comunitats gitanes a Grècia
17.01.202508.41h Queralt Castillo Cerezuela, nationalia
Parlar dels gitanos i gitanes a Grècia és parlar d’una història de marginació i violència; és parlar de reptes socioeconòmics, de falta d’accés a l’educació, a infraestructures bàsiques i al mercat laboral. Tampoc es pot parlar de les comunitats gitanes gregues sense abordar els estereotips profundament arrelats entre la societat grega, els prejudicis contra ells o la violència policial que han de suportar.
Respecte d’aquest últim punt, una dada: del 2021 i fins al 2023, la policia ha posat fi a la vida de tres nois gitanos. Nikos Sampanis, de 18 anys, va morir a mans de la policia en el marc d’una persecució en cotxe a Perama, als afores d’Atenes, la nit del 22 d’octubre del 2021; Kostas Frangoulis, un altre adolescent gitano de 16 anys, va ser tirotejat, també per la policia, a Tessalònica el 5 de desembre del 2022, després que el noi marxés d’una benzinera sense haver pagat vint euros de combustible; Christos Michalopoulos, de 17 anys, va ser assassinat a Tebes per la policia hel·lena l’11 de novembre del 2023 en el marc d’una persecució amb les autoritats.
El cas de Kostas Frangoulis, sobretot per les dates en les quals es va produir (un dia abans de l’aniversari de la mort d’Alexis Grigoropoulos, un adolescent assassinat per la policia el 2008 i que va provocar un terratrèmol polític i social al país), va treure la gent al carrer per a protestar, cosa sorprenent tenint en compte la falta de consideració que reben les comunitats gitanes a Grècia. En paraules de Vassilis Tsarnas, activista i membre del Greek Helsinki Monitor, una organització que vigila la vulneració dels drets humans a Grècia, “va ser una gran sorpresa veure com, per primera vegada en la història, el moviment antiracista grec donava obertament suport a la comunitat gitana i exigia justícia”.
L’antigitanisme, un problema sistèmic a Grècia
La violència policial contra les comunitats no és l’únic problema que ha d’afrontar la població gitana a Grècia. Giorgios Tsiakalos, advocat especialitzat en drets humans que fa més de deu anys que investiga i treballa amb les comunitats gitanes del país, assegura que l’antigitanisme és un fenomen complex i arrelat i que s’estén en diferents àmbits, però que té com a eix la construcció del relat de “l’altre” i la seva deshumanització. “A Grècia hi ha hagut i hi ha un antigitanisme institucional sistèmic”, i, tot i que hi ha un marc legal contra el racisme, l’aplicació de la llei en els casos del racisme contra les comunitats gitanes és inefectiva. “El marc legislatiu ha fracassat perquè a Grècia no es persegueix l’antigitanisme, no veiem iniciatives per part dels fiscals o del defensor del poble. Tampoc hi ha condemnes”. Pel que fa a les morts dels tres adolescents gitanos en els últims anys, l’advocat es mostra ferm: “Grècia està incomplint el Conveni Europeu de Drets Humans, pel qual aquestes morts s’haurien d’investigar, cosa que no s’ha fet; com tampoc s’investiguen diferents discriminacions relacionades amb els discursos d’odi contra els gitanos”. Les dades també són clares: en l’últim Eurobaròmetre publicat, es conclou que, el 65% dels europeus consideren que existeix discriminació contra els gitanos. La xifra, “a Grècia, puja fins al 86%”, puntualitza Tsiakalos.”
Un dels motius, assegura, és que al país hel·lè no es fa ús del concepte “antigitanisme” en el dia a dia ni tampoc en l’àmbit acadèmic, la qual cosa fa que “el país vagi endarrerit respecte d’altres”. També menciona el fet que no hi hagi un registre acurat sobres les comunitats. “No tenim dades sobre l’accés a la salut dels gitanos, però sí sobre la criminalitat gitana, cosa que no es fa amb cap altre grup i fet que perpetua els estereotips”, explica. Això té l’explicació en el fet que Grècia no reconeix oficialment la població gitana com una minoria, a excepció de les comunitats musulmanes de Tràcia, moltes de les quals gitanes. De fet, Grècia només reconeix les minories religioses, però no les nacionals. Això té l’origen en l’intercanvi de població grecoturca de 1923 emmarcat dins la Conferència de Lausana i que limita la identificació de minories a l’àmbit religiós. Aquesta circumstància dificulta l’accés a dades i a l’elaboració de polítiques concretes que abordin les necessitats de les comunitats gitanes.
Un patrimoni cultural no reconegut
A banda de la violència policial i la marginació històrica i sistèmica per part de la població no gitana de Grècia, les comunitats gitanes hel·lenes s’enfronten a un altre tipus de discriminació: la de la narrativa que nega la seva aportació al patrimoni cultural del país. Els gitanos, que van començar a arribar al territori durant els segles X i XI, han contribuït de manera indubtable al desenvolupament de la cultura tradicional grega, especialment pel que fa a l’àmbit musical. No obstant això, la narrativa històrica a Grècia continua donant l’esquena a aquesta realitat. Aquesta circumstància, però, no afecta exclusivament els gitanos: des de la construcció de l’estat nació, Grècia ha fet tot el que estava en les seves mans per esborrar el llegat deixat per l’Imperi otomà. La identitat grega moderna està conformada per la narrativa de la Grècia clàssica i l’Imperi bizantí.
“Parlem de comunitats que fa segles que estan aquí; no tots els altres grecs poden acreditar aquestes arrels al territori. La història i la cultura gitanes ha contribuït de manera fonamental a la història i les tradicions gregues, però això no s’ha estudiat a fons, perquè ni tan sols s’ha introduït en els currículums educatius. I això és una altra manera d’antigitanisme. Hem estat desposseïts dels nostres drets de manera històrica. De fet, fins a finals dels 80, ni tan sols se’ns considerava ciutadans grecs, sinó apàtrides d’origen gitano”, explica Tsiakalos, qui denuncia que la població gitana del país mai ha estat beneficiària d’una estratègia d’integració holística i que la discriminació contra aquests grups “té una dimensió històrica”.
“No és tant que no es reconegui la cultura gitana i la seva importància en la cultura grega com que els estereotips destrueixen els aspectes culturals que ens uneixen”. Qui parla ara és Georgia Kapalzidou, una mestra gitana que viu a Tessalònica, a la comunitat de majoria gitana de Dendropotamos. Va estudiar literatura i la seva especialització és la llengua romaní. El 2021, juntament amb quatre companyes més, va fundar l’organització Roma Educational Vocational and Maintainable Assistance (REVMA). A diferència d’Espanya, per exemple, on la cultura flamenca dels gitanos està reconeguda com una part fonamental de la cultura espanyola, a Grècia la connexió entre les tradicions gitanes i les gregues no està integrada de la mateixa manera en la narrativa nacional. “Hi ha una falta de reconeixement de la cultura gitana, i això fa que els gitanos siguem percebuts com a comunitats estrangeres. La resta de la societat grega, en general, no vol tenir cap connexió amb nosaltres. Tampoc no poden entendre que les comunitats gitanes formen part de la comunitat grega”, es queixa Kalpazidou.
Per Manos Rentis, president de Hellenic Roma Action (HEROMACT) i una de les persones més actives a Agia Varvara, un barri d’Atenes amb un gran percentatge de població gitana, no hi ha cap diferència entre la cultura gitana i la grega, “perquè nosaltres formem part de la grega. Les cultures sense influències no existeixen, és un sistema d’enriquiment, com un riu que flueix. Ens agrada que ens influenciïn i influenciar”. Rentis, que també va ser coordinador per al seguiment i la implementació de l’Estratègia Nacional Grega per a la Inclusió de les Comunitats Gitanes, considera que no cal que s’estudiïn les comunitats o les tradicions gitanes com res de diferent, sinó com un element integrat dins la cultura grega. “Primer som grecs, i després som gitanos”, apunta. Aquesta premissa, però, no és compartida per gitanos i gitanes d’altres països, per als quals la identitat gitana és més important que la nacional.
També Georgia Kalpazidou pensa en la mateixa línia: “Nosaltres no som exclusivament gitanos. Som gitanos i som grecs, tenim aquestes dues identitats”, diu. A Grècia, el debat al voltant de la identitat de les persones gitanes continua present per diferents motius. El primer ja s’ha esmentat: ni l’Estat ni la societat grega volen reconèixer el patrimoni cultural gitano com a part imprescindible de la cultura grega. D’altra banda, hi ha el tema de la llengua: si bé la majora de gitanos grecs són perfectament bilingües en grec i romaní, la seva llengua vehicular és aquesta última (a diferència, per exemple dels gitanos de la península Ibèrica, on el romaní no va acabar d’arrelar del tot i es va perdre fa segles). En l’àmbit de la llengua, a més, cal sumar-li l’ús del búlgar, el turc i l’albanès de les comunitats gitanes del nord del país. Kalpazidou explica que la generació més jove tendeix a utilitzar més el grec, a causa de la influència de l’escola, internet i una major interacció amb les comunitats no gitanes gregues. “Fem servir el romaní en el nostre dia a dia, i som totalment bilingües [amb el grec], però els joves ara sí que utilitzen més el grec. Ho veig amb el meu fill de 14 anys. Parla romaní i ho entén tot, però usa més el grec. És un tema generacional”.
Una altra de les qüestions no resoltes és la denominació. Manos Rentis parla de la distinció entre roma (la persona que parla el romaní) i gitano, que és la forma preferida en altres idiomes, inclòs el grec (Τσιγγάνος). El cas és que hi ha gitanos grecs, però també en altres països europeus, que rebutgen el terme roma que imposa Europa i prefereixen identificar-se com a gitanos, un concepte que ells consideren més específic. Yiannis Georgiou, sociòleg d’origen gitano, fa temps que estudia les qüestions d’identitat gitanes a Grècia. Actualment, està fent un doctorat que té com a objecte d’investigació la identitat de les comunitats gitanes integrades urbanísticament. Rebutja parlar de les comunitats gitanes en termes de marginació i proposa una mirada més àmplia. “Hi ha qui diu que som roma, però nosaltres no som roma, si més no, no exclusivament, sinó que som gitanos grecs; i per tant tenim aquestes dues identitats. Europa imposa el terme roma, però nosaltres som gitanos, encara que aquesta paraula tingui associats alguns prejudicis i estereotips. Som gitanos”, repeteix. L’objectiu darrere aquesta postura és clara: “Volem donar-li un nou significat a la paraula, resignificar-la i reescriure la nostra història donant-li una connotació positiva”, explica Georgiou.
Manos Rentis, però, fa un apunt: “També hi ha un tema d’autoestima. Si parlem en romaní, direm que som roma, però si parlem en grec, direm que som Τσιγγάνος [‘gitanos’], i si ho fem en turc direm que som chinguene. Utilitzar un terme imposat pels altres, per la gent de fora de la comunitat, no té sentit. En els últims vint anys hi ha hagut molta pressió contra la gent que s’autodenomina gitano. Volen que diguem que som roma, però no ho som”. Georgiou es queixa de la correcció política que impera en els últims anys a les institucions i que els obliga a autoindentificar-se amb un concepte que no senten com a propi. “Si fossin roma, no serien grecs”, apunta Yannis Loverdos, diputat al Parlament hel·lè i membre de la municipalitat d’Agia Varvara, també present en la conversa, que afegeix: “Els gitanos grecs són ortodoxos, i solen ser molt religiosos. Després n’hi ha d’altres que sí que són roma, que no tenen la nacionalitat grega, però que viuen aquí i són musulmans, sobretot al nord de Grècia”.
Comunitats riques i diverses
Les comunitats gitanes a Grècia es caracteritzen per ser riques i diverses, sobretot les del nord del país, a Tessalònica i a les ciutats i pobles que fan frontera amb Turquia, a la regió de Tràcia. “Moltes d’aquestes comunitats no són cristianes ortodoxes, sinó musulmanes. Són comunitats culturalment molt riques que parlen romaní, grec i turc de manera nativa. A casa parlen romaní i a les escoles grec i turc”, explica Giorgos Tsitiridis, tècnic de projectes a l’ONG Solidarity Now, que treballa amb les comunitats gitanes del nord de Grècia, concretament amb les comunitats de Dendropotamos i Agia Sofia.
En aquesta zona del país, per la seva proximitat amb Bulgària i Albània, també hi ha famílies que parlen el búlgar i l’albanès. El cas dels gitanos búlgars és important, perquè aquest país pertany a la Unió Europea, llavors es mouen lliurement entre Grècia i Bulgària. Els gitanos d’aquests país i també els de Romania arriben a Grècia amb la intenció millorar la seva situació econòmica, “però quan arriben amb fills, els costa instal·lar-se i començar una nova vida; llavors, mentre els pares intenten trobar una casa, decidir el lloc on viure o mentre aprenen l’idioma, aquests nens no van a l’escola”. De vegades també passa que, després d’una temporada a Grècia, les famílies decideixen traslladar-se, per qüestions laborals, a Atenes, o a Xipre. Tsiridis concreta: “Les comunitats gitanes albaneses i búlgares continuen viatjant molt, la qual cosa perjudica la continuïtat dels infants a les escoles”. Malgrat aquests casos, la mobilitat de les comunitats gitanes gregues ha disminuït considerablement, però encara hi ha gitanos i gitanes que treballen de temporada a les illes, on resulta fàcil trobar feina en temporada alta. “Molts també van migrar o es movien durant la crisi del 2008 que va sacsejar el país”, diu.
Les comunitats gitanes gregues, com passa a la resta de països europeus amb presència gitana, són riques i diverses, però les narratives des de les quals se n’escriu o se’n parla sempre són les mateixes: o bé des de la criminalització, o bé des del paternalisme. Per això, Yiannis Georgiou anima a renovar la mirada: “Les investigacions i els estudis sobre la població gitana sempre s’han centrat en la pobresa i la marginació, poques vegades s’ha estudiat la interacció d’aquestes comunitats amb la resta de població. Sempre se’ns ha estudiat des de la perspectiva del conflicte, i no té gaire sentit, perquè de conflictes n’hi ha a tot arreu”, conclou.
Autor/a
