(Trieste:) Necròpolis (Boris Pahor)
BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de Simona Škrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.