a disset anys va tornar a Trieste. Fins al 1899 va treballar a la filial de Trieste de la Unió Bancària de Viena. Les teories de Freud li van interessar molt i la seva obra n’és impregnada. En català en podem llegir La consciència de Zeno (2011), Una vida (2003), Senilitat (1987) i La veritat i altres comèdies curtes (2010).

6.    Bibliografia sobre Trieste

Assaig i estudis

  • ARA, Angelo; MAGRIS, Claudio. Trieste. Una identidad de frontera. César Palma (trad). València: Pre-Textos, 2007.
  • BENESIU, Joan. Trieste. Una ciutat a plec de mapa. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2024.
  • BRUSSELL, Samuel. Alfabeto triestino.  Gabriela Torregrosa Vergara (trad). Juan Bonilla (intro). Madrid: Fórcola, 2022.
  • CERCÓS, Raquel; VILAFRANCA, Isabel (ed). Ciudades pedagógicas europeas. Hacia una cartografía educativa.Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2021.
  • JIMÉNEZ, Javier. Desvio a Trieste. Madrid: Fórcola, 2023.
  • MADIERI, Marisa. Verd aigua. Marta Hernández Pibernat (trad). Barcelona: Minúscula, 2010.
  • MAGRIS; Claudio; PRESSBURGER, Giorgio; PLA, Xavier. La Trieste de Magris. Barcelona: CCCB; Diputació de Barcelona, 2011.
  • MATVEJEVIĆ, Predrag. Breviario mediterráneo. Milijov Telecan (trad). Barcelona: Anagrama, 1991.
  • MCCOURT, John. James Joyce en Trieste, 1904-1920: los años de esplendor. Madrid; Ciudad de México: Turner, 2022.
  • MORRIS, Jan. Trieste o el sentido de ninguna parte. Lucia Barahona (trad). Madrid: Gallo Nero, 2017.
  • ŠKRABEC, Simona. L’atzar de la lluita. València; Catarroja; Palma: Afers, 2005.
  • «The Budapest Roundtable». Cross Currents 10 (1991).
  • «Trieste». El funàmbul 10 (2018), 12-132. [NOTA: La majoria de citacions i resums biogràfics provenen d’aquesta publicació]

Obres literàries

  • BARTOL 1989. — Vladimir Bartol. Alamut (1938). Barcelona: Muchnik, 1989.
  • BAZLEN 2012. — Roberto Bazlen. Informes de lectura; Cartas a Montale. Buenos Aires: Bestia Equilátera, 2012.
  • DRNDIĆ 2015.— Daša Drndić. Trieste. Simona Škrabec (trad). Madrid: Automática, 2015.
  • KOSOVEL 1985.— Srečko Kosovel. La barca d'or. Anton Carreras (trad); Miquel Desclot (trad); Josep Palau i Fabre (trad). Barcelona: Edicions del Mall, 1985.
  • MAGRIS 1999.— Claudio Magris. Microcosmos. Anna Casassas (trad). Barcelona: Empúries, 1999.
  • MAGRIS 2005.— Claudio Magris. A cegues. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2005.
  • MAGRIS 2006.— Claudio Magris. Les fronteres del diàleg. Enric Tudó (trad). Barcelona: Editorial Arcàdia, 2006.
  • MAGRIS 2007.— Claudio Magris. Vostè ja ho entendrà. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2007.
  • MAGRIS 2008.— Claudio Magris. El viatjar infinit. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2008.
  • MAGRIS 2008.— Claudio Magris. Els llocs de l’escriptura. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2008.
  • MAGRIS 2008.— Claudio Magris. La història no s’ha acabat. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2008
  • MAGRIS 2009.— Claudio Magris. El Danubi. Anna Casassas (trad).  Barcelona: Edicions de 1984, 2009.
  • MAGRIS 2010.— Claudio Magris. Alfabets. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2010.
  • MAGRIS 2014.— Claudio Magris. Il·lacions al voltant d’un sabre. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions de 1984, 2014.
  • PAHOR 2004.— Boris Pahor. Necròpolis. Simona Škrabec (trad). Lleida: Pagès, 2004.
  • SABA 1985.— Umberto Saba. Paraules i últimes coses. Miquel Desclot (trad). Barcelona: Empúries, 1985.
  • SABA 1995.— Umberto Saba. Ernest. Rossend Arqués (trad). Barcelona: La Magrana, 1995
  • SABA 2003.— Umberto Saba. Paraules i últimes coses. Miquel Desclot (trad). Barcelona: Editorial Empúries, 2003.
  • ŠALAMUN 2016.— Tomaž Šalamun. Balada per a la Metka Krašovec. Simona Škrabec (trad). Barcelona: LaBreu, 2016.
  • SLATAPER 2013.— Scipio Slataper. Mi Carso. Pepa Linares (trad). Madrid: Ardicia, 2013.
  • STUPARICH 2010.— Giani Stuparich. L’illa. Anna Casassas (trad). Elvio Guagnini (intro). Claudio Magris (intro). Barcelona: Minúscula, 2010.
  • STUPARICH 2010.— Giani Stuparich. Un año de escuela en Trieste. Francesc Miravitlles (trad). Barcelona: Minúscula, 2010.
  • STUPARICH 2012.— Giani Stuparich. Guerra del 15. Miquel Izquierdo (trad). Barcelona: Minúscula, 2012.
  • SVEVO 1985.— Italo Svevo. La Consciència de Zeno. Carme Arenas (trad); Elisabetta Samati (trad). Barcelona: La Magrana, 1985.
  • SVEVO 1987.— Italo Svevo. Senilitat. Jordi Domènech (trad). Barcelona: Edicions Proa, 1987.
  • SVEVO 2003.— Italo Svevo. Una vida. Rolando del Guerra (trad); Dorotea Casas (trad). Barcelona: Edicions 62, 2003.
  • SVEVO 2010.— Italo Svevo. La veritat i altres comèdies curtes. Miquel Edo (trad); Marta Guitart (trad). Tarragona: Editorial Arola, 2010.
  • TOMIZZA 1978.— Fluvio Tomizza. A mejor vida. Ester Benítez (trad). Madrid: Alfaguara, 1978.
  • VEGLIANI 2012.— Franco Vegliani. La frontera. Anna Casassas (trad). Barcelona: Edicions 1984, 2012.