(Trieste:) Trieste o el sentido de ninguna parte (Jan Morris)

Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història

Trieste o el sentido de ninguna parte

JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg. 

El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels  grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de  postguerra del qual fou partícip.

En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial  durant l’ocupació  de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet  i les  visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa,  la seva vasta cultura i el fet que va  ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.

En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del  no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts.  El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit,  sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).

S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu  “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió.  Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual  quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.