radiografia d’un cas d’okupació a Sarrià
Barcelona. Dissabte, 11 de gener de 2025. elnacional.cat
Aquests dies hem conegut el cas d’una okupació d’un habitatge de la ciutat de Girona que va acabar de la manera més esperpèntica possible, amb l’amenaça de detenció dels legítims i legals propietaris per part de la policia, i amb els okupes, tres marroquins (un dels quals amb una causa penal pendent), entrant a la casa usurpada mentre aplaudien ben xirois. I tenien motius per aplaudir i estar contents, perquè deuen pensar que viuen al país de xauxa, on la llei funciona a l'inrevés i la justícia empara els delinqüents i perjudica les víctimes. Aquest cas lamentable m’ha fet recordar un cas dantesc que ha passat els darrers temps a Sarrià, i que explicaré a continuació.
El cas es remunta uns quants anys enrere, quan un ciutadà del Pakistan va llogar un local a la vila de Sarrià per obrir-hi una botiga de queviures. Els primers anys, tot va anar bé i els propietaris, una família sarrianenca, rebien les mensualitats acordades correctament. Tanmateix, quan es va acabar un dels contractes de lloguer que el llogater havia anat renovant, la família va decidir no renovar-lo més perquè un nebot volia obrir el seu propi establiment comercial al local familiar. Va ser llavors quan el llogater va decidir no moure’s del local i, per si no fos prou, deixar de pagar cap lloguer. La família propietària, bona gent de Sarrià, després de constatar que no marxarien, va fer allò que correspon; posar una denúncia. Quan ho van fer, van entrar, sense saber-ho, en un llarguíssim procediment judicial, amb retards i problemes diversos, que va durar 22 mesos, durant els quals el ciutadà pakistanès ha tingut oberta la seva botiga, a la qual gairebé no entrava ningú perquè la família va explicar el cas a molta gent de la vila de Sarrià, cosa que va generar un corrent de simpatia i solidaritat. Una derivada d’aquesta situació va ser que, durant tots els mesos que ha durat aquest viacrucis, el noi que volia establir el seu nou negoci al local familiar va haver de llogar un altre local per emmagatzemar-hi tot el nou mobiliari i els seus productes, a càrrec seu, naturalment, durant gairebé dos anys.
El que és injust i frustrant és que els propietaris legítims tinguin menys drets que aquells que els okupen il·legalment la propietat
Tot plegat era ja prou lamentable i frustrant, però encara ho podia ser més, com així va ser. Un bon dia, el ciutadà pakistanès es va adreçar a la família per dir-los que volia resoldre el conflicte, pagar el que devia, posar el comptador a zero i que es retirés la denúncia. La proposta semblava conciliadora, fins que la persona va oferir pagar tots els diners endarrerits en efectiu i dins d’una bossa. La sorpresa i la indignació va ser majúscula, i evidentment s’hi van negar en rodó, perquè era obvi que era diner negre com el carbó. Més encara: quedava demostrat, en aquest cas i en molts d’altres, que el negoci veritable d’aquests establiments no és la venda de productes comestibles, sinó que el negoci és obrir botigues de queviures per poder contractar persones en origen amb un contracte de treball i dur-les a Catalunya, a canvi d’una quantitat important de diners a abonar per part de la persona que ve a casa nostra, on viurà en condicions deplorables i sense poder-se desvincular de la xarxa de tràfic de persones que l’ha dut fins aquí. Per això no tenen gaires clients reals, i per això tenen diners.
Finalment, després de gairebé dos anys, els okupants del local van marxar sobtadament, justament el dia abans que els Mossos d’Esquadra hi anessin a executar l’ordre judicial de desallotjament. En total, la família calcula que ha perdut entre 20.000 i 25.000 euros, una quantitat que mai no recuperaran i que és una quantitat notable per a qualsevol família de classe mitjana de la capital del país. El jutge ha dictat l’embargament del pakistanès okupa, però —com era previsible— s’ha declarat insolvent perquè té tots els diners al seu país. No és gens estrany, vist el panorama, que molts policies (de qualsevol cos) recomanin sovint a les víctimes que s’oblidin de la denúncia i contractin els serveis d’empreses especialitzades en "desokupar" habitatges i locals. S’estalviaran molt temps i molts diners, perquè és més econòmic contractar una d’aquestes empreses que no pas pagar tot el procediment judicial, els advocats i la reparació dels desperfectes del pis, perquè els okupants, gairebé sempre, són insolvents i acaben no pagant res de res. I, comptat i debatut, cal recordar que aquestes empreses són legals i no deixen de ser un servei més quan es té una emergència a la llar. És ètic? Potser sí o potser no, però allò que és injust i frustrant és que els propietaris legítims (i no parlo de grans fons ni de grans tenidors) tinguin menys drets que aquells que els okupen il·legalment la propietat.
