DeepSeek revoluciona el món en dotze hores

DeepSeek ha revolucionat en dotze hores el món que teníem fins ara. Tecnològicament. Socialment. Geopolíticament

Ahir, dilluns, va ser un dia particularment estrany, insòlit per a mi. Si m’haguésseu preguntat, quan em vaig alçar, què és DeepSeek us hauria respost que no ho sabia. En canvi, ara, quan em pose a escriure aquest editorial, us diria que és una de les coses que més ràpidament podrien canviar el nostre món i, segurament, el responsable del “moment Sputnik” més espectacular que he vist mai en la meua vida.

DeepSeek –a hores d’ara ja ho deveu saber tot– és una intel·ligència artificial xinesa que ha revolucionat completament, en dotze hores, el món que teníem fins ara.

Jo no l’he pogut provar encara, perquè hi ha un col·lapse en les inscripcions i simplement no hi he pogut entrar. Però en aquestes dotze hores he llegit com un possés tant com he pogut sobre la matèria i he assistit, esmaperdut i enganxat a la pantalla com si fos un magnífic partit de futbol, a la cascada d’esdeveniments que aquesta empresa ha originat.

Amb un model innovador de codi obert, baix cost i eficàcia alta, DeepSeek ha desafiat els models desenvolupats per empreses nord-americanes, com ara OpenAI –la creadora del famós ChatGPT–, i per tant ha qüestionat la dominació que els EUA es pensaven tenir en aquest camp tan important.

Potser us sorprèn que m’interesse tant aquest afer, que en definitiva podria ser presentat per alguns com una simple batalla empresarial que el mercat ja equilibrarà adequadament. Però és que és molt més que això.

Nvidia, l’empresa fabricant dels xips en què es basa la intel·ligència artificial americana, va veure ahir com en poques hores se li evaporaven una quantitat ingent de milions de la capitalització borsària. És cert que era sobrevalorada. Però, segons Bloomberg, Nvidia tingué ahir la pèrdua més gran en un sol dia en la història de la borsa. Els xips que fa servir DeepSeek són infinitament més barats i eficaços que els que fan servir als Estats Units, de manera que el mercat els ha abandonats. Literalment.

Però això també vol dir que l’ingent esforç geopolític fet pels Estats Units per assegurar-se el domini mundial de la intel·ligència artificial se n’ha anat en orris. També en un sol dia. Els americans havien bastit aquests darrers anys un blocatge tecnològic a gran escala contra la Xina, perquè les empreses xineses –el govern xinès, en definitiva– no poguessen adquirir xips dels que es feien servir, fins ahir, per a la intel·ligència artificial.

Per raons “estratègiques” –cal llegir “militars”–, els Estats Units van dreçar una muralla que es creia impenetrable i que ha tingut una conseqüència inesperada. Sense tenir accés als privilegiats xips occidentals, els xinesos han optat per fer-ho més bé que ningú, amb uns xips més dolents. I resulta que, contra tot pronòstic, ho han aconseguit. I la resta del planeta ha quedat amb un pam de nas.

Els EUA s’havien proposat d’emprar la intel·ligència artificial com una eina de poder planetari. Per a controlar el món. Igual que han usat d’ençà de fa dècades, discrecionalment i segons què els convenia, el cinema de Hollywood, la cursa espacial, la música rock, la 82a aerotransportada de Fort Bragg o la informàtica personal.

Els europeus no hi pintem res, en açò. Lamentablement. Rússia tenia aspiracions, però es va tancar totes les portes atacant Ucraïna. I Washington dormia tranquil·la convençuda que ni l’Índia ni la Xina no hi tenien res a fer, que no podrien competir. Bona part del conflicte per Taiwan, per exemple, tenia a veure amb això: Taiwan és el principal productor de semiconductors del món i tot està preparat perquè si l’exèrcit xinès envaeix l’illa les fàbriques es destruesquen de manera immediata per tal que Pequín no puga aprofitar la tecnologia. Els Estats Units dormien tranquils, però s’han trobat el malson: de sobte, tots els esforços polítics i militars han estat debades i el món en què vivim ja és tot un altre.

Per això, durant aquestes hores frenètiques, he tingut la sensació que tots plegats vivíem un “moment Sputnik”. I que n’hauríem de ser conscients.

Fa molts anys, en una botiga de diaris vells, vaig comprar la portada del New York Times del dissabte 5 d’octubre de 1957. I sempre havia pensat què devia ser donar una notícia com aquella. Aquell dia el món va descobrir desconcertat l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial de la història, i el diari va fer el titular més llarg publicat fins aleshores: “Els soviètics llancen un satèl·lit de terra a l’espai. Fa voltes a la terra a 18.000 milles per hora. L’esfera ha estat detectada 4 vegades travessant els Estats Units.”

Aquella sensació de desconcert, d’incertesa, d’incomprensió, de por –evidentment, també de por– s’assembla molt a la d’avui. La portada, ara mateix, del New York Times se centra encara en l’enorme xoc financer que ha causat l’aparició –de no se sap on– d’aquest nou contendent. Però ja apunta que hi ha coses que han canviat per a sempre, en el segon titular, quan remarca el fracàs de la limitació a l’exportació de xips i a les conseqüències per als plans de dominació dels Estats Units.

Quan el puguem provar finalment, aquest nou DeepSeek, i l’integrem en la nostra vida, podrem començar a entendre millor quin impacte real tindrà. Ara com ara, m’expliquen que si li demanes què va passar a Tiananmen el 1989 et diu que res d’especial; i si li demanes què és Taiwan et diu que és una regió de la Xina. No li he pogut demanar encara què pensa dels Països Catalans o quin paper tingué Mazón amb la gota freda. La perspectiva no és molt afalagadora, d’entrada, en un món com el nostre on algunes xarxes socials han esdevingut un pou de propaganda i on la intel·ligència artificial servirà a la gent la major part de la informació que consumirà cada dia, però ja puc dir que serà difícil que oblidem això que hem viscut avui, aquest nostre dia de l’Sputnik.