*Els Borbons*, Daniel Vázquez Sallés
Barcelona. Dimecres, 25 de setembre de 2024. elnacional.cat
Ser un Borbó deu ser molt cansat. Arrossegar un arbre genealògic en el qual hi pengen reis, fills reconeguts, fills bastards, germans amb fills reconeguts i bastards, i una corrua inacabable de familiars i familiars bastards, ha de ser esgotador si, com a bon Borbó, vols mantenir l’esperit d’un cognom que et permet viure de collons fent veure que treballes molt sense fer res. I això té un mèrit envejable per qui, com jo, soc fill d’un xarnego del Xino i d’una catalana de vuit cognoms catalans nascuda a França i que es va criar al Poble Sec. El meu avi Evaristo, descarregador del moll i venedor d'assegurances d’enterrament, era un gallec que no creia en meigas, però considerava l’esperanto l’idioma d’un futur que el veia amb tanta clarividència que em va regalar un nínxol el dia del meu 20è aniversari.
Jo no voldria ser un Borbó, ni m'hi voldrien. Faig 1 metre 70 centímetres, i no tindria la talla per sortir a les fotografies institucionals llevat que em confonguessin amb una menina mascle ja grandeta. Existeixen els meninos? No ho sé, però no voldria ser un Borbó perquè no tinc allò que tenen les famílies acostumades a caminar pel món com feia Jesucrist sobre les aigües del riu Jordà. I és que els Borbons tenen el do de semblar el que semblen sense ser-ho, gent campechana amb ànima de membre del Club de Bilderberg, un grup d’elegits entre els quals hi ha algun parvenu ric de cagar, norma fonamental per ser acceptat, i molta sang blava amb una llarga agenda de contactes. I els Borbons tenen a l’agenda un fotimer de telèfons de nou-rics àrabs, amos del petroli i de tot allò que es mou gràcies a les comissions en negre.
El Borbó més campechano és Joan Carles, emèrit per mèrits propis i pare de Felip VI, reis sense mèrits rellevants per ser-ho si no és per ser la punta de la piràmide d’una societat fonamentada en l’avui per tu, demà per mi. El sistema de poder piramidal espanyol amb la monarquia com a motor ha fet que Espanya sigui el país que ha passat d’una dictadura a una democràcia sent més fidel a l'axioma lampedusià: “és necessari que tot canviï perquè no canviï res”. Un axioma que s’ha complert gràcies a l’esforç d’uns Borbons que se saben intocables mentre se’ls necessiti, i com se saben indispensables, van pol·linitzant el món de borbonets que s’expandeixen per discoteques, festes i actes benèfics convertits en venedors de contactes. Raó de més, per expressar la meva admiració per una família que simbolitza l’instint de supervivència dels elegits per Déu.
El sistema de poder piramidal espanyol amb la monarquia com a motor ha fet que Espanya sigui el país que ha passat d’una dictadura a una democràcia sent més fidel a l'axioma lampedusià: “és necessari que tot canviï perquè no canviï res”
Quan José María Aznar, el Pablo Motos de la política, manava a Espanya imitant les maneres d’un altre acomplexat anomenat George Bush Jr., deien que el seu somni era ser el president de la República Espanyola més Borbó de la història. I com a bon acomplexat amb ambicions de poder, deien que Aznar i les seves ambicions monàrquiques incomodaven el Rei Juan Carles. Amb el temps, el bo de José María va aprendre que a Espanya es prospera més com a súbdit cec i mut dels Borbons, que com a republicà per un dia. Des que Aznar va deixar el poder, prou bé li van les coses, i sense Joan Carles al capdavant del negoci familiar, i amb un nou Rei que té més de Legionari de Crist que de Borbó amic de Bárbara Rey, tot fa pensar que prefereix divertir-se al backstage de la caverna ultra i viure còmodament dels beneficis de la FAES i dels 90.000 euros que cobra per conferència, que alimentar els seus somnis de Cid Campeador amb ganes de fotre-li la corona a Alfons VI. Fins i tot els reis del Cava català saben que a Espanya és millor ser vassall que un cabdill en perill d’esbravar-se en poques hores.
Una de les últimes notícies protagonitzades pel Rei emèrit és entendridora. Si ja és dur viure exiliat a Abu Dhabi amb el temps suficient per comprovar que no tens res a fotre excepte preparar la pròxima mariscada a Sanxenxo, resulta que el nostre rei a l’exili està preocupat pel futur econòmic de l’Elena i la Cristina, unes filles sense ofici però amb molt benefici que no acaben de ser benvingudes al Palau de la Zarzuela. I com a bon pare, ha muntat una fundació a Abu Dhabi per gestionar la seva fortuna lliure d’impostos perquè les nenes la gaudeixin exemptes d’obligacions amb els lacais espanyols en un futur no massa llunyà. La fundació es diu Sumer, de Su Majestad el Rey, i es vol aprofitar de l'opacitat fiscal dels Emirats Àrabs.
Aquí, sense cultura de pongos reials, els Borbons només són útils per mantenir una casta de llepaculs que necessiten la monarquia per justificar la seva existència
En fer-se pública la notícia, als espanyols de l’amical Robespierre els hi ha quedat cara de Borbó envellit, que és aquella expressió de babau amb la que els Borbons solen demanar disculpes mentre ja tenen un altre elefant a l’espiell de l’escopeta. És una expressió difícil d’imitar perquè ve de genètica, de tantes i tantes generacions acostumades a fer el que els hi rota amb el beneplàcit dels membres d’una Cort acostumada a utilitzar la genuflexió per fer créixer les seves finances.
Un escàndol com el del Rei emèrit hauria fet caure la monarquia a qualsevol país amb vergonya democràtica. A la Gran Bretanya, els Windsor serveixen, si més no, per engrandir les arques públiques amb la venda de marxandatge kitsch. Aquí, sense cultura de pongos reials, els Borbons només són útils per mantenir una casta de llepaculs que necessiten la monarquia per justificar la seva existència, cronistes reials i angelicals inclosos, fent veure que els Borbons són uns glamurosos salvapàtries. I és un fet digne d’admiració que els Borbons hagin fet aquest país a la seva imatge i semblança moral.
